L’autodenominat «pesat climàtic», Andreu Escrivà (València, 1983), és doctor en biodiversitat, ambientòleg i està d’excedència a l’Observatori del Canvi Climàtic de València. Acaba de publicar Contra la sosteniblitat (Sembra Llibres), continuant el que sembla una trilogia de manuals per afrontar la crisi climàtica: Encara no és tard (Edicions Bromera, 2017) i I ara jo què faig? (Sembra Llibres, 2021). Si una cosa se li pot reconéixer, és haver estés una esmena a la totalitat al capitalisme fora d’espais autogestionats: en congressos, ajuntaments, mitjans de comunicació tradicionals, en centres de formació per a persones adultes o, inclús, en les Corts Valencianes.
L’últim llibre és una guia per saber identificar les tècniques de greenwashing a diferents sectors productius -i serveix per aplicar als que hi falten-; concepte que vol dir, bàsicament, pintar de verd allò que no ho és o que directament mai ho podrà ser. Una cosa així com blanquejar, però en aquest cas, verdejar.
-Per què estàs contra la sostenibilitat?
És un recurs formal per a remoure les consciències, perquè la gent es fixe en el llibre en el bon sentit: no per mercadotècnia, sinó perquè ara hi ha molts llibres sobre sostenibilitat i vull que quede clar que aquest no és un llibre per ajudar-te a ser més sostenible de forma acrítica, sinó per a qüestionar gran part de les coses que ens han dit que són sostenibles i no ho són, sobretot estructuralment. A vegades, per avançar s’ha d’anar una miqueta a la contra.
-Si no podem confiar en les etiquetes, què fem? Com sabem si hauríem de consumir un determinat bé o servei?
Cal reconéixer el valor de les etiquetes. La paraula «sostenible» és meravellosa com a etiqueta en uns pantalons o en un moble i t’està sintetitzant moltes coses. Al final, «sostenible» significa «amb un poquet menys d’impacte ambiental respecte a com ho féiem abans». Les etiquetes tenen una funció i moltes vegades són certificacions, institucionals, governamentals o de la mateixa indústria que s’autocertifica (fent trampes, evidentment); però són molt útils perquè quan vas a comprar una cosa, no tens temps de llegir-te tota la descripció del producte. El que hem de fer és preguntar-nos qui ha produït eixe producte, qui l’està comercialitzant, qui se’n beneficia, com és eixa empresa, quin model estàs potenciant comprant això. Crec que el gran problema de qüestionar-se la realitat més enllà de les etiquetes és que se’ns obri un món complex, sense una resposta única, que ens obliga a plantejar-nos preguntes que potser són incòmodes. Hi ha productes que mai podran tindre l’etiqueta de sostenible, verda o ecològica, i cal assumir-ho.
«La neutralitat climàtica no és un objectiu, és un pas intermedi que haurem de superar com abans millor»
-Critiques els objectius de reducció de les emissions de carboni de cara al futur. Aleshores les Missions València 2030, amb les quals es postula per aconseguir a la neutralitat climàtica, també serien un bluf?
Crec que s’ha de separar la instrumentalització de la neutralitat climàtica que hi fan algunes empreses i acollir unes iniciatives que tenen un impacte positiu. Critique el postureo per postureo. Si una empresa ara mateix està augmentant emissions, però ho disfressa i fa greenwashing dient que en 2050 seran neutres, sembla que estiguen legitimant continuar augmentant les emissions en l’actualitat. Això s’ha de diferenciar de quan una institució pública agafa els ODS o la neutralitat climàtica, que puc discrepar que siga un bon marc, però l’utilitza com a paraigües per a parlar de mobilitat, de renaturalització, de gestió de residus, de pacificació del trànsit, etc.
-Per què no t’agrada parlar de «neutralitat climàtica»?
Hi ha elements positius, però crec que el concepte no és el més adequat: parlem d’una reducció dràstica de les emissions i la neutralitat climàtica no és un objectiu, és un pas intermedi que haurem de superar com abans millor. Si li donem tanta entitat com a fita, potser quan hi arribem la gent pensarà que ja estem salvats i ja està tot fet. I no, quedarà molta feina per fer.
