El País Valencià s’estructura geogràficament en quatre grans regions bàsiques que s’ajusten, a grans trets, amb les antigues governacions de l’època foral vigents des del segle XIV fins al 1707 amb la derrota del bàndol austriacista en la Guerra de Successió i la promulgació dels Decrets de Nova Planta. Les quatre governacions d’origen medieval van ser: Castelló (o dellà Uixó), València, Xàtiva (o dellà Xúquer) i Oriola. Aquest esquema bàsic es va mantenir en l’efímera divisió provincial liberal del 1822, encara que les fronteres provincials no coincidirien exactament amb les de les antigues governacions.
Es tracta d’una separació elemental del territori valencià, sempre tenint en compte la dicotomia interior-costa, que es reconeix tant en geografia i història com en qüestió cultural o inclús lingüística, arribant a quasi coincidir l’extensió dels diferents subdialectes valencians amb aquestes quatre unitats bàsiques. Lamentablement, la divisió provincial vigent des del 1833 va trencar amb aquesta «tradició geogràfica» de les quatre grans regions i la província xativina va ser repartida entre les províncies de València i Alacant.
L’espai geogràfic que tractarem en aquest capítol coincideix bàsicament amb l’antiga governació dellà Uixó o de Castelló, o siga, les terres que van des del riu Sénia fins a la serra d’Espadà i els seus contraforts muntanyencs que s’allarguen vora mar. Per tant, l’Alt Palància queda inclòs en un altre capítol pels seus lligams amb Sagunt i l’àrea de València en general.
Parlem d’un territori que presenta dos problemes bàsics a l’hora de tractar la qüestió de la comarcalització. El primer és el despoblament rural, que ha desencadenat una macrocefàlia de la ciutat de Castelló de la Plana i la seua àrea metropolitana respecte a la província, absorbint totalment el pes demogràfic, econòmic i comercial de la mateixa. El segon problema és el desdibuixament que se’n deriva de les fronteres comarcals històriques que ens podrien servir de base, condicionat notablement per l’orografia muntanyosa de la zona i per l’absorbiment de Castelló de bona part de les funcions de capçalera comarcal que fins als anys 50 del segle XX exercien unes quantes viles d’interior que a dia de hui tan sols es presenten com a centres menuts de referència primària.
Començant pel nord, el primer espai a tractar és el dels Ports. L’esquelet que configura aquesta comarca és la ciutat de Morella (la capital) i el seu antic terme general. Val a dir que Morella exerceix de capital no sols de la comarca dels Ports, sinó que la seua influència sobrepassa els límits del País Valencià, arribant a exercir de centre de referència per a un bon grapat de poblacions del Baix Aragó, el Matarranya i el Maestrat aragonés (com poden ser els casos de Mirambell, Tronxó, Cantavella o Aiguaviva). A part de la capital i les seues pedanies i denes, en aquesta comarca s’inclouen les poblacions de la riera del riu Bergantes, a l’oest de la ciutat (des del Forcall fins a Olocau del Rei), les poblacions septentrionals de Castellfort, Cinctorres, Portell de Morella i Vilafranca (població recentment inclosa en la comarca, que abans formava part de l’Alt Maestrat) i les poblacions orientals, una mica més aïllades, de Vallibona i Herbers. No incloem en aquesta comarca la vila de Catí, que si bé històricament va formar part del terme general de Morella actualment es troba més vinculada a les terres del Maestrat, ni les poblacions de la Tinença de Benifassà, que també van pertànyer al terme morellà però en forma de senyoriu independent.
MAPA 1: Les quatre governacions del Regne de València, vigents fins el 1707. FONT: La divisió territorial valenciana: antecedents, problemes i política de la Generalitat (Joan Carles Membrado Tena).
