Diu el general Beca Casanova en un grup de Whatsapp amb els seus amigots de la promoció que caldria afusellar vint-i-sis milions d’espanyols i espanyoles. La idea no és nova. El genocidi ideològic ja era defensat per Ramiro de Maeztu al seu llibre Defensa de la hispanidad de 1934: “ha de eliminarse y atenuarse todo lo que hay de no ser en nosotros”, deia parlant de la societat espanyola i de la seua “voluntad de ser”, i Franco (l’”irrepetible” per als militarots del Whatsapp) va posar-lo en pràctica a mesura que anava conquerint territori republicà i en la llarga postguerra. Els fossars del cementeri de Paterna són una prova, però hi ha molt més, com sabem, a tot l’Estat Espanyol.
Supose que no hauria de sorprendre’m que un general en la reserva encara acarone aquest projecte, però reconec que m’ha sobtat i m’ha esgarrifat. També els dubtes i les vacil·lacions del PP per condemnar-lo i desmarcar-se’n. Supose que el fet d’estar segur de formar part d’eixos vint-i-sis milions de persones que aquest senyor voldria afusellar no m’ha tranquilitzat gens. Això i haver conegut de ben prop persones que fugiren de l’Argentina de Videla i patiren la desaparició de persones properes i estimades. Per això no m’han fet gràcia els acudits i els memes a les xarxes socials. Perquè l’assumpte és tremendament greu.
També m’han paregut greus els intents de llevar-li importància posant aquesta colla com uns vellets renegons o, fins i tot, negant que siguen militars. Jo no sé massa de qüestions militars -vaig ser objector de consciència- però suficient per saber que tècnicament no se retiren, sinó que passen a la reserva, i que un militar és militar fins el dia que es mor. Com el sacerdoci, l’exèrcit imprimeix caràcter. Això vol dir que aquests venerables oficials conserven influència i autoritat.
Però no és això només. És pensar que aquesta gent que voldria afusellar-nos va fer una bona part de la seua carrera militar en actiu durant la democràcia. Aquesta gentola ens vigilava durant l’exemplar transició. Era tan evident. Però decidírem no pensar massa en això i creure que, com en tantes altres coses, la mort de Franco (i la mà esquerra de Narcís Serra) havia acabat com per art de màgia amb els franquistes d’uniforme. Ara, de manera retrospectiva ho tenim clar i a més tenim el dubte de com aniran de valors democràtics els actuals oficials, a quanta gent els agradaria afusellar.
Mentres tant, el degoteig de cartes al Preparat signat per militars en la reserva del que parlaven al grup famós ha continuat. També ha continuat el inquietant silenci del rei. No és que la Unió Europea em semble meravellosa, però de vegades pense que si no en formàrem part estaríem en risc més que imminent de patir un colp d’estat, si és que no l’havíem patit ja en 2017. L’escenografia de les cartetes i el silenci del Preparat és el que sempre s’ha anomenant soroll de sabres. I la dinastia regnant sap molt de connivència amb l’exercit per fer “pronunciamientos”.
Com a únic element positiu em quede amb la reaparició pública del Tinent General José Ignacio Domínguez i amb ell de la memòria de la UMD. Reprendre la tradició de militars liberals, d’esquerres o amb una idea clara del que ha de ser la funció de l’exèrcit en una democràcia, és a dir, la memòria del general Vicent Rojo, del general Escobar o el capità Fermín Galán, interrompuda com tantes altres coses per la victòria feixista a la guerra civil, és més necessari que mai.
Mentres tant la sensació que el monopoli legal de les armes i de la força està, almenys en part, en mans de persones gens demòcrates que ens vigilen esmolant els sabres, frustrats perquè la cojuntura no els aconsella traure els tancs al carrer, desitjant que les circumstàncies ho facen possible, tenint somnis humits amb genocidis, i que una part dels polítics de la dreta-i qui sap si el Preparat- els acompanya en eixe desig, és forta i inquietant. I la gràcia, a això, no li la trobe per enlloc.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