-Darrerament, es parla molt de prohibir els vols privats, però escrius que les seues emissions són molt més baixes del que sembla. Aleshores, s’haurien de prohibir o no?
Sí. Els vols privats i l’aviació en general és important, però no és el sector més contaminant del món. Però és un dels més injustos, perquè l’1% de la gent que vola, els «supervoladors», suposa al Regne Unit el 50% de les emissions. Així que, tot i que percentualment els vols privats no són una cosa escandalosa quant a emissions ni a l’estat espanyol ni al món, simbòlicament són molt rellevants. No tindrem legitimitat per exigir canvis estructurals, transformacions que ens afecten a tots i a totes, mentre no regulem eixes parcel·les de les quals només se’n beneficien uns superrics que semblen estar exempts de les regulacions climàtiques. Crec que és fonamental restringir eixos vols, igual que els curts quan hi ha una alternativa directa en tren, per tal de poder parlar socialment d’altres canvis en mobilitat, energia, alimentació, etc. Si la gent percep que fa esforços, que no pot entrar a la ciutat en cotxe i s’ha de moure en Rodalia (que damunt funciona malament) i veuen que els cacics continuen utilitzant el jet privat, evidentment no tindrem força ni legitimitat per exigir aquests canvis. El 90% de les vegades que faig una xarrada, la gent es queixa que està separant el plàstic, però continuen els vols privats. S’han de prohibir per eliminar eixa excusa que ens posem moltes vegades i perquè és èticament injust i moralment reprovable.
«Si volen ampliar el port de València, que diguen que és per a guanyar més diners i que els té igual la contaminació i la destrossa que faran en l’Albufera. Però sostenible no serà»
-Un tema de molta actualitat: pot el Port de València ampliar-se de manera sostenible? És el que defensa el president de l’Autoritat Portuària, Aurelio Martínez, perquè estarà totalment electrificat.
No, és impossible. Si volen ampliar el port, que diguen que volen ampliar-lo per a guanyar més diners, per a donar cabuda a més empreses i que els té igual la contaminació que generarà en la ciutat, la destrossa que faran en l’Albufera i la pujada del nivell del mar. Però sostenible no serà. Encara que s’electrifique al 100%, no serà sostenible perquè està incentivant un comerç global que és insostenible, incentivant el transport de mercaderies amb uns vaixells que són hipercontaminants, i està funcionant amb el paradigma que hi haurà més vaixells en el futur, cosa que és falsa. No té sentit ampliar el port des de cap dels vessants. També si puja el nivell del mar més de 50-70 centímetres a final de segle, cosa que és prou possible, eixa ampliació es veurà seriosament compromesa. El que li reclame a Aurelio Martínez i als que es posicionen a favor és que ens parlen amb honestedat i com a adults, que no ens intenten vendre com a sostenible allò que no és per tal de colar un guany econòmic i potenciar una activitat profundament insostenible. Això és perquè els empresaris que es dediquen al transport de mercaderies guanyen molts diners i perquè nosaltres puguem exportar moltes coses. D’acord, però no maquilles que és sostenible perquè ni ho és ni podrà ser-ho mai. Podrà generar menys impacte si està electrificat, sí, però això és el greenwashing: canvies una xicoteta part de la façana sense canviar el model productiu. Espere que l’ampliació del port de València no es faça i estic raonablement convençut que no es farà, però m’he equivocat moltes vegades en aquesta vida. Si al final tira endavant, que no ens tracten com a ximples.
-Tenim clar que hem d’apostar per una mobilitat sostenible, caminar més, més bicis, més transport col·lectiu… Però ens han venut com una de les victòries més importants del Botànic la instal·lació d’una gigafactoria enorme a Sagunt per fer bateries per a cotxes elèctrics. Què et sembla? Vol dir que el País Valencià camina cap a una mobilitat més sostenible?
