A una banda i a l’altra hi ha oliveres i garroferes. El pantà d’Ulldecona, en territori valencià però amb el nom d’un poble del sud de la comarca catalana del Montsià, solta més aigua que altres anys perquè ha plogut més la primavera passada. Fa un sol de tardor i Emili Gil i Carles Molins, dos escriptors del poble que viuen a mig camí entre la Sénia i Barcelona, ens esperen a l’entrada de la pedania de les Cases del Riu en el terme de Rossell. Dos ponts, un funcional de formigó gris, ple de forats com un formatge ullat… i un altre antic que era el camí vell que unia veïns i propietaris a una i a l’altra banda d’aquesta frontera invisible de la Sénia, un mur invisible per on la gent passa encara per a anar al camp o comprar res a una i a l’altra banda del riu. Un riu que no impedia que les famílies es mesclaren i per on els joves feien una travessia, d’anada i tornada, per a festejar i casar-se. Enmig del pont, una placa petita ens adverteix que el Sénia separa dos pobles que comparteixen cultura i llengua.
Segons el periodista Antoni Bassas, la frontera interior més controlada d’Europa és el riu de la Sénia. Els murs invisibles són els pitjors perquè tenen els fonaments construïts sobre els cervells. La llengua, la cultura o la vida diària que marca una continuïtat territorial no impedeixen que el mur, vigilat a distància, resulte encara impenetrable per a bastir corredors mediterranis sobre l’antiga Via Augusta. Corredors viaris o de comunicació que es construeixen amb tota mena d’obstacles i amb la desgana del Govern central; senyals televisius inexistents amb pantalla en negre… o projectes de cohesió invisibles en un territori que no distingeixen els rucs, els cavalls i tota la classe d’animals que viuen en aquesta terra de frontera, a mig camí entre Barcelona i València. Una frontera, un mur d’aigua i aire, que impedeix compartir projectes econòmics, o culturals entre dos territoris veïns que parlen la mateixa llengua. Tot està pensat i dissenyat sobre el paper, en despatxos de la ‘Meseta’, com es comprova en la biografia de José María Aznar o en els postulats públics de molts líders espanyols de tot l’espectre polític estatal.
Per fer una visita al poble de la Sénia paga la pena el viatge. El paisatge des de totes les balconades és el nord del País Valencià. A l’església, plena de dones d’una certa edat, el capellà es dirigeix als feligresos en català. El bisbat de Tortosa és més antic que la Generalitat.
En els preludis de la batalla de l’Ebre, aquesta zona va estar molt castigada per la guerra aèria de republicans i feixistes i va ser el principal escenari dels combats en l’aire. Un aviador de cada bàndol descansa en el cementeri de la Sénia. Nikolai Andreevich per la Unió Soviètica i Erich Beyer per l’Alemanya nazi. Tots dos eren residents al camp d’aviació existent en el mateix terme, unes instal·lacions construïdes per l’exèrcit republicà el 1937 i reutilitzat un any després per la Legió Còndor. Tots dos van morir en combat i soterrats a la Sénia. El soviètic tenia 27 anys i l’alemany, 25. Un monument recorda, a més, els tres veïns del poble que van ser assassinats en camps de concentració alemanys en la Segona Guerra Mundial: Marià Lluch, Joan Ferré i Enric Ferré.
Deixem ‘lo riu i lo poble’ i enfilem la carretera cap al nord. L’entrada en paral·lel a l’Ebre cap a l’interior, entre el Montsià i la Terra Alta, resulta un descobriment extraordinari.
L’escenari de la guerra
En arribar a Gandesa, la terra és calcària i blanca. El Museu Memorial de la Batalla de l’Ebre és una de les mostres més completes d’aquell colp mortal al govern legítim de la II República. Armes, vestits i documents visuals i escrits d’aquella batalla naval entre altes muntanyes, cingles i valls infinites s’obrin als ulls del viatger ara quan fa més de vuitanta anys de la desfeta. Un dels testimonis, en un dels documentals conta, en imatges en blanc i negre, com venia gent de Castella i les Canàries, passada la batalla, per a arreplegar ferralla, vendre-la i sobreviure. Tots els testimonis són de fa anys, paraules congelades que es recuperen ara. Són homes i dones grans que van viure aquells anys en una zona on l’aviació italiana va desfer i assolar cases, ponts i carreteres. Al museu es troben les restes de monuments funeraris com l’estela de l’aviador nazi Heinz Willer que es trobava en el centre del poble i que alguns, amb una forta polèmica, van combatre que es retirés de la rambla de Gandesa en plena etapa democràtica. I es pot veure un monument en pedra amb la cara de Benito Mussolini.
A la Figuera es troba el cingle on es troben les trinxeres des d’on l’alt comandament republicà del general valencià Vicente Rojo vigilava el moviment de les tropes pròpies i enemigues a una banda i a l’altra del riu Ebre.
