David Garrido
L’ànima d’Alacant resideix en la seua llengua, la llengua que ha cisellat durant segles l’ésser alacantí: el valencià, el català de tots ―com etzibava orgullós l’enyorat Enric Valor― adornat, a la ciutat del Benacantil, amb pinzellades diàfanes de conspícua i harmoniosa meridionalitat. Alacant és el sud del sud, la fita austral de la catalanitat lingüística, encara que la isoglossa arribe fins a una quarantena de quilòmetres més a migjorn (Guardamar) i ―val a dir-ho― en el passat s’endinsara en terres de Múrcia. Des de temps immemorial eixa ànima forjada per l’idioma ha definit la identitat alacantina i ha estat reconeguda per tothom, bé proclamada o bé d’amagatotis, fins que entrà en crisi, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per la desídia i el menfotisme alimentats pel més ranci espanyolisme que encara patim hui.