Este recordatori vol honrar la memòria d’Enric Bataller i Ruiz, diputat per València al Congrés en les legislatures XIII i XIV. És fonamental per a nosaltres fer-ho per a afermar la transmissió del valuós llegat intel·lectual, politològic i sentimental ciutadà que ens ha deixat.
En primer lloc, la seua contribució a la Memòria Democràtica, amb majúscules. No només en el sentit donat en els últims anys amb motiu de la Llei, sinó en un altre molt més ampli que sempre va practicar com a exercici diari de presentisme. Des que ens vàrem conéixer, rèiem quan improvisava efemèrides verídiques i documentades relacionades amb la Història passada o recent del País, amb la construcció d’Europa, amb personatges grans i xicotets que aportaven profunditat al seu interés per cohesionar ben fortament la seua tribu. Qualsevol cosa li servia per a situar davant els nostres ulls, amb tot luxe d’irreverents detalls, un univers de valencians llançats, sempre desconnectats de la cosa pública i bolcats en una caòtica presència exterior econòmica i cultural. Històries de valerosos comerciants de fruites i verdures, o senyorets de províncies que rebien a Londres, es mesclaven amb desertors de l’arada que feien carrera a Hollywood i, que tornaven al poble. Dones valentes que cuidaven la reputació i els fills, en absència dels seus marits exiliats, i desinhibits del que ací deixaven. Patricis romans, pirates barbarescos, grecs industriosos de la pesca, jueries infestades, sants humanistes, bruixes a peu de catedral, tots emparentaven amb el que som ara. I amb el que ens vam anar fent, a mesura que entràvem en la Modernitat de la mà de hippies i aprenentes d’executius immobiliaris alemanys que pul·lulaven per la costa de la Marina, confabulant amb els més tristos funcionaris del règim, mentre seguíem desconnectats de la cosa pública, bolcats en una altra caòtica projecció exterior.
Ens sepultava amb dates i dades, amb cites de discursos èpics o de poesia memoritzades, descripcions exhaustives de llocs meravellosament sòrdids, o degeneradament fabulosos, usos i costums de cada barri, de cada poble, moments gastronòmics fellinians, i molta música, per a portar-nos sempre al seu terreny, al territori on tot era possible amb voluntat i determinació. Mai es desanimava, mai, encara que deia que el principal obstacle perquè els valencians aglutinaren forces, i es llançaren al futur era “decidir què volem ser de majors”. Bé, Bataller ho tenia claríssim, però ell anava per davant de tots nosaltres.
No vam voler escoltar el seu últim missatge, perquè implicava massa compromís, exigia trencar amb les formacions tradicionals i actuar, però no moguts per la indignació o per la frivolitat, sinó per la determinació i la força de la nostra hortolana grandeur. Enric ja va diagnosticar el canvi de paradigma, abans que les forces de la ultradreta cobraren força, perquè anava observant la devastació de les bases de les organitzacions polítiques progressistes i els missatges polítics febles i amanerats.
Va arriscar anant a les eleccions europees en 2024, va aconseguir les aliances. En el cos a cos era temible. Però ho era perquè estava convençut que eixa era la Via Mediterrània, la qual faríem molt bé de perseverar, sense desmai. Recorde, amb tota nitidesa, com aconseguirem que ens rebera l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, l’any 2015, amb motiu del 70é aniversari de l’Alliberament (una altra fita- efemèride en la seua vida). En quines condicions visitàrem als familiars de La Nueve quan encara ací pràcticament ningú se’n recordava, com després sí que va succeir. Com vam recórrer París amb els nostres dos fills xicotets de la mà, al llarg dels 8 quilòmetres per les senderes de masies, hui bulevards de botigues, que les llauradores franceses van ensenyar als milicians republicans per a arribar sans i estalvis fins al cor de la capital. Amb ell la vida era una permanent provocació a l’aventura, per sempre avançar, construir, projectar, viure amb intensitat eixa vida que ens va transformar.
Enric, et trobem a faltar. Tenim el teu compàs, tenim la teua música, ens falta la lletra.
Myriam Fernández Herrero, viuda d’Enric Bataller i Ruiz. Politóloga i doctora en Dret.
