El problema és que els incels també voten.
Així com a reflexió genèrica, sembla excessiu, bàsicament perquè ho és, però és que ja deia William Blake que «els excessos condueixen a la saviesa». En tot cas, ajuden a entendre les coses, i amb eixa intenció ho dic.
Per si algú queda no familiaritzat amb el terme, direm que els incels són persones que es declaren incapaces de mantenir relacions sexuals o sentimentals malgrat la seua voluntat de tenir-les, i que sovint adopten actituds de ressentiment o odi envers les dones o la societat. L’univers incel neix de la frustració, però es nodreix de l’odi, perquè confonen el dret a ser estimats amb l’exigència de ser desitjats.
Crec que cal aproximar-se al fenomen des d’un doble vessant, la ferida emocional que cal curar, però també una cultura de ressentiment que cal combatre i desarticular. Perquè abans, tots coneixíem a un jove particular i solitari que «no troba parella», però internet ha convertit la solitud en una tribu. El problema no és no tenir parella, sinó culpar-ne el món sencer, i especialment les dones. L’ideari incel mostra com la frustració pot transformar-se en ideologia. Reclamen amor, però propaguen odi. I ara han decidit votar.
Qui millor representa eixa ideologia és Vox. Un partit que propaga odi d’una forma evident, i que ataca frontalment el moviment que els incels consideren culpable del seu malestar, de la seua incomoditat social, de la seua desgràcia: el feminisme. I per extensió totes les dones. Però com el fenomen és complex, no culpen només a les dones, sinó també la immigració, on este col·lectiu de tristos emocionals i frustrats sexuals, veuen una competència que també odien.
Quan un incel no troba parella, interpreta sempre que la culpa és d’elles, perquè «el feminisme ha anat massa lluny», i, per altra banda, molt del seu públic romàntic (o fisiològic) objectiu, prefereixen als «latinos», a qui els incels es veuen obligats a odiar, perquè curiosament representen l’antítesi del «hombre blandengue» que deia el Fary, i que ells que no han entés en què consisteix l’emancipació femenina, creuen que és el que les dones els demanaven, i ells no volien ser. Això també fa, és una frase que he escoltat, que «si els agraden els «machupichus», ens comportarem com ells». És a dir, tradicionalment masclistes.
Però no són només els incels, desmuntant un poc la primera frase. Tots estos canvis socials també les afecten a elles. Davant la reacció retrògrada en matèria d’igualtat de part dels joves, traduïda amb menyspreu i frontisme davant les seues companyes, algunes fan una pas enrere. Han trobat en l’activisme «tradwife» de tiktok, un model que els congenia amb els companys de classe més «prefeminisme». Algunes d’elles troben en els dits «latinos», «l’home tradicional» que obre portes i compra flors. La resta ja ho aniran descobrint.
I tornem al mercat electoral, per descobrir sense sorpresa que qui defensa el model «tradwife», qui odia al competidor vingut de fora, i qui millor representa al tipus d’home que El Fary no odiava, és l’extrema dreta.
Això no ho explica tot, però ens dona pistes de la prevalença de l’extrema dreta en la demoscòpia dels més joves. Podríem explicar-ho amb una frase estúpida, «puja Vox, si no es baixen els bòxers».