No. La gigafactoria de Sagunt no té absolutament res a veure amb la mobilitat sostenible. Ara bé, és una bona notícia en els àmbits laboral i econòmic, les coses s’han de separar i s’ha de tractar la ciutadania com a adults. Crec que la postura més honesta és la de Ximo Puig i el PSPV perquè ho estan venent com un èxit econòmic, que és el que és. I ja està. No transitarem cap a la descarbonització perquè se’ns instal·le una fàbrica. És una bona notícia perquè el cotxe del futur és elèctric, això no hi ha dubte, però la mobilitat sostenible no es basa en el cotxe elèctric: el que s’ha de fer és anar expulsant el cotxe de la mobilitat. Hi haurà territoris on farà falta el cotxe, com municipis d’interior, on també haurem de posar més trens, autobusos i transport a demanda, però el cotxe tindrà un paper i en el futur serà elèctric. Però els models de cotxe elèctric que hi ha ara mateix, on més sentit tenen és a les ciutats, que és justament on menys hauríem d’anar en cotxe. El cotxe elèctric és el cotxe de futur, però en el canvi de mobilitat hem de parlar d’un canvi de model, no d’un canvi de motor dels cotxes privats. Hem de llevar cotxes privats del carrer, donar d’una vegada espais no mercantilitzats per a les persones, per a jugar, per a caminar o anar en bicicleta, i potenciar enormement el transport col·lectiu, que és el més social i inclusiu, ja que hi ha molta gent que no vol o no pot pagar-se un cotxe i ha d’anar en transport públic i li hem de donar l’oportunitat de moure’s de forma digna, assequible i útil. Una de les grans ferramentes per a reduir la nostra brutal demanda energètica és el canvi de mobilitat, no si fiquem bombetes LED a les nostres cases. No té sentit exigir a l’interior que es folre de plaques solars per alimentar els nostres cotxes elèctrics mentre no canviem el nostre model de mobilitat.
«En el canvi de mobilitat hem de parlar d’un canvi de model, no d’un canvi de motor dels cotxes privats»
-D’això volia parlar, del debat de les energies renovables. «Sí, a tot preu», «Sí, però no així», o com?
A tot preu no em sembla un instrument vàlid, ni per a les renovables ni en general. Tot s’ha de fer amb garanties ambientals i socials i les renovables no han de ser una excepció. Hem d’assumir que no n’hi haurà prou amb els sostres, amb els pàrquings i amb els polígons industrials, però no tindrem legitimitat per a exigir que s’implanten en terrenys productius, que potser en algun moment s’haurà de decidir, mentre a les ciutats continuem sense veure cap placa solar des de la finestra. No podem dir:«Alimenteu-nos». S’ha de fer un esforç socialment i territorialment just, potenciar molt les plaques a les ciutats, i alhora, tocarà buscar altres espais. El primer han de ser tipus aparcaments, espais degradats, polígons industrials, etc., però que potser arribarà un moment en què caldrà plantejar-nos on les fiquem. I si les fiquem a part del territori que és productiu, quins usos productius té: per a mi no és el mateix ficar-les en un territori en actiu on s’està cultivant secà, que té una funció ecosistèmica de tallafocs i és una de les poques alternatives de viabilitat econòmica del poble, que ficar-los en una zona que està més degradada o amb un consum excessiu d’aigua. S’haurà de veure. Sí que em pareix que el debat s’ha polaritzat molt, he llegit coses que fan autèntica vergonya aliena i em fa molta tristesa. Crec que hi ha un problema greu d’autonomia i de capacitat de decisió, hi ha una sèrie de macroplantes que s’estan decidint a Madrid, amb els territoris, ajuntaments, Generalitat i Corts en contra, i es continuen instal·lant. Damunt venen empreses de fora a destrossar el territori i no tenen un benefici per a ells. La gent veu com se li imposa. Correm el gran perill que la transició ecològica es veja com una imposició i que alguns s’aprofiten i polaritzen cap a un vessant reaccionari. Renovables sí, però hem de pegar una pensada sobre com s’estan implantant i per què estan generant aquest rebuig. No em val que es despatxe tot en què la gent és NIMBY [«Not In My Back Yard»], que la gent és molt egoista i que són quatre iaios. Crec que això és una falta de respecte i no respon a una realitat.
