Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El Castell d’Ademús o de Santa Bàrbara té els orígens a l’època musulmana, quan la fortalesa d’Al-Damus formava part amb el castell de Castielfabib de la xarxa defensiva del riu Túria al Xarq al-Àndalus. L’avantatjosa ubicació, aprofitant un tall vertical del terreny, el feia inexpugnable per un costat i fou un gran obstacle per la conquesta de Pere el Catòlic, que comptava amb l’ajut d’hospitalers i templers. Repoblat per aragonesos, poc després fou ocupat de nou pels musulmans de Balansiya i fins al 1259 Jaume I no el va prendre definitivament, i el va reservar per la corona.
Amb la conquesta aragonesa del segle XIII, els templers van rebre rendes i privilegis a la vila d’Ademús, que el 1318 van passar a la nova orde de Montesa, que va instituir una comanda a Ademús. La inseguretat de l’època va determinar que els nous pobladors decidiren alçar la primera església de sant Pere a l’empara dels murs. Aquesta va desaparéixer en el terratrèmol del 7 de juny del 1656, que va afectar també el castell. A les acaballes d’aquesta centúria i inicis de la següent es va construir l’ermita de santa Bàrbara, els murs ruïnosos de la qual encara poden observar-se actualment.
Durant tota l’edat mitjana la fortalesa d’Ademús va continuar jugant un important paper defensiu, en constituir-se com una vila i castell de frontera, ara amb el regne de Castella. És per això que els monarques aragonesos es van preocupar bé de mantenir-la en condicions operatives davant d’eventuals atacs. Al costat de la veïna fortificació de Castielfabib va resistir dos setges durant les invasions de les tropes de Pere I de Castella durant la Guerra dels dos Peres (1356-1369).
Destruït i reconstruït en diverses ocasions al llarg de la història, especialment durant les guerres carlines del segle XIX, el 1837 fou escenari d’un enfrontament crucial entre la partida de Josep Miralles Marín el Serrador i l’exèrcit liberal.
Estructura
En essència, es tracta d’un recinte superior fortificat, format per dos elements: l’albacar (zona relativament àmplia, que incloïa aljubs, estables, magatzems i mesquita, amb funció defensiva temporal per als habitants de la vila, on es refugiaven amb els seus ramats i altres possessions materials en moments de perill) i la «saluqiya»o cel·lòqia (nivell més elevat i amb millors defenses).
Funcionalment, a l’època musulmana, l’albacar l’administraven els habitants del lloc, mentre que la saluqiya era responsabilitat de l’alcaide, cap militar nomenat pel rei. Després de la conquesta cristiana es va produir un canvi en la funcionalitat d’aquests espais, deixant l’albacar i conservant la cel·lòquia.
Es té informació de l’estructura per les obres dutes a terme en diversos moments històrics, així com pels materials emprats: tapiera per a les edificacions internes, pedra per a les muralles i torrasses, bigues de fusta per als edificis, etc. Els registres documentals permeten conéixer fins i tot el nom dels mestres picapedrers que van dur a terme aquestes obres de reparació i manteniment.