El viatge continua fins a Miravet, l’epicentre de la batalla i per on va quedar partit en dos l’Estat republicà. Porrera, el Masroig, Ulldemolins, Bellmunt i Marçà completen el trajecte serpentejant unes carreteres extremadament difícils.
En una revolta, el riu Siurana repta i avança entre muntanyes, mor en el pantà del mateix nom i arriba al poblet de Siurana, una sargantana de pedra a sobre d’un penya-segat que s’aixeca victoriós com una espasa sobre l’aigua. Siurana pertany al terme de Cornudella de Montsant i són una dotzena de cases habitades, tres restaurants i els carrers ara deserts per la pandèmia. És com un betlem, com la ciutat de Bruges a Flandes, poca vida i molt de passejant i viatger d’unes hores.
Dalt d’una roca, la imponent església, amb una bellíssima porta romànica. I apegada a l’esquena, el cementeri. Un triangle de fusta seca assenyala la tomba de Joan Sales, figura destacada de la cultura catalana del segle XX, autor d’Incerta Glòria, traductor de Dostoievski i editor de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. I a només dues passes, es troba la tomba de Jan Buise, un destacat nazi belga de les SS que va viure al poble. La seua tomba està marcada per un monòlit amb la ‘Eisernes Kreutz’, la creu de ferro del III Reich. En la mort eterna, el nazi, com molts altres protegits pel règim de Franco, reposa al costat de l’escriptor català, antifeixista, intel·lectual exiliat i republicà radical.
El Priorat, la transformació d’una terra. Història del vi
El riu Siurana travessa com una fletxa el Priorat fins a la població de Garcia on vessa les seues aigües en l’Ebre, el riu gran d’Ibèria. La terra es fa vermella o roja, amb tots els matisos òptics i mentals. La verema ja quasi ha acabat i les vinyes escalonades en bancals, amb més pedra que terra, han convertit la Terra Alta, el Priorat i el Montsant en una història d’èxit que impressiona. Els arqueòlegs asseguren que el primer vi que es va fer a aquesta terra venia de l’actual Síria i el portaren els fenicis sis segles abans de la nostra era, a través de la Mediterrània i el riu Ebre, entre les muntanyes negres plenes de llicorella.
Ara fa 30 anys que un grup de ‘hippies’ va arribar a aquest racó recòndit per fer-lo reviure i fer grans vins. De territori pobre i oblidat ara opta a ser nominat Patrimoni Mundial de la Humanitat.
A Gratallops, les famílies de René Barbier i Álvaro Palacios van ser els ‘profetes’ del Priorat. Ells i les seues famílies es van instal·lar i transformaren un territori pedregós, pobre i ocult als ulls dels forans, en un paradís del vi que hui rivalitza amb els més grans del planeta. A Gratallops, el celler Cecilio és un dels més recomanables. L’actual propietari és fill de Cecilio Vicent, nascut a la Vilavella, a la Plana Baixa de Castelló. Oncle de l’escriptor Manuel Vicent, Cecilio Vicent va fugir del poble en temps de guerra i ho va fer cap a Gratallops on es va casar i va plantar vinya. Hui és un dels grans cellers de la comarca.
Falset, la capital, de nou entre vinyes amb tots els matisos del verd, els marrons i els ocres, vorejant oliveres, avellaners i ametlers, entre masos centenaris, els cellers creixen com els bolets dels boscos del Priorat. La pandèmia ha colpejat el sector del vi i el del turisme enològic i gastronòmic. Al mas de Trucafort, Nina i Roger, dos barcelonins que han fugit de la ciutat, solquen la terra i trauen més de tres mil calçots cada any de la collita pròpia, però en consumeixen més de 15.000 per a abastir el seu restaurant. Nina explica que, en arribar el confinament, torraren tots els calçots, els pelaren i els congelaren en tandes petites. I ara, fora de temporada, els han consumit durant tot l’estiu i seguiran fent-ho fins a la nova temporada de calçots.
Entre rierols i xiprers, s’arriba a Scala Dei o Escaladei. Les pedres de pissarra negra, la llicorella, entre les vinyes, com l’ònix, enlluernen el viatger. Al fons, un arc de pedra blanca marca el final del camí. És el Priorat, el monestir que dona nom a tota la comarca, construït als peus del Montsant, un altre mur de frontera entre comarques. El monestir del Cister ‘Scala Dei’, al llarg de la seua història, va suportar incendis, expulsions, repoblaments i finalment la desamortització de Mendizábal i la Guerra Civil. En l’actualitat, en plena reconstrucció corporal, sense pedres falses imaginàries dels arquitectes, amb sostres de metall industrial, al fons d’una vall immensa de vinyes i xiprers, renaix com el fènix.
A mitjan camí, entre València i Barcelona, en terra de combats passats, entre bassals i costeres plenes de fosses de guerra, floreix el camp.
L’antic vermell de la sang… ara és el color de la fulla de tardor de finals de la verema. El cromatisme del vi de garnatxa negra, macabeu o carinyena del Priorat, un dels millors de la Terra.
La publicació d’aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
