L’Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol posa el focus en la dana i en la possible imputació de Carlos Mazón amb la memòria d’una altra ferida col·lectiva. L’accident del metro de València del 3 de juliol del 2006 va tenir 43 víctimes mortals, 47 ferits i 4 directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana condemnats. Rosa Garrote, presidenta actual de l’entitat, la seua germana Beatriz Garrote —expresidenta— i Enric Chulio —primer president— relaten en el pòdcast La Nostra Veu un patró que, asseguren, es repeteix quan una tragèdia posa a prova les institucions. Es solidaritzen amb les víctimes de l’accident ferroviari d’Andalusia, la resta que han hagut des del 2006 i, sobretot, amb les víctimes de la dana. La seua lluita pel record és una batalla per la veritat, l’atenció a les víctimes i la rendició de comptes.
Beatriz Garrote admet que la notícia sobre la possible imputació de Mazón li provoca una sensació “agredolça”. “Estic contenta perquè és just que se li exigisquen responsabilitats penals”, afirma, però alhora confessa “preocupació” per com pot evolucionar el procediment si la instrucció canvia d’òrbita judicial per la condició d’aforat: “Em preocupa en quin jutjat pot caure i si es mantindrà l’afany d’arribar fins a l’últim racó per aclarir la veritat”.
Enric Chulio diu que la jutgessa de la dana li inspira confiança perquè observa “una fase d’instrucció ampla”, amb acumulació de proves i testimonis, i ho contraposa al fet que, segons ell, els va faltar en el cas del metro: “El que es busca és una explicació ben fonamentada del que va ocórrer, i això a nosaltres ens va faltar de lluny”.
Rosa Garrote també separa responsabilitats penals i polítiques, però remarca que la gestió del cap del Consell en una emergència té un pes propi: “Més enllà del penal, hi ha la responsabilitat política”. I concreta la seua lectura del 29 d’octubre: “Carlos Mazón va fallar eixe dia estant desaparegut, tancat al Ventorro, sense cap comunicació, sense agafar el telèfon, quan ja de bon matí es preveia que seria greu”.
Les tres veus connecten aquesta crítica amb el relat que arrosseguen des de 2006. Viuen amb la sensació d’abandonament i la denúncia d’una resposta institucional opaca. Rosa recorda que van demanar una reunió amb Francisco Camps i “mai es va produir”, i qualifica de fals el relat oficial d’acompanyament: “Que diga que va estar al costat de les víctimes em sembla una desvergonya; és una mentida”.
El diagnòstic final apunta el paper del periodisme i dels mitjans per trencar el silenci i sostindre la pressió pública. L’associació reivindica noms i treballs d’investigació que, asseguren, van “despertar la flama” i van ajudar a reobrir vies que semblaven tancades. A la conversa, reivindiquen explícitament la faena de periodistes que, segons diuen, van ajudar a “despertar” el cas i a sostenir la pressió pública: citen Laura Ballester, Loreto Ochando, Juan Nieto, Jordi Évole i Xavi Borràs, en el seu moment director d’El Mundo. També esmenten la productora Barret Films i el programa Salvados com a peça clau d’eixe punt d’inflexió mediàtic.
Beatriz Garrote resumeix el colp emocional d’assistir a una repetició del mateix guió: “A mi m’espanta molt que es gestionen les tragèdies així” i denuncia que, després del metro, “no han aprés res: s’està repetint, s’està calcant completament”. Enric Chulio posa el centre en la necessitat bàsica de qualsevol víctima: “La primera inquietud que tindrem nosaltres és conéixer la veritat” i recorda per què naixen les associacions: “Ja no podíem amb més mentides i amb més actituds deshonestes”. I, quan els canals institucionals es tanquen, alerta del cost humà: “Quan només et deixen aquesta única alternativa, aquesta via judicial, perquè t’han negat la resta de camins, això parla molt malament de les autoritats… i és molt dolorós”. La lliçó que projecten sobre la dana és significativa. La seua lluita segueix. Demanen rigor, transparència i informació.
