Arran de la riuada que va sacsejar l’Horta Sud, Aliño va eixir a peu des de València (l’Horta de València) i, quilòmetre a quilòmetre, va anar documentant el rastre de fang i metall: “Vaig entrar caminant per la carretera de Picanya (Horta Sud)… després Paiporta (Horta Sud), més tard Alfafar (Horta Sud), Sedaví (Horta Sud)… La sorpresa era major; era tot. Buscant respostes, bàsicament.”
El reconeixement li ha arribat amb el Picture of the Year Latam en categoria de notícies en assaig. Ell mateix relata com ho va viure: “Ho vaig seguir en directe a YouTube i… ho vaig viure amb molta alegria i sorpresa; hi havia treballs molt bons de tot Amèrica Llatina, Brasil, Portugal i Espanya.” Alhora, admet que els grans concursos són “injustos” i que, sense l’equip, res no seria possible: “És un treball col·lectiu; perquè jo poguera anar a Paiporta, altres companys se’n van anar al CECOPI o a les rodes de premsa.”
La seua mirada fuig de l’instant icònic aïllat i aposta per seqüències que expliquen: “No soc molt fan de les fotografies icòniques. M’agrada contar una història amb moltes fotografies perquè una única foto es pot traure de context.” Entre les imatges més potents, destaca la dels “cotxes apilats a Alfafar”, portada l’endemà en diversos diaris, i una altra que condensa l’abatiment d’un veí major assegut davant del barranc de Poio, a Paiporta: “Per a mi reflecteix la impotència.”
Aliño també posa paraules al xoc veïnal de les primeres hores i dies, quan faltaven informació i ajudes: “Hi havia gent que el tercer o quart dia encara no havia vist ningú… Els voluntaris eren com salvavides; els periodistes i els voluntaris érem el seu únic contacte.” L’escena, diu, encara pesa: “Quan paraven a pensar el que havia passat, s’ensorraven totalment.”
Sobre el debat deontològic arran dels àudios del CECOPI emesos per RTVE —registrats en un “mut” al qual va accedir À Punt—, Aliño és clar respecte al dret a la informació i a la responsabilitat de cada redacció davant materials sensibles: “Si TVE obté els àudios, la seua responsabilitat és publicar-ho. Els dubtes els ha de tindre À Punt, que sap que un ‘mut’ és només per obtindre imatges.”
El fotoperiodista recorda igualment la visita institucional als municipis afectats —amb el tap de gent, crits i fang que van aturar qualsevol recorregut— com una escena de tensió extrema: “No van poder avançar ni deu metres… Va ser una situació complexa.”
Tot i el premi al treball sobre la DANA, Aliño relativitza el lloc de qualsevol sèrie en l’aparador global —enguany, diu, no n’hi ha rastre al World Press Photo— i posa el focus en la persistència: “Passen tantes coses al món… però ací hem de continuar explicant el que ha passat i el que està passant.” En la mateixa línia, defensa continuar informant de les conseqüències, els danys i la reconstrucció: “Les desgràcies en cal contar-les i en cal continuar contant-les.”
