Voleu desviar el barranc o l’atenció? (1a part)
I les solucions? Primera opció: com fan a València, deixar-la caure. Incontrolable i, per tant, inevitable. I com que ha de caure, que diuen els experts independents -i la majoria dels qui tenen el cul llogat, però en privat- que s’ha de fer per evitar que les barrancades ens apleguen enfurides aigües avall? Diuen, amb un trellat irrebatible, bàsicament tres coses: que l’aigua s’ha de parar dalt, que d’on n’hi ha no se’n pot traure i que el gat vell ja mira per ell. Si no, desastre absolut i mira, després, amb l’aigua al coll, qui t’ha pegat.
Compte fet, aigües amunt, les basses de laminació, els boscos de ribera, els assuts de contenció, les superfícies agrícoles inundables, els ponts sense obstacles, la neteja permanent de barrancs, etc., i, sobretot, aigües avall, polítiques reals i eficients de prevenció, alerta i autoprotecció, són les actuacions prèvies -i preferibles- a qualsevol obra dura en les planes fluvials, és a dir, en territoris inundables i d’al·luvió com ara el nostre. Al Japó els terratrèmols són inevitables però no necessàriament letals.
Corrent i per eixir ara del mal tràngol, voler evitar episodis dramàtics com els viscuts amb la inundació -natural i previsible- de zones inundables, és com voler garbellar aigua. Aquesta, què volen que els diga, sempre torna al seu curs natural, per molt que t’encabotes, i d’això la gent gran en podrà contar una garba. I si, per acabar-ho d’adobar, li has tallat el pas amb polígons, edificacions, grans centres comercials, vies de tren, carreteres i altres infraestructures, ja has begut oli, perquè el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. Que la nostra comarca és un bunyol de creixement urbanístic, es mire per on es mire, és una evidencia palmària i incontestable. Els responsables d’aquest despropòsit poden cantar missa, si volen, però de dolor, desfeta i mort els carrers n’anaven plens.
I per demostrar que el gat vell ja mira per ell, només heu de pensar en les grans constructores -aquelles que es repartixen el pastís de les licitacions públiques en la llotja del Bernabéu, el santuari del capitalisme del BOE i de l’Ibex-35, i que, per no tindre, no tenen ni un mal obrer de vila en nòmina. Són eixes que es repartixen descaradament els contractes amb l’administració perquè tenen el múscul financer i els contactes socials i polítics per fer-ho. Capitalisme, se’n diu.
Però el que és més gros és que aquestes grans empreses, que es forren via pressupostos de l’Estat, concorren a les licitacions a cosa feta i, una vegada aconseguida, fan servir la martingala abaratidora de costos de deixar-ne l’execució en mans de subcontractes. Així, la cançó de l’enfadós és ben coneguda: subcontracta rere subcontracta rere subcontracta fins a la soldadura letal. I després, busca’n responsables.
Dit açò, apuntem que una obra com la prevista per al presumpte desviament del Barranquet d’Aldaia -que pagarà Europa, aliena a la barbaritat programada- serà un autèntic caramel·let per a eixes constructores que, tot i saber -o intuir- que és temerària, no deixaran de fer-la, car la pela és la pela. I no la faran elles, sinó, com hem dit, una rastrera de subcontractes. Tot siga que, al final de la correguda, encara ens toque al veïnat rematar-ne les faltes amb cabasset i algeps. Vaja, com sempre hem fet quan baixa el barranc.