Precisament el cas de la Tinença de Benifassà és el que més reflexa la problemàtica d’aquestes poblacions de l’interior nord. La Setena, com se la coneix popularment, estava configurada per set termes municipals fins els anys 70: el Bellestar, Coratxà, Fredes, la Pobla de Benifassà, Castell de Cabres i Bel. A dia de hui tan sols resten independents la Pobla (que funciona com a capital i ha absorbit la resta de termes municipals excepte Bel, que pertany al poble veí de Rossell, en el Baix Maestrat) i Castell de Cabres, que guarda l’honor de ser el municipi valencià amb menys habitants censats (20 habitants segons el cens del 2022). Així doncs, la que en temps passats haguera sigut considerada una comarca de ple dret, en l’actualitat es presenta com un problema per la impossibilitat de mantenir la independència comarcal d’un espai amb dos municipis que junts no arriben ni a sumar tres-cents habitants. Tanmateix, hem de reconéixer la personalitat d’aquesta comarca històrica, reconeguda tant pels seus habitants com pels de les poblacions veïnes.
La seua inclusió comarcal no resulta gens fàcil. Malgrat que la Setena pertanyia al terme general de Morella i aquesta ciutat exerceix certa influència sobre la comarca (a més de compartir paisatge) sobretot en el cas de Castell de Cabres, la població que fa de funció de centre primordial de referència i amb la que comparteix millor carretera és el municipi català de la Sénia, passant per Rossell. Es tracta d’un xicotet espai viscut una mica separat de la comarca del Baix Maestrat que engloba les poblacions de la Tinença, Rossell (amb Bel), la Sénia i les seues pedanies, a més del poble de Sant Rafel del Riu. Per aquest motiu, i pel fet de que Vinaròs exerceix de pol d’influència per a comprar i realitzar gestions administratives, decidim incloure els pobles de la Tinença en el Baix Maestrat, reconeixent però la seua remarcada personalitat històrica i el seu caràcter propi.
El Baix Maestrat és una comarca ben definida geogràficament parlant. Està conformada per les poblacions de l’antiga Batllia de Cervera (Rossell, Sant Rafel del Riu, Traiguera, Sant Mateu, Canet lo Roig, Càlig, la Jana, Xert, Sant Jordi i Cervera del Maestrat) a més de la Salzadella (que pertanyia a la comanda de la Setena de les Coves), els pobles de la plana litoral (Vinaròs, Benicarló i Peníscola) i els de l’antic terme dels castells de Xivert i Polpís, al sud (Alcalà de Xivert i Santa Magdalena de Polpís). Vinaròs exerceix de capital comarcal i de centre de referència per a bona part del nord de la província de Castelló i és remarcable la seua intensa relació amb poblacions immediates del Principat de Catalunya com són Alcanar, la Sénia i Ulldecona.
Al sud de la comarca es troba el corredor de les Coves, que connecta el Baix Maestrat amb el Pla de l’Arc i la Plana. És en aquesta zona on es troben les poblacions de les Coves de Vinromà, Vilanova d’Alcolea i la Torre d’En Doménec, tres municipis que històricament van pertànyer al Maestrat i que a dia de hui són inclosos en la comarca de la Plana Alta. Són nombrosos els estudis i treballs que remarquen la pertinença d’aquestes poblacions al Baix Maestrat, i així ho testimonien les publicacions que s’han fet des de l’associació Mestrat Viu i el Centre d’Estudis del Maestrat. Tanmateix, per part de les institucions oficials sembla no molestar massa la seua inclusió en la Plana Alta, donat que als recents canvis d’adscripció comarcal al Maestrat no s’hi han sumat aquestes tres poblacions, que a més participen activament i des de fa anys en les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc, junt amb les veïnes localitats de Benlloc, Cabanes, Vilafamés o la Pobla-Tornesa. De fet, el municipi de les Coves de Vinromà pertany a la mancomunitat de la Plana Alta, i l’Aeroport de Castelló, que dona servei a la capital provincial, es troba entre les poblacions de Benlloc i Vilanova d’Alcolea. El seu caràcter fronterer, i l’ambigüitat que suposa l’adscripció comarcal d’aquestes tres poblacions, complica que ens decidim sobre la seua situació, que en el darrer cas s’hauria de consultar a les poblacions afectades, però per eixir del pas decidim incloure-les en el Baix Maestrat per la seua vinculació històrica.