-Sovint obviem del debat el fet que els minerals crítics són finits i per ells competiran cotxes elèctrics i energies renovables. Podem mantenir l’actual nivell de vehicles privats i de consum energètic, si els recursos per fer-los són limitats?
No. És una equació molt fàcil de resoldre: com més cotxes elèctrics, més plaques solars i molins necessitarem per alimentar-los. I com menys cotxes elèctrics, necessitarem menys i podrem disposar de més energia per a altres usos. Menys transport motoritzat i més transport col·lectiu. Hem d’entendre que nosaltres ara no patim tant per la disponibilitat d’aquests materials perquè som Europa i ho podem pagar, però hem de veure com podem fer la transició energètica arreu del món i si deixarem sense minerals a altres països o si estem exercint un neocolonialisme extractivista encara que siga renovable. No podem plantejar la implantació de les renovables o la transició al vehicle elèctric deslligant-lo de la realitat material. La gent moltes vegades no percep els límits, hi ha encara debat sobre si disposem de més o menys, però està clar que hi ha uns límits. Aquesta limitació dels minerals encara no es fa palesa, però hem de planificar tenint-la en compte. Encara que no veiem eixos límits, hem de racionalitzar eixos recursos i planificar la nostra estratègia de descarbonització tenint en compte que sabem que no hi ha materials il·limitats.
Sobre decréixer i racionar: «Tu vols que la gasolina que ens queda vaja als jets privats dels superrics o vaja a alimentar ambulàncies al món rural? La gent crec que ho té clar»
-L’Agenda 2030 de la UE transmet una sensibilitat i unes ganes de treballar en la lluita contra el canvi climàtic, però després els Fons Next Generation subvencionen, per exemple, un telecadira per unir estacions d’esquí de futur incert. Això com quadra?
No quadra. Ací la sostenibilitat està mostrant la cara més de greenwashing, perquè no està anant a l’estructural, tracta de fer el de sempre amb una capa de maquillatge cosmètic. S’ha de canviar realment eixe tipus d’estructures productives i canviar a què destinem diners, els milers de milions d’euros dels fons europeus. Molts estan anant a parar a grans empreses, no entenc per què hem de donar fons públics si estan declarant beneficis enormes i absolutament immorals. I, sobretot, no estem replantejant el model econòmic; estem fent algunes coses millor, buscant energia descarbonitzada com a bojos, però no estem canviant el model productiu. Per això aquesta recuperació verda no s’està enfocant tan bé com s’hauria de fer. S’estan fent coses, però no estan anant a l’arrel del problema.
-Tot el que estem parlant porta al decreixement. Sembla que no queda una altra en un planeta amb els recursos finits. Creus que s’estan prenent mesures ja des de les institucions públiques per intentar un decreixement que siga al més just possible i no acaben fent-lo els que tenen menys marge?
El govern valencià, per exemple, sí que ha fet algunes iniciatives al respecte. Un cas és la Xarxa Llibres: reutilitzar els llibres pareix una estupidesa, però és decreixement, és imprimir menys llibres, que les famílies es gasten menys diners, és un absurd que els llibres es tiren al fem després d’utilitzar-se un sol any. I coses més estructurals: estan treballant la setmana laboral de quatre dies, em sembla fonamental racionalitzar els usos del temps, sempre he dit que per a mi un dels grans motors de la insostenibilitat és la manca de temps. Altres qüestions: en 2018 es va iniciar el Pla contra el Malbaratament Alimentari, que és una despesa energètica, territorial, de diners, absurda en aliment que se’n va al fem. S’estan fent coses que són insuficients, perquè continuem en el paradigma creixentista, de voler anar a més, de voler produir més. Hi ha unes parts del govern valencià que són profundament creixentistes, com és el turisme, on seguim amb el dogma que com més turistes, millor. Hem de repensar-ho. També crec que cap part del govern està parlant de decreixement com a tal, però no crec que això siga un problema, perquè tu pots introduir mesures com la setmana laboral de quatre dies, sense que estigues donant la murga amb el decreixement.
