«Penseu canviar l’actual model d’instal·lació massiva de parcs fotovoltaics per un altre més racional i ordenat?» Aquest podria ser el resum de la pregunta que Julio Rodríguez, en nom de la Coordinadora Valenciana per una Ubicació Racional de les Energies Renovables va llançar als representants dels partits polítics que suposen més de tres quatres parts de les Corts. Un tema que pot ser decisiu en molts municipis, encara que preocupe poc a les grans capitals, com podia evidenciar l’escàs públic assistent.
I la resposta? Moltes pilotes fora, molt tirar-se les culpes els uns als altres i poques solucions. Aquesta podria ser la conclusió general del debat organitzat a l’Octubre CCC de València aquest dilluns a la vesprada. Encara que tot és matisable.
Compromís i Unides Podem, que assumeixen més clarament els postulats de la Coordinadora organitzadora del debat van ser més clars. Estefania Blanes, número 2 per Alacant d’Unides Podem, fins i tot va assumir una «autocrítica per no haver sabut detectar els perills» del Decret 14/20, que va obrir la porta a l’actual pluja de projectes que amenaça totes les comarques d’interior, des del Vinalopó fins al nord del País Valencià, en allò que en l’acte va definir-se com a «territori de sacrifici». «En un context d’emergència climàtica, volíem accelerar la implantació de les renovables, però la posterior mobilització ciutadana ens va fer veure els riscos que comportava».
En una línia similar, la candidata per València de Compromís, Paula Espinosa, va denunciar el Reial Decret 20/22, aprovat en plena emergència per la guerra d’Ucraïna i que permet instal·lar parcs fotovoltaics pràcticament sense necessitat de Declaració d’Impacte Ambiental, i va demanar, en la línia de les reivindicacions de la Coordinadora, una reducció del consum energètic, una empresa pública energètica amb capacitat de producció i una transició energètica «ordenada i respectuosa amb el territori».
També el Director General d’Habitatge Ecològic, David Calvo, i representant del PSPV, va assumir autocrítiques: «No defensaré el Decret 14/20», aprovat pel Botànic, i va oposar-se al fet que Requena o la Vall d’Aiora acaben convertides en «mar de silici», defensant l’oposició als grans projectes als quals ell ha votat en contra com a regidor.
Davant de tanta autocrítica i tan poca defensa de la feina feta, l’exportaveu del PP a les Corts en matèria d’energia, Felipe Carrasco, ho va tenir fàcil per carregar contra «el desgavell» del Botànic. La culpa, a parer seu, era del «mestissatge en les conselleries» i la «manca de previsió del govern, que no ha fet els deures i ara han de córrer». «És un fet –va reblar- que el Botànic fa huit anys que governa i el PP no». Oblidant, però, que era un govern del PP el que va paralitzar la implementació de les energies solars amb el famós «impost al sol». Cap dels socis del Botànic, més preocupat en les baralles entre ells va recordar aquest detall. Tampoc Carrasco va oferir cap proposta. Només uns lemes buits –«descarbonitzar», «ser líders», «respectar», «consensuar», «simplificar», etc.-, però pensa el seu partit llevar l’oligopoli elèctric i els fons d’inversió especulatius dels comandaments de la transició energètica? Cap resposta a aquesta pregunta que, per altra banda, ningú li va fer.
Preguntes sense resposta
De fet, Julio Rodríguez, va demostrar que havia fet els deures i, en nom de la Coordinadora Valenciana per una Ubicació Racional de les Energies Renovables, va preguntar per què, si el País Valencià s’ha compromès a instal·lar 10.000 MW/h de potència fotovoltaica pel 2030, ja s’han autoritzat projectes que sumen 16.000 MW/h. I per què no es tenen en compte l’ús de sòls perduts i altres antropomitzats –una volta assumit que amb els terrats no n’hi ha prou- on podrien instal·lar-se fins a 34.000 MW/h. I encara una més directa: «Algun partit utilitzarà l’Advocacia de la Generalitat per a frenar els parcs solars, tal com s’ha fet amb el transvasament Tajo-Segura?».
De nou, les qüestions van quedar en l’aire. Blanes i Espinosa li van donar la raó, però no massa respostes, mentre Calvo va continuar amb les frases buides: «Estem en la senda adequada, però hi ha arestes a resoldre en un tema tan complicat» i, ara sí, una veritat encara que dolorosa: «La transició afectarà al paisatge, sí o sí, assumim-ho». Un reconeixement que, en realitat, no pensen canviar de política?