Pel que fa a l’Alt Maestrat, és a dir, les terres altes de l’antic Maestrat de Montesa, són per contra a la part baixa una mica més complexes pel que fa a la geografia. La vila d’Albocàsser, que fa de capital, es troba al començament de la comarca just a la porta de la vall que envolta la rambla Carbonera. Aquesta vall connecta la comarca amb la zona del Pla de l’Arc, al sud, a través dels pobles dels Rosildos i els Ivarsos, pedanies del municipi de la Serra d’en Galceran, de difícil adscripció comarcal ja que, si bé mai va pertànyer al Maestrat (funcionà com un senyoriu independent) ha mantingut molta relació amb els pobles de la comarca fins als nostres dies.
Prop d’Albocàsser es troben Catí i Tírig, ja de camí cap a les terres del Baix Maestrat. Com hem dit abans, malgrat que Catí mai va pertànyer al Maestrat, s’hi sol incloure en aquesta comarca per tenir major relació amb aquests pobles, a més de la llunyania de la capital dels Ports, Morella (al terme general de la qual va pertànyer). La Serratella, prop d’Albocàsser, és un dels pobles que han sol·licitat el canvi de comarca recentment, i ha passat de la Plana Alta a l’Alt Maestrat, cosa ben lògica ja que es troba a 9 km d’Albocàsser i és amb qui manté més lligams històrics i comercials.
La darrera contrada que s’incorpora en l’Alt Maestrat és la Setena de Culla, set poblacions que van conformar una comanda durant l’existència del Maestrat de Montesa: Culla, Vilar de Canes, la Torre d’en Besora, Benassal, Atzeneta del Maestrat, Vistabella i Benafigos. Aquests darrers tres municipis també han canviat recentment de comarca, i és que fins ara havien estat inclosos en l’Alcalatén per la influència que han tingut l’Alcora i Llucena sobre la zona, sobretot en matèria judicial (depengueren del partit de Llucena fins la seua desaparició). Des de l’associació Maestrat Viu s’ha proposat la inclusió del municipi de Xodos, que si bé va formar part en el passat de l’antiga Tinença de l’Alcalatén, a dia de hui les seues úniques connexions per carretera són amb Vistabella i Atzeneta, pel que es troba completament deslligat dels pobles de la veïna comarca de l’Alcalatén. Per aquest motiu, l’incloem en l’Alt Maestrat, junt amb el municipi d’Ares del Maestrat, que tot i estar a mig camí de Morella i els Ports, i que en més d’una proposta de comarcalització s’ha inclòs en aquella comarca veïna, decidim mantenir-lo en la seua comarca històrica.
A través de la rambla Carbonera s’arriba a l’antiga comanda més meridional del Maestrat, la de Vilafamés, que apart del municipi que li dona el nom també inclou els de la Vall d’Alba i Sant Joan de Moró, que s’independitzaren del primer. Aquest territori del Maestrat no té continuïtat territorial amb l’antic senyoriu per trobar-se pel mig el municipi de la Serra d’En Galceran. Com hem dit abans, es tracta d’una població de difícil adscripció, doncs sempre ha estat molt vinculada al Maestrat malgrat haver sigut un senyoriu independent històricament. Ens trobem davant d’altre cas en el que s’hauria de decidir la seua adscripció comarcal a nivell local, però per al cas nosaltres l’hem exclòs de l’Alt Maestrat. Junt amb els pobles de la comanda de Vilafamés i la Serra, incloem els de la Pobla Tornesa i Benlloc.
Hem batejat aquesta comarca com la Plana o el Pla de l’Arc, un topònim que si bé inicialment s’utilitzaria per a designar la planura que troba al bell mig l’arc romà de Cabanes, ha acabat utilitzant-se com a nom d’ús comarcal, com ho mostra la celebració de les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc, arribant a participar-hi també els pobles de Vilanova d’Alcolea, la Torre d’En Doménec i les Coves de Vinromà, dels que hem parlat abans. Aquesta comarca tindria Cabanes com a capital, per situar-se al centre i ser
la població que fins temps recents ha exercit de centre de referència rural, malgrat la més que notable atracció que Castelló exerceix sobre la zona. També incloem el municipi de Torreblanca, a 20 minuts en cotxe de Cabanes, municipi amb el que comparteix espai natural per la veïna Ribera de Cabanes i el prat d’Albalat.
MAPA 2: Els senyorius històrics de la zona del Maestrat i els Ports. FONT: Elaboració pròpia.
