D’aquesta manera, la parella no solament va unflar artificialment les despeses de l’empresa, amb la qual cosa va evitar pagar unes quantitats molt més altes en virtut d’Impost de Societats (la taxa que grava els beneficis de les empreses després de restar les despeses als ingressos), sinó que a més va evitar declarar aquestes quantitats com a “rendiments del cabdal mobiliari” en les seues respectives declaracions de la renda, així doncs va defraudar doblement a la Hisenda pública.
La treta sembla basta però, durant huit anys, fins que va eixir a la llum el cas Nóos, va funcionar. De fet, el jutge Castro precisa, basant-se en un informe de l’Agència Tributària, que durant huit anys, la filla menor del rei només va pagar dues factures de més de 3.005 euros amb càrrec “al seu propi peculi”. I açò que la parella va incórrer en despeses elevadíssimes per a reformar el palauet de Pedralbes-l’habitatge de luxe que van adquirir en 2004 a Barcelona- amén de portar un elevat estàndard de vida, que incloïa viatges d’elevat cost, adquisició d’objectes de luxe, organització de festes familiars i fins i tot contractació de personal domèstic al qui a més es pagava en negre. Totes aquestes despeses es van carregar al compte de Aizoon.
Encara que aquestes dades s’han anat coneixent gràcies a les informacions aparegudes en diversos mitjans de comunicació des que va començar la instrucció del cas fa tres anys, la divulgació de l’acte, fins i tot si es tracta només d’un escrit d’imputació, confirma que el jutge considera que existeixen indicis molt sòlids de la “doble defraudació” en la qual va poder incórrer el matrimoni.
De fet, Castro ho fa explícit en afirmar que “el que sí sembla clar és que les facturacions per despeses personals que Na Cristina Federica de Borbó i Grècia (…) va carregar a l’entitat Aizoon S.L. van suposar una doble defraudació: d’una banda es tracta d’ingressos pels quals mai va tributar en les seues declaracions de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques; per una altra i a més afegiment, van tenir la virtut de minorar la base imposable de l’Impost de Societats en figurar comptablement com a despeses d’explotació sense ser-ho. La intenció defraudadora per a la Hisenda Pública està a la vista (…)”
Els rebuts de l’aparcament
Entre les factures de la infanta analitzades en l’informe de l’Agència Tributària, que el jutge cita en el seu escrit d’imputació, no solament es fa referència a “la major part de les obres de condicionament, reforma i rehabilitació de la casa d’Elisenda Pinós [el palauet de Pedralbes]”, sinó també rebuts de “quantia ridícula”, com d’aparcament, tiquets de gasolina (alguns del cotxe de Cristina de Borbó) i fins i tot consumicions en bars i restaurants. Aquests rebuts de menor quantia es van aportar també per a tractar de justificar el compte de despeses de Aizoon, malgrat que es considera provat que l’empresa no tenia activitat real alguna i que la defensa de la infanta assegura que l’ara imputada no exercia cap tipus d’activitat directiva en ella.
En altres factures que es van endossar també a la societat pantalla figuren imports molt més elevats i conceptes que no semblen tenir molt a veure amb l’activitat empresarial que els seus socis (el matrimoni) declaraven. Per exemple, diverses factures per estades en l’hotel Alberg Santa Chiara de Roma i un servei de transport en limusina al setembre de 2008 a aqueix mateix establiment. O bé entrades a l’estadi olímpic de Roma.
En el compte de despeses de Aizoon figuren també estades en hotels a Washington, Detroit o Nova York -ciutat en la qual també es va carregar a l’empresa l’adquisició de “unes botes de senyora”, resa l’acte- a més d’una estada en un lodge a Moçambic.
Els rebuts de restaurants abunden al seu torn en la comptabilitat de l’empresa. Per exemple, una factura del 23 de maig de 2008 al restaurant Gouthier de Barcelona, especialitzat en marisc, i una altra en un establiment d’hostaleria similar Casa Fernando de Palma de Mallorca. En 2007 i 2008, es van carregar també a l’empresa importes elevats en concepte de compra de vins, una factura que en 2008 va ascendir a 5.242 euros.
