Encara que ja haja quedat fora del focus dels grans mitjans de comunicació –que habitualment prefereixen buscar el punt de vista del propietari que «pateix» okupes-, el drama dels desnonaments no s’ha aturat mai. Potser ha mutat la forma, però amb l’encariment dels lloguers i l’auge dels pisos turístics, de fet, s’ha incrementat.
«El més probable és que el destí d’aquest local siguen pisos turístics», explica un jove militant del Sindicat de Barri de Montolivet assenyalant la persiana de La Trinxera, el local que els fa de seu al col·lectiu. Les portes del costat, de fet, ja ho són. «És causal, però les obres d’aquests pisos les van començar a fer més o menys en l’època que nosaltres vam entrar a l’espai», detalla.
Llavors –al març del 2022- els baixos situats al carrer Atzeneta número 1 de València eren propietat de la SAREB, l’entitat bancària de propietat pública que ha absorbit bona part dels actius immobiliaris que els bancs privats no podien vendre. Així doncs, si era públic, perquè no donar-li un ús social? Durant aquests dos anys i mig, La Trinxera ha albergat una oficina d’assessorament per a gent amb problemes per accedir a un habitatge o mantindre’l, una xarxa de distribució d’aliment si altres bens de primera necessitat o un gimnàs, a més de les activitats regulars del Sindicat o altres col·lectius del barri que necessitaven un espai on reunir-se. La història, s’assembla prou al CSOA Cals Flares, d’Alcoi, que hui mateix ha estat desallotjat en una massiva intervenció policial.
Molta paciència
Hui, la comissió judicial està convocada a les 11:30 del matí, però des de les 10 ja hi ha un grup de gent disposada a evitar el desnonament d’aquest espai social. La gent va arribant a poc a poc, la majoria són militants o simpatitzants del Sindicat d’Habitatge de València –on està afiliat el de Montolivet- es coneixen i resulta obvi que es coneixen i que aquestes situacions no els són alienes. A mesura que va arribant se saluden o enceten converses que en general giren sobre la situació laboral –borses, faenes d’estiu o horaris impossibles- o l’encariment dels lloguers. També han baixat dues veïnes ja prou majors i també una xica brasilera que es queixa de «la desunió» dels moviments socials valencians i que la gent no vote: «sense política no hi haurà canvis i ara passen aquestes coses perquè teniu un govern de dretes». La resta eviten polemitzar i, curiosament no li recorden que el govern –el d’Espanya, que és el que compta per aquestes coses-, és d’esquerres.
A les 11 i quart detecten un parell de persones que, probablement, representen la propietat. Una dona de mitjana edat amb un vestit estampat i un xic jove amb un tratge i corbata que no són ben bé de la seua talla ja fa massa estona que s’esperen un carrer que no és precisament de pas i resulta obvi que no són del Sindicat.
Com una molla, els concentrats es posen a cridar consignes: «Gent sense casa i cases sense gent, com s’entén!», «Seguretat és un barri amb dignitat» o «que visca la lluita de la classe obrera». Un xic de veu potent –no hi ha megàfon, «ens l’hem deixat» explicaran després»- fa de claca i després la resta acaben la consigna. El ritme és intens però deu minuts després acaben i la gent torna a les seues converses.
Finalment es confirma, la dona del vestit estampat és la procuradora i el jove de la corbata és l’advocat. Hi ha, però, al seu voltant, tres persones més vestits més informalment, amb samarretes i sabates d’esports. Massa informals per ser advocats, massa prims per ser guardaespatlles. De fet, ja fa mesos que el local no és de la SAREB, sinó d’una empresa que el va comprar pensant que estava «lliure de càrregues». «La primera demanda ens va arribar poc abans que la SAREB el venguera, imagine que per justificar-se, però sabem que hi ha un conflicte entre la SAREB i els nous propietaris, ja que aquests se senten enganyats», explica un jove militant.
Arriba la comitiva judicial
A les 11 i mitja, amb puntualitat alemanya- arriba la comitiva judicial, però no s’acosta a La Trinxera, de fet ni tan sols entra al carrer, es queda al cantó sense baixar del taxi.
Allà es produeix la negociació. El portaveu del Sindicat reclama un ajornament per poder treure les coses. L’advocat del propietari els ofereix diners perquè puguen llogar un altre local. Però ni uns volen donar més temps ni els altres volen els diners. La negociació arriba ràpidament a un punt mort i comencen els arguments en bucle. «Tenim encara moltes coses a treure», al·leguen des del Sindicat.«Podeu vindre quan vulgueu a buscar-les, però volem ja la possessió», insisteix l’altra part.
Finalment, el secretari judicial acaba la conversa fixant una nova data: demà mateix, divendres 27 de setembre. «I llavaors vindrà la policia», insisteix la procuradora mirant de fer por i assenyalant que «potser les vostres coses ja no les podeu recuperar, perquè la llei les considera abandonades». Des del Sindicat no s’immuten i mantenen el pols. Guanyar temps és l’objectiu principal i evitar una confrontació directa amb la policia que «ens supose 200 multes». Tampoc seria el primer ajornament que aconseuirien, però pareix que aquesta volta no funcionarà massa. Són conscients que els caldrà buscar un nou local per a mantenir les seues activitats. «De fet, açò és una oportunitat per anar a una part millor del barri, ací amb la turistificació s’està fent impossible», reconeix un dels membres.
Amb tot, la notícia de l’ajornament d’un dia cau com un poal d’aigua freda, es veu cares desanimades. «Demà ens tornem a trobar ací, difoneu-ho al màxim, hem de ser encara més que avui. Soles la pressió de la classe obrera organitzada la que pot frenar el desnonament», expliquen a gent que encara manté la concentració.
Quan ja tot sembla acabat, un dels homes vestits informalment, el més jove, demana parlar a banda amb el portaveu del Sindicat, Es presenta com el propietari de l’immoble. Un «jove emprenedor» que ha «arriscat tots els seus estalvis» en un «projecte xulo per al barri». Res de pisos turístics, assegura que vol fer un coworking i fins i tot ofereix un espai gratuït per al Sindicat «si de veres esteu fent coses socials», encara que després matisa l’oferiment, ja que «el procés judicial m’ha deixat escurat». «Mai hauria imaginat que gent de la meua ideologia em farien això», insisteix tot mirant de tocar la fibra sensible.
En realitat, però, no s’entén massa aquesta conversa a aquestes alçades del procés. Demà vindrà la policia i les porres seran les úniques paraules que diran.