Més al sud trobem tres poblacions que si bé es troben en una zona de transició els hem considerat part de la Plana per trobar-se en els corredors d’entrada a la comarca: Borriol, a l’interior, i Orpesa i Benicàssim, en la costa. Aquestes tres poblacions fan de porta per a una extensa planura de regadiu que s’allarga fins els contraforts muntanyencs on conflueixen les serres d’Espadà i Calderona. S’inclouen per tant, a més dels darrers tres municipis, els de Castelló de la Plana, capital comarcal i provincial, Almassora, Vila-real, les Alqueries, Borriana, Onda, Betxí, la Vilavella, Nules (amb el poble emmurallat de Mascarell), la Vall d’Uixó, Moncofa, Xilxes, la Llosa i Almenara. Aquest darrer municipi ha estat inclòs en diferents propostes de comarcalització en la comarca del Camp de Morvedre (amb diferents denominacions segons la proposta) o com a part de la subcomarca de les Valls o Vall de Segó. Nosaltres hem decidit mantenir la seua inclusió en la Plana, tot i reconeixent el seu caràcter fronterer.
Hem d’assenyalar la incomprensible partició de la comarca que s’hi va realitzar, primer en la proposta comarcal de Manuel Sanchis Guarner, i després en la de Joan Soler i Riber (segurament prenent la del primer com a font). Aquesta divisió antinatural del que ha sigut sempre una unitat geogràfica i històrica indiscutible ha estat «justificada» per la situació del riu Millars al mig de la comarca, prenent-lo com una mena de frontera, encara que molt probablement estiga fonamentada pel pes dels antics partits judicials i la incomoditat que suposa eludir la capitalitat judicial d’algunes poblacions. En qualsevol cas, nosaltres hem decidit respectar la unitat geogràfica, històrica i natural de la comarca de la Plana, una de les més ben definides del País Valencià i que ja apareix mencionada en el Llibre dels Fets. Junt amb les poblacions costaneres de la Plana s’hi inclouen un conjunt de poblacions muntanyenques que, tot i no estar geogràficament ubicades en la Plana, parlen el mateix valencià i depenen econòmicament i comercialment de les viles costaneres. És el cas d’Alfondeguilla, vinculada a la Vall d’Uixó, Artana i Eslida, vinculades a Nules, i Tales, Suera, l’Alcúdia de Veo (amb Veo i Benitandús) i Aín, lligades a Onda. També s’inclou en la Plana la població de Ribesalbes, en la part occidental, ja de camí a les terres de l’Alcalatén i l’Alt Millars.
MAPA 3: Proposta comarcal de Manuel Sanchis Guarner (1966). Molt probablement Joan Soler es va basar en aquesta proposta per mantenir la separació artificiosa entre la Plana Alta i la Plana Baixa. FONT: Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià (Manuel Sanchis Guarner).
Precisament, propera a Ribesalbes es troba la ciutat de l’Alcora, que si bé hui en dia funciona com a capital de la comarca de l’Alcalatén, sovint ha estat considerada com a part de la Plana per la seua vinculació a la indústria de la ceràmica i per la seua situació en terres relativament baixes, pròxima a les viles de Castelló i Onda. Així i tot, en la majoria de propostes de comarcalització se l’ha considerada capital d’una comarca diferenciada, la Tinença de l’Alcalatén o senzillament, l’Alcalatén.
Es tracta d’una comarca fonamentada en un antic senyoriu d’origen medieval que va incloure les poblacions que hi havien de camí a l’Alt Maestrat des de la Plana: l’Alcora, Costur, Figueroles, les Useres, Llucena i Xodos. El primer, com hem dit, sempre ha tingut certa vinculació a la Plana. El segon i el tercer han anat lligats generalment a la capital comarcal. Pel que respecta a les Useres, les seues relacions es troben a mig camí entre els pobles de l’Alt Maestrat, els del Pla de l’Arc i els de l’Alcalatén, suposant un vertader encreuament de camins. Llucena per contra, ha mirat més cap a l’oest, sent durant molts anys el cap del partit judicial homònim que incloïa bona part de la veïna comarca de l’Alt Millars, sobre la que ha exercit certa influència, especialment pel que fa a les poblacions de l’antic Ducat de Vilafermosa. Per últim, Xodos, com hem dit abans, es troba deslligat quant a comunicacions de la resta de l’Alcalatén, i convindria incloure’l en l’Alt Maestrat sempre que els seus habitants no mostren inconvenient. Per tant, l’Alcalatén se’ns presenta com una comarca que, si bé compta amb un fonament històric molt clar, pel que fa a cohesió comarcal en l’actualitat se’ns plantegen més dubtes, més quan recentment tres poblacions han abandonat la comarca (Vistabella, Atzeneta i Benafigos).