-A molts no els agrada l’estètica de la paraula «decreixement».
Hem d’explorar altres significats i formes de comunicar-ho. I si anem parlant de postcreixement? De vida bona o de benestar sense creixement? O altres significants que no ens remeten al decreixement, que en el marc capitalista vol dir recessió, on els rics són més rics, i els pobres són més pobres. Cal explicar que és una reducció socialment justa, ordenada, planificada i democràtica del consum d’energies materials i que qui més té, reduirà molt més, i que hi haurà gent que en un escenari de decreixement global, creixerà. La gent que no pot encendre la calefacció aquest hivern, que no pot menjar, que no es pot moure de forma assequible o eficaç, creixerà. I ho hem de dir. No és un decreixement en què tots anem cap enrere. És consumir menys d’allò que no fa falta i, sobretot, d’allò que no en tenim tant, planifiquem com ho gastem. Si a la gent li preguntes: tu vols que la gasolina que ens queda vaja als jets privats dels superrics o vaja a alimentar ambulàncies al món rural? La gent crec que ho té clar. En un moment d’escassetat de recursos on cal prioritzar, hem de fer-ho amb alternatives que siguen per a la majoria. Molta gent s’espanta amb la paraula decreixement o racionament, però els pressupostos són un exercici de racionament, de priorització i planificació. Hem de potenciar la planificació pública, perquè això no ho podem deixar en la mà invisible del mercat. Hem de decidir entre tots i totes. I sobretot que, qui més té, és qui més ha de contribuir, i qui menys té, és qui més possibilitats té de continuar creixent i desenvolupar-se. Però cal assumir que el decreixement és un marc comunicativament horrorós, hem d’anar amb altres estratègies comunicatives i propostes. Si dius: et vull donar més temps, més cultura, més espais verds, més zones d’esbarjo per a xiquets i per a gossos… no et veuran com una persona decreixentista. Però fer una ciutat més pacífica, més humana i més habitable també és una mesura decreixentista.
-Defenses el racionament per evitar que el factor preu determine la reducció del consum (com pot passar, per exemple, amb la gasolina). Realment creus que algun polític s’atrevirà a proposar això?
No. Espere que siguem prou intel·ligents per a reformular què significa racionament i fer-ho políticament atractiu, i sobretot, socialment acceptable. Pensem que hi ha escassetat de mascaretes: a tot el món li pareixeria bé que es racionaren i que es garantira que tot el món poguera tindre cinc mascaretes i que no depenguera que algú amb molts diners fera apilament i especulara. Cal traslladar aquest exemple tan evident a altres qüestions com els combustibles fòssils, els viatges o els materials. Si deixem que l’assignació d’aquests recursos escassos vaja en funció de qui pot pagar-los, serà socialment injust. El que cal fer és proposar una assignació socialment justa que només pot fer-se d’acord amb una planificació pública que prioritze eixos recursos. És un racionament. Si te’n vas d’excursió, no et pots beure tota l’aigua els primers 10 minuts, t’ho has de racionar. Quan tenim uns recursos escassos i ens queda encara molt de camí amb la descarbonització i la transició ecològica, hem de racionar-los perquè ens duren i siguen justos.
-En el llibre parles d’eixa perillosa afirmació que diu que les persones som el virus (estesa especialment arran del coronavirus) i que obri la porta a accions com control de la natalitat. Hi ha perill que l’ecofeixisme siga el pròxim intent del sistema capitalista de fagocitar la lluita contra el canvi climàtic?