Vaixelles, un viatge a Rio i unes cortines de més de 9.000 euros
Al costat d’aquestes despeses dubtoses, el jutge Castro detalla “un tercer grup de factures” amb els quals vincula directament la infanta doncs “ja no resulta discutible amb possibilitats reals d’èxit” “mantenir al marge de les mateixes” a la filla del rei.
En aquest tercer grup, el jutge engloba un viatge a Rio de Janeiro del matrimoni amb els seus quatre fills per import d’uns 5.000 euros; una factura per una vaixella de luxe per valor de 1.741,55 euros i la compra d’un quadre -efectuada directament per la infanta- el preu del qual va ser de 4.400 euros.
A Castro li resulta també poc creïble que tots dos cònjuges declararen com a despesa d’empresa -per tant desgravable- una factura a l’empresa Hermex Iberica S.A per valor de més 1.814 euros, atès que aquesta empresa es dedica a la venda de material didàctic i mobiliari infantil. Tampoc sembla encaixar en la definició de despesa necessària per al desenvolupament de la suposada activitat empresarial de Aizoon la compra de quatre exemplars de llibres de Harry Potter, un ram de flors que Urdangarin va regalar a la seua dona i la contractació d’animadors infantils.
Del retrat que es desprèn de l’acte sembla que un elevat nombre de festes infantils i esdeveniments familiars celebrats amb magnificència es van atribuir a Aizoon com a despesa d’empresa. Per exemple, els imports destinats a celebrar els aniversaris de Cristina de Borbó, el 40 aniversari de Urdangarin i fins i tot el cocktail oferit en la comunió de dos dels fills de la parella.
Atès que la parella es va autollogar durant un temps la seua pròpia casa com a seu de Aizoon, el matrimoni va aprofitar la circumstància- d’acord amb l’escrit d’imputació- fins i tot quan el carrer d’Elisenda Pinós ja no figurava com a despatx de la companyia, per a declarar com a “despesa d’empresa” imports com unes cortines per valor de 9.280 euros. El jutge assegura en l’escrit d’imputació que alberga “seriosos dubtes que un despatx poguera acollir cortinatges per tan elevat preu”, sobretot perquè en la factura no s’especifica quantes cortines es van abonar.
Entre les factures l’import de les quals es va defraudar en part a Hisenda declarant-les com a despesa de Aizoon, figuren algunes pintoresques, com la compra d’una barana d’escala o fins i tot un curs de salsa, facturat en 2007, la connexió de les quals amb Aizoon, diu Castro, es “difícil”.
Desconeixia la infanta que s’estaven carregant despeses estrictament personals a la seua empresa i defraudant doblement a la Hisenda pública? El jutge no ho creu. Per exemple, quan al·ludeix a les festes pagades amb els fons de l’empresa: “Ja que tot indica que Na Cristina de Borbó i Grècia va haver de participar activament (…) en l’organització i pressupost d’aquests esdeveniments, si no els va abonar del seu propi peculi i haguera de saber que tampoc ho va fer el seu marit, no va poder passar-se-li per alt que van ser abonats per l’entitat mercantil participada per tots dos”.
I per a acabar de deixar clara la seua opinió, el magistrat assenyala: “Aquestes sumes que van servir per pagar despeses estrictament personals de cadascun dels cònjuges van haver de ser oportunament declarades en l’Impost de la Renda de les Persones Físiques com a rendiments del cabdal mobiliari però és evident que ni En Iñaki Urdangarin ni Na Cristina de Borbó ho van fer mai així doncs van consumar reiterades defraudacions a Hisenda”.
Castro deixa oberta la porta al fet que les quantitats defraudades no superen el llindar previst pel Codi Penal per a incórrer en delicte fiscal: 120.000 euros, encara que assegura que caldria aclarir els imports, afegir-los a les seues respectives (de tots dos cònjuges) declaracions de la renda i veure després la quota resultant per a saber si es pot imputar també per açò a la filla del rei.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