L’Alt Millars és la darrera comarca que tanca l’antiga governació de Castelló, que limitava amb la de València per la serra d’Espadà. Aquest sector històricament ha conformat una unitat quasi inalterable, des del quarter de Vilafermosa en el segle XIV fins l’antic arxiprestat de Vilafermosa, que va existir fins l’any 1960. Malgrat tot, en l’actualitat la cohesió comarcal es troba una mica desdibuixada pel despoblament que ha afectat quasi la totalitat de les poblacions de la comarca, pel que els pocs habitants que hi resten s’han de buscar la vida en les veïnes localitats de la Plana i de l’Alcalatén, amb ofertes de vida i treball més atractives.
De fet, Onda exerceix de capital per a la major part dels pobles d’«El Río» (nom amb el que s’ha conegut històricament de forma local la comarca) incorporant en la seua àrea d’influència les poblacions de la ribera del riu Millars: Aranyel, Cirat, Torre-xiva, Toga, Espadella, Argeleta, Lludient, Vallat i Fanzara. De fet, aquestes poblacions formen la mancomunitat d’Espadà-Millars junt amb altres poblacions de l’interior de la Plana. Per contra, Llucena (i en menor grau l’Alcora) exerceix certa influència sobre les poblacions de Vilafermosa, el Castell de Vilamalefa, Sucaina i Cortes d’Arenós, la major part dels quals van conformar l’antic Ducat de Vilafermosa. Per la part sud, Sogorb ha anat augmentant la seua àrea d’influència cap a aquesta comarca a través de Montant, Montanejos i la Pobla d’Arenós. Al sud de la comarca, i sense cap tipus de connexió per carretera amb la resta de pobles, es troba l’antiga Baronia d’Aiòder, amb les Fonts d’Aiòder, Aiòder, Torralba i Vilamalur. La seua única connexió per carretera bona és amb Onda a través de la comarcal que passa per Artesa, Tales i Suera, i que prossegueix en direcció Matet per una via d’un únic carril. La resta de comunicacions amb l’Alt Millars són simples camins de muntanya, alguns d’ells mal asfaltats.
MAPA 4: Antics partits judicials de la província de Castelló (any 1900). Els límits dels antics partits judicials tindrien molt de pes en diverses propostes de comarcalització. FONT: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Si la dificultat de la cohesió entre pobles no és suficient problema per a la vertebració de la comarca, pel que respecta a la capital se’ns presenta un altre debat. Cirat, que «oficialment» és la capital de l’Alt Millars, a dia de hui té poc més de 200 habitants, i no presenta cap tipus d’opció de funcionar com a centre comarcal, més encara amb el pes que exerceixen viles planeres com Onda. Vilafermosa, que en temps passats va ser la població de referència de la comarca, també ha vist minvada la seua importància en el darrer mig segle, no arribant al mig miler d’habitants. L’única població que manté una importància destacable a dia de hui i que pot proporcionar algun tipus d’oferta comercial és la vila de Montanejos, que ha sabut mantindre’s gràcies al turisme rural d’interior, i que considerem que deuria de funcionar com a capital de l’Alt Millars de cara a una llei de comarcalització oficial.
En definitiva, tanquem el capítol fent èmfasi en la importància que suposa dotar de serveis bàsics zones notablement deprimides per l’efecte de la despoblació rural i la manca d’oportunitats i serveis bàsics, com és el cas de l’Alt Millars, per a que les seues poblacions no perden la seua idiosincràsia i puguen mantenir-se en peu de cara al futur front a l’atracció aclaparadora que emanen les viles costaneres.
En el següent apartat estudiarem les comarques de la regió del Túria i del Xúquer, corresponent a l’antiga governació de València.