Crec que sí. Crec que sorgirà, una altra cosa és que tinga rellevància política. Esperem que no! Sorgiran moviments reaccionaris que vulguen aprofitar-se d’aquesta situació, segur. Ara encara no és tan palesa la crisi climàtica, però igual d’ací a cinc o deu anys, si entrem en un escenari molt diferent a escala energètica, de temperatures i de disponibilitat d’aigua, es pot produir una reacció de caràcter autoritari i de tancament amb lemes com «España para los españoles». No m’atrevisc a dir si està germinant, estic segur que en algun punt ja estan eixes idees i missatges, però afortunadament no és mainstream en l’àmbit polític i social. Però crec que correm eixe perill. La millor forma de tallar-ho en sec és que la resposta a la crisi climàtica siga democràtica, justa, social i que ens faça caminar cap a un horitzó millor. Els missatges reaccionaris l’única cosa que faran és empitjorar el problema, tot i que donant-nos una falsa sensació de seguretat. És el que fa el feixisme: en moments d’inseguretat i incertesa, promet seguretat, certesa, ordre, que tu aniràs primer… és un escenari molt perillós. La dreta i la ultradreta espanyola encara està en el marc negacionista vintage dels anys 80, 90 i 2000, crec que encara li queden els últims espeternecs al negacionisme que hem conegut fins ara. Després haurem de ser prou intel·ligents per tallar les possibilitats que es transforme en una resposta reaccionària i filofeixista.
«Al País Valencià hem d’anar amb molt de compte quan parlem de sobirania alimentària quan el 50% del que es produeix és per a exportar»
-Per acabar, he trobat a faltar un capítol contra l’agricultura ecològica. És sostenible quan ocupa grans superfícies de monocultius, quan és en regadiu en zones amb poques pluges, quan són en terres concentrades cada cop en menys mans i amb fons d’inversió darrere?
No. No podia tocar tots els sectors, com tampoc toque el turisme com a tal o el sector tecnològic per una qüestió formal, perquè no volia que el llibre fora molt llarg i perquè pense que és com una caixa de ferramentes, que tu pots emprar per a qualsevol sector. Explique què és el greenwashing, com funciona, quin tipus de discursos té, i una persona que llija el llibre pot mirar qualsevol sector i dir: «mira, això és greenwashing o no». Dit això, en l’agricultura i en els aliments crec que hem de ser molt crítics amb el greenwashing i salutwashing de les etiquetes d’ecològic, bio, orgànic, etc. Hem de plantejar-nos si realment són bons per a nosaltres i, després, com estan produïts, a on, per qui, en quines condicions laborals… L’agricultura està patint un procés de concentració i captació de fons internacionals que estan comprant grans extensions de terrenys. S’està fabricant aliment amb uns estàndards que permeten vendre amb una determinada etiqueta, però per a mi això no és ni sostenible ni socialment responsable ni, fins i tot, ecològic. Una cosa és la certificació d’un segell particular i, una altra, si realment són pràctiques agroecològiques. Al País Valencià tenim alguns mites molt erronis i mirem una determinada agricultura com si fora un verger magnífic, mentre tenim grans extensions d’agricultura devoradora d’aigua, de territori en regadiu. Alguna vegada he sentit a dir que el regadiu frena la desertificació; no, el regadiu provoca desertificació. Al Baix Segura cal fer un pensament, això no pot continuar en un futur perquè no és sostenible i hem de preguntar-nos: qui està produint allà? A qui està beneficiant? A qui estem salvant donant-los diners, infraestructures i subvencions? Hem de pensar en la gent. La transició justa no serà tant de salvar els terratinents, les empreses o els empresaris, sinó de salvar les persones que es dediquen a una determinada activitat que haurà de canviar i que han de poder continuar guanyant-se la vida. Al País Valencià hem de pensar moltes qüestions: des de les planures citrícoles, fins a les hortes periurbanes, espais hiperproductius com el del Baix Segura o les zones de secà. Hem de reflexionar perquè volem aquesta agricultura, si volem que siga per exportar, per a ací, per al Corredor Mediterrani… i anar amb molt de compte quan parlem de sobirania alimentària quan el 50% del que es produeix ací és per a exportar. L’agricultura al País Valencià és un tema molt emocional i identitari, està molt a la vora del cor, del paisatge… però les enormes extensions i, sobretot gestionades per fons d’inversió, poden ser molt eficients, però alhora no ser ni sostenibles ni desitjables ni el model que volem implantar en el territori. A mi em fa por que les zones productives del nostre país deixen d’estar en mans de la gent que hi viu i la treballa al nostre país.
