L’excap de gabinet de Carlos Mazón, Daniel Sirera, va convertir una entrevista a 3CatInfo en un al·legat per exculpar el president —ara dimitit— i assenyalar l’oposició com a responsable d’una suposada “cacera política”. Lluny de fer autocrítica o de donar resposta a les qüestions de fons que han marcat l’agenda pública al País Valencià, Sirera va optar per un relat victimista, amb comparacions i acusacions que, com a mínim, són temeràries.
En primer lloc, l’exalt càrrec va presentar Mazón com una víctima de la pressió mediàtica i política. “Porta un any sotmés a una cacera política per part de l’esquerra… que afecta no només a ell com a polític, sinó també la seua família. I això no hi ha cos que ho aguante”, va afirmar, després d’assegurar que el va veure “tocat, cansat”. Aquesta apel·lació emocional, que invoca la família per blindar el líder, és una maniobra clàssica: desplaça el focus del debat públic —transparència, decisions i responsabilitats— cap al terreny de la compassió personal, on tot qüestionament pot ser retret com a “inhumà”.
El segon pilar del discurs de Sirera va ser la comparació amb episodis passats per desacreditar l’oposició. Sense aportar dades, va apuntar a l’incendi que va afectar el tren a Begís (l’Alt Palància) per assenyalar l’expresident Ximo Puig: “Quan era president… van permetre que un tren amb 50 persones s’endinsara dins d’un incendi… i no va passar res. Ningú va demanar la seua dimissió.” L’afirmació és un exercici sorprenent: esquiva l’avaluació de la gestió pròpia i crea un espill selectiu on qualsevol responsabilitat present queda diluïda per comparació amb un passat caricaturitzat. A més a més, degut a aquell incident el mateix Mazón, ja presidenciable, va demanar la dimissió de Puig perquè “les emergències són competència de la generalitat”.
Alhora, Sirera va tancar files entorn de l’obra del Consell, assegurant que “allò que estava previst fer-se en tres anys, el govern de Carlos Mazón ho ha fet en un any, i encara queda molt per fer”. L’enunciat, rotund, es presenta sense cap indicador objectivable, ni temps, ni projectes concrets; és propaganda de balanç accelerat. La política pública es mesura amb memòries, indicadors i fiscalització parlamentària —no amb hipèrboles.
L’entrevista també va servir per a acusar l’oposició de demanar eleccions “des de fa un any” i de voler “parar” el Govern amb mesos de tràmits, una tesi que Sirera remata amb una invocació institucionalista: “Hem de respectar l’Estatut d’Autonomia, les Corts Valencianes i la veu dels valencians.” Però respectar les institucions implica assumir-ne els contrapoders: l’examen crític, la protesta i, si escau, la convocatòria d’eleccions.
Finalment, la seua frase “no estic comparant… les víctimes mereixen tot el nostre respecte” seguida d’un relat que justifica el desgast polític de Mazón per damunt del dolor col·lectiu, és una contradicció performativa. Dir “no compare” mentre es construeix, de fet, una equivalència moral entre el patiment privat del president i el d’unes víctimes és exactament comparar. En termes periodístics, el que va fer Sirera és fixar el marc: del control democràtic a la llàstima; de la rendició de comptes al greuge partidista.
El regidor a l’Ajuntament de Barcelona va parlar de “respectar la veu del poble valencià”, alhora que critica que el PSPV demane eleccions, la qual cosa seria respectar el poble valencià i donar-li la paraula després d’una crisi institucional, de gestió i humana. No obstant això, Sirera destaca el panorama d’una jornada electoral com un problema per “la reconstrucció” i pel perill de “paràlisi”. És a dir, l’elecció de càrrecs públics com a problema.
