Sergi Tarín / Castelló
“He de dir una cosa ben important”. Vicent Vilar, l’industrial que denuncià Carlos Fabra, s’aixeca i estira els braços a l’uníson de les manilles. La sala s’aquieta i el públic se sosté l’alè dins la boca. Amb Vilar conclou el judici i tothom espera la darrera deflagració. Finalment el tro és d’escassa potència. L’empresari torna a exculpar Fabra tot dient que les seues influències poca cosa podien fer davant del lobby internacional pel control dels plaguicides format pels governs de Xina, Suïssa i l’Índia. Un argument sense més destinació que aixecar una polseguera d’estupors i escapar en direcció al veritable objectiu: l’atac a Montserrat Vives, l’exdona. “M’ha deixat sense un duro. En el 2006 li doní 62 milions i se’ls ha gastat vivint en els llocs més exclusius de Benicàssim”, amollà.
Era la contestació a Wenley Palacios, l’octogenari lletrat de Vives, qui minuts abans havia qualificat Vilar de “mentider compulsiu”. I també d’usurer per no passar-li ni un cèntim des del 2010 i abocar-la a la indigència. “Són la família 41 en les llistes de Cáritas a Benicàssim”. Segons l’advocat, Vives rep caritat per pagar la llum, l’aigua, el gas i… l’assegurança del cotxe. Sense preàmbuls, el judici s’havia convertit en saleta d’estar amb una llarga estesa d’impudícies conjugals. Quan el jutge feu saber a Palacios que, en veritat, estaven allí per tractar coses de suborns i tràfics d’influències, el lletrat posà ulls de confident: “No hi ha res de tot això. És una confabulació per afonar Fabra. La denúncia es preparà en el restaurant Marisa [a Artana] entre Vilar, sa mare i els socialistes de Castelló”. La història, amb elements de cançó de Domenico Modugno al Nàpols dels seixanta, feu ja impossible qualsevol vestigi de seriositat.
De fet, l’absurd fou extens i no exclusiu del fracassat matrimoni. Hi ha una tendència pèrfida de les defenses a humiliar els seus clients. Una mena d’absolució per la via del patetisme. Passà amb Maria Amparo Fernández. Hisenda l’acusa a ella i a Fabra de quatre delictes fiscals per un buit de 3,3 milions sense declarar en el seu patrimoni entre 1999 i 2004. “Des dels anys huitanta havia delegat les decisions econòmiques en el marit i no s’enterava de res. És una dona major, d’un altre temps, on els rols es distribuïen d’un altra manera”, murmurà la seua advocada com si mastegara víscera. Una imatge de defalliment que també utilitzà el lletrat de Miguel Prim. “¿Però com un senador per Castelló qualsevol pot influir en les decisions de tot un ministre?”, el minimitzà.
Més complicat fou el paper de l’advocat de Vicent Vilar, que tractà d’exculpar-lo de les detallades acusacions de suborn que s’autoinfligí en el seu dia per arrossegar Fabra al forat. Fou una intervenció curta, de suors i llargs glops de saliva. I quan no hi hagué marge per als malabarismes, s’abocà al tòpic: “Tants anys en la presó l’han fet reflexionar i contar la veritat”. A l’altra vora, la defensa de Carlos Fabra fou més elaborada. Pura qüestió de talonari. El que cal per pagar Javier Boix, el consagrat penalista que ja lliurà Francesc Camps en el conegut com a cas dels vestits. Boix, ungit en els usos més profunds de la litúrgia jurídica, plantejà dos hores de lectura tediosa de jurisprudència. Un exercici de sostingudes emanacions processals que immobilitzà qualsevol voluntat de rèplica i oferí fons i forma a un tribunal que no ha tingut cura en amagar les simpaties pel vell president de la diputació.
Fet i fet, Fabra es mostrà exultant. El judici l’ha eixit redó amb la retractació de Vilar. En canvi, li ha fallat l’extensa comitiva popular dels temps del butacó i la vara de manar. Ahir tornà a estar a soles. Només un disminuït grup de seguidors, la majoria familiars, l’esperà a la porta de la sala per felicitar-lo. I per part dels periodistes sols rebé un abúlic desplegament de micros en la porta. Ja en el carrer, cap polític, cap acòlit. Només els dos guardaespatlles i tres guàrdies civils que tingueren l’extralimitada deferència d’escortar a algú que ja no es càrrec públic. Prop del cotxe però, topetà amb una dona que l’esbroncà des de lluny: “Tío Carlos, regala’m un cupó de la loteria. El meu cognom també és Fabra!”. Llavors, l’antic jerarca s’endinsà dins de l’auto i somrigué complaent perquè algú, per fi, el recordara.
