La Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua al Xúquer, integrada per una dotzena d’entitats ecologistes, ha assegurat que la «guerra de l’aigua» reoberta, segons consideren, amb motiu de la proximitat electoral, és «oportunista i estèril», al mateix temps que insta a engegar «una política d’adaptació dels usos que permeta una reestructuració productiva justa i ràpida». «Mantindre la ficció de “l’aigua per a tots” o “aigua per sempre” és, senzillament, un frau».
La xarxa ha fet públic un comunicat en el qual expressa el seu posicionament respecte a la polèmica pels cabals del Tajo i el transvasament Tajo-Segura. Assenyala, en primer lloc, que la gestió de l’aigua en el territori valencià «arrossega problemes de dècades i és manifestament millorable». «Segons les dades de les confederacions hidrogràfiques del Xúquer i el Segura, que són les responsables de coordinar i executar la planificació hidrològica, el percentatge de rius i aqüífers en mal estat és molt alt (al voltant del 50%). Les revisions dels plans i els informes de seguiment constaten que la situació no millora i revelen la ineficàcia de les mesures fins ara adoptades».
Per a aquests col·lectius, «la proximitat de les eleccions ha reobert el conflicte de l’aigua, ara al voltant de la proposta d’establir un règim de cabals ecològics a la conca del Tajo encaminat a aconseguir el bon estat del riu en la part espanyola de la demarcació». Subratllen, en aquest punt, que la proposta «es fa en compliment de reiterades sentències del Tribunal Suprem, fonamentades en el desenvolupament legislatiu intern de la directiva marc de l’aigua, el text legal de màxim rang que regula la política hídrica».
Aquesta directiva europea, prossegueixen, aprovada l’any 2000, «impulsa un canvi d’orientació radical a la política de l’aigua, establint com a objectius principals la recuperació del bon estat de rius, llacs i aqüífers i l’adaptació dels usos a les disponibilitats d’aigua compatible de manera duradora amb el manteniment dels ecosistemes hídrics». El canvi proposat implica, per a la Xarxa, «una transformació profunda, en passar d’una visió de gestió de l’aigua com un recurs productiu, al marge de les seues funcions ecològiques, a una altra que basa en la protecció ambiental la garantia de disponibilitat duradora de serveis ecosistèmics aquàtics, que són la contribució dels ecosistemes al benestar humà, inclosos els usos agraris o energètics». És a dir, «no només es tracta de protegir els ecosistemes aquàtics, sinó de tindre en el futur aigua per a usos econòmics racionals», insisteixen.
Aquest canvi en el model de gestió «ha trobat una forta resistència en el nostre país, principalment per part dels usuaris fins ara privilegiats que es veurien obligats a limitar les extraccions abusives que comprometen la salut dels rius i aqüífers, i en qualsevol cas a assumir els costos, inclosos els ambientals, de l’aigua que consumeixen», agreguen. En la mateixa línia, apunten que «els cabals ecològics mínims estableixen una restricció prèvia en el repartiment i, d’acord amb la legislació vigent, s’han de determinar per procediments reglats de caràcter cientificotècnic en totes les demarcacions».
Alhora, també apunten que, «com ha denunciat la Xarxa, l’administració hidrològica, cedint a pressions dels usuaris, ha optat sistemàticament per reduir els cabals a la mínima expressió, forçant en ocasions les mateixes instruccions tècniques. És difícilment defensable la idea d’uns cabals mínims excessius en el Tajo. Exemples similars, igualment insostenibles, els tenim en el transvasament Xúquer-Vinalopó o en la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental», citen.
I afegeixen que, en el cas del transvasament Tajo-Segura cal recordar, a més, que els cabals transferibles tenen sempre la consideració de sobrants o excedents. «La possible reducció d’aquest per les exigències d’un major cabal en el Tajo per a complir els objectius de bon estat no és legítimament impugnable», asseveren.
Per a les organitzacions «cal assumir un escenari futur de reducció de les disponibilitats a la conca receptora (i en altres territoris del nostre país) perquè, als aspectes comentats, cal afegir els efectes del canvi climàtic». Creuen «urgent», per tant, començar una política d’adaptació dels usos que permeta «una reestructuració productiva justa i ràpida, al menys traumàtica possible».
I conclouen: «Mantindre la ficció de “l’aigua per a tots” o “aigua per a sempre” és, senzillament, un frau. El retard a reconèixer el nou context només contribueix a agreujar el xoc amb la realitat. Cal exigir als representants polítics i als creadors d’opinió l’assumpció de les seues responsabilitats i la renúncia a una demagògia, de dubtosos rendiments electorals (almenys per a aquells que repeteixen acríticament els eslògans de l’adversari)».
