La Secció Cinquena de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Suprem ha anul·lat la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià que, al març del 2021, va declarar nul el Decret del Consell amb què va ser aprovat el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral del País Valencià (Pativel).
La sala estima el recurs presentat per la Generalitat contra aquella resolució i rebutja les al·legacions de la immobiliària a la qual va donar la raó el TSJ en primera instància, amb una resolució que anul·la per no ser d’acord a dret, però en la qual acorda retrotraure les actuacions amb la finalitat que el tribunal valencià, amb observança del que s’ha acordat per part del Suprem, dicte una nova sentència.
Segons assenyala el Suprem, una vegada anul·lada la sentència del TSJ, i atès que per a resoldre el recurs contenciós és necessita la interpretació de la normativa autonòmica, s’ordena que siga el TSJ qui dicte una nova resolució en què resolga «la resta de motius impugnatoris esgrimits per la part actora en suport de les seues pretencions», amb observança del que s’ha decidit en l’última sentència.
El TSJ valencià va declarar nul el Pativel, aprovat per decret del Consell el 4 de maig del 2018, després de concloure que no existia a l’expedient administratiu un estudi econòmic-financer amb els costos d’implementació, per incomplir la Llei per a la Igualtat entre Dones i Homes i no incloure un informe d’avaluació de l’impacte per raó de gènere ni informes sobre l’impacte en matèria d’infància, adolescència i família, i per no haver-se sotmés a «una vertadera avaluació ambiental i territorial estratègica».
El Suprem, a la seua resolució, considera, en primer lloc, que és necessari precisar que ordenació territorial i urbanisme són conceptes «pròxims i relacionats», però «diferencials», i que els plans d’ordenació territorial estableixen les directrius generals perquè, posteriorment, es puguen aprovar «de manera coherent i amb la deguda coordinació» els plans urbanístics en àmbits territorials més reduïts.
Per tant, subratlla, els plans d’acció territorial «es limiten a establir criteris generals d’ordenació, sense que això comporte, directament o immediatament, la transformació del sòl, atès que la transformació urbanística es produirà després, en el moment en què es desenvolupe i es concrete eixa planificació general mitjançant l’aprovació dels corresponents instruments urbanístics d’àmbit local o municipal».
Per a la sala, aquesta distinció és «fonamental» per a comprendre que, des d’una perspectiva estrictament jurídica, «està justificat que el règim jurídic aplicable als plans d’ordenació territorial –d’àmbit autonòmic o, en tot cas, supralocal– no siga exactament coincident amb els plans urbanístics –d’àmbit local o municipal– o que, fins i tot, el compliment d’un mateix requisit puga ser exigit en ambdós casos amb diferents nivells d’intensitat».
I en aquesta línia, assenyala que l’aplicació del règim jurídic que corresponga s’ha de fer tenint en compte el contingut material dels plans i que en l’exigència dels requisits formals s’ha de procedir «sempre amb respecte absolut al principi de proporcionalitat», valorant el caràcter «essencial o substancial» del requisit incomplit i «fugint de rigorismes formals i excessius».
En aquest cas, la sala destaca, pel que fa a l’exigibilitat de l’estudi econòmic-financer, que la sentència d’instància no va tindre en compte la diferència existent entre ordenació territorial i urbanística, i es va aplicar al Pativel un règim jurídic propi d’un pla urbanístic que, «lluny de comportar una transformació urbanística directa i immediata, es limita a establir unes línies directrius generals a mode de marc de referència al qual hauran d’ajustar-se després els instruments de planificació urbanística d’àmbit territorial inferior».
En aquest sentit, considera que la memòria econòmica incorporada en la tramitació del Pativel «s’ha d’estimar suficient en funció del contingut material de les determinacions del Pla», però és que, a més, sosté que els seus redactors, malgrat entendre que la memòria no era «estrictament exigible», van clarificar aquesta qüestió i van analitzar les distintes categories de sòl contemplades i es va fer una referència del cost que va suposar fins a la data l’elaboració del document.
A més, entén que no es poden qualificar com a «formals» i, per tant, inexistents, els informes sobre impacte de gènere, família, infància i adolescència i subratlla que, per a poder declarar fonamentadament la nul·litat del pla per aquesta causa, haurien d’haver-se precisat «suficientment» les determinacions concretes que contravenien el principi d’igualtat o podien afectar desfavorablement la família, infància o adolescència.
Per últim, en relació amb els aspectes tractats en el document d’avaluació ambiental i territorial estratègica i amb els terminis en què l’examen mediambiental es va realitzar, la sala no té cap dubte que el seu contingut és «suficient i adequat» en funció d’objectius, l’àmbit geogràfic i territorial i les determinacions del Pativel.
