El Castell de Biar (l’Alcoià) s’alça sobre un turó rocós a 750 m d’altitud. Durant la dominació musulmana ja hi havia notícies de la fortalesa, però són molt escasses. Va començar a tindre rellevància amb l’arribada de Jaume I, que la va assetjar al llarg de sis mesos, de mitjans de setembre del 1244 a principis de febrer del 1245. En aquests assalts va ser utilitzat el fonèvol, una màquina de guerra per al llançament de pedres. L’últim alcaid, segons el Llibre dels Fets, va ser Muza-Almorabit
Després de la conquesta cristiana, el castell va mantindre una gran importància en el sistema defensiu de la frontera meridional valenciana, atesa la destacada situació estratègica des del punt de vista polític i militar de Biar enfront del regne de Castella i els dominis musulmans.
Hi va haver diverses batalles contra els musulmans, sent les més importants les que es van lliurar amb el famós Al-Azraq, cabdill que ha donat origen a les famoses festes que se celebren a tota la comarca dels Moros i Cristians.
Característiques
La irregularitat del terreny fa que trobem dos nivells de construcció, el primer amb les muralles de protecció i el segon amb l’esplanada que era la zona principal del castell, on se situa la torre.
L’estructura està organitzada al voltant d’un pati central, que disposava de tot un seguit de dependències destinades a assegurar la defensa així com donar aixopluc i servei a l’alcaid, la seua família i la guarnició.
Al segle XV apareixen descrits l’habitatge de vigilància o cos de guàrdia; la casa de fora, utilitzada com a paller; el palau nou, que albergava la família de l’alcaid; el rebost, per emmagatzemar queviures; la cuina amb la gran xemeneia; la casa dels forns; l’estable; la capella o església sota l’advocació de Santa Maria Magdalena i Santa Quitèria, i el menjador. Un conjunt presidit per l’anomenada Torre Mestra, on es guardaven les armes del castell. Aquestes dependències, amb sostre per cobertes d’un vessant de teula corba, permetien recollir l’aigua de pluja a l’aljub excavat a la roca que encara es conserva.
En l’actualitat, el castell conserva un doble recinte emmurallat i emmerletat amb el corresponent pas de ronda i quatre cubs a l’exterior i tres a l’interior, ordenat al voltant de la gran torre, exempta, de 19 m d’altura, de planta quadrada i de tres nivells. Està construïda amb morter de calç i sorra -tàpia- i, a l’interior, presenta l’exemple més antic de voltes d’estil almohade.
