En aquest moment històric en què l’educació i l’ensenyament estan sent maltractats i agredits per les polítiques neoliberals d’un govern rendit als interessos del capital, ‘Memorias de un escritor malhablado’ dóna un colp sobre la taula per a fer callar les veus que desprestigien la seua professió, i reivindica el paper fonamental del professor en la construcció d’una societat veritablement democràtica. ‘Memorias de un escritor malhablado’ és un gest de reafirmació davant aquells que els desacrediten. Perquè els mateixos que fa anys advocaven per recuperar l’autoritat del professor, qüestionada, en la seua opinió, per l’aplicació de moderns mètodes d’ensenyament, es van descobrir, de sobte, desautoritzant als professors, cridant-los res menys que vàndals (Salvador Sostres, en El Mundo), mentiders (Cristina Alberdi, en Intereconomía), perroflautas (Federico Jiménez Losantos en esRadio), semianalfabets posats a dit per sindicalistes (César Vidal en esRadio) o, simplement, «pallassos, tocacollons, idiotes, ximples», qualificacions que pertanyen al falangista Eduardo García Serrano en Intereconomía, com així es mostra en les cites que obrin aquestes ‘Memorias de un escritor malhablado’.
Davant aquest cabal d’insults i despropòsits que desborden els límits del que haguera de ser un debat polític sobre el cap de bestiar públic, Matías Escalera Cordero pretén, amb aquest llibre, «donar testimoniatge viscut d’una activitat, la de professor, injuriada i menyspreada per molts en la societat espanyola actual; al mateix temps que defensar a ultrança la nostra Escola Pública, enfront dels prejudicis i als atacs furibunds que rep de la caverna social i mediàtica; però també enfront dels nostres propis prejudicis i indiferència» (pàg. 7).
Per a aconseguir-ho, Escalera Cordero visibilitza, en primer lloc, les contradiccions que afecten al sistema educatiu en el seu conjunt, i que pateixen tant estudiants com professors. Perquè la nostra societat, que s’autoproclama del coneixement mentre desmantella l’educació pública per a erigir casinos, juga amb les expectatives d’uns estudiants que han absorbit la propaganda que els ha fet creure que la qualitat del seu futur és directament proporcional a la seua formació acadèmica. Davant aquest desajustament entre la propaganda i una realitat en extrem precaritzada, on la generació millor formada de la història no té més horitzó laboral que l’exili, es pregunta el nostre professor malhablado: «què jove estudiant va a confiar en un professor que li promet, hui dia, per exemple, un treball i un futur millor, si s’esforça i compleix amb les seues obligacions? Si segurament aqueix mateix jove estudiant té un germà major o un cosí, o un oncle o, potser, el seu propi pare o la seua pròpia mare, que han estudiat i s’han esforçat, que van complir amb les seues obligacions, i que, així i tot, es troben en atur, o subempleats i explotats en condicions molt semblants a les quals els serfs de l’Edat Mitjana o els obrers del segle dinou van haver de suportar» (p. 18).
Però el professor, complint la funció que la societat li assigna, reprodueix la fal·làcia, animant els seus estudiants al fet que s’esforcen a les aules, fent-los creure que el seu esforç serà recompensat en el mercat laboral. Aquesta és la contradicció amb la qual conviu tot professor: com a bon lector de Louis Althusser, Escalera Cordero sap que l’escola és un AIE (Aparell Ideològic d’Estat) i que el professor no és més que un funcionari amb la missió de transmetre la ideologia de la classe dirigent i de formar a obrers qualificats, però sobretot disciplinats.
També és molt conscient que existeixen fissures, que sempre hi ha algun lloc pel qual escapar: «…no els oculte el paper de carceller i domador que se m’ha assignat dins [de l’escola]… Però també a les masmorres, els recorde, és possible la rebel·lió… I els parle de Espartac, per exemple, o dels seus avis i besavis que van patir la persecució i la presó durant la Dictadura… Sé perfectament que se m’ha posat allí per a preparar-los a la submissió i a l’explotació» (p. 21). I en un altre lloc afegeix: «què se’ns demanda en les societats actuals als professors? (…) que siguem mers instructors de capacitats i domadors de voluntats (…). Que instruïm als nostres alumnes per a la submissió i per a la disciplina d’una realitat entesa com a espai de submissió i de producció de consum d’objectes inútils, en la seua immensa majoria» (p. 70). L’escola, en efecte, com una presó, està dissenyada com a espai per a la submissió i el compliment de la disciplina.
El millor instrument per a llimar les reixes de la presó en la qual es troben els seus estudiants és -creu Matías Escalera Cordero, com a poeta que és- la paraula. Cal rarificar el llenguatge, sosté Escalera Cordero, i no parlar com ells esperen que parle un professor. L’ús de les paraulotes –d’ací el títol d’aquestes Memòries– resulta idoni per al seu propòsit, doncs descol·loca els alumnes, desordena la configuració del seu món, els desconcerta al no trobar-se davant l’esperat. Però, al seu torn, les paraulotes tenen una altra funció: recordar que hi ha paraules que assumim com a correctes i que, en realitat, són més violentes que altres malsonants, o que els discursos més correctes són, en ocasions, els que major violència engendren.
D’aquesta manera ho diu Matías Escalera Cordero en el text: «…sóc un incorregible “boca bruta”, i ells ho saben (…). Ells i jo sabem que l’autèntic respecte està en una altra part, i que el més net i correcte dels usos lingüístics no garanteix el respecte que se’ls deu i que se’ns deu a tots (…). Però és que a més intueixen, i ho saben també, que la mentida, l’engany i la falta de respecte, sovint, va embolicada en fins i educadíssims discursos. Només cal posar una mica d’atenció i escoltar què elegants discursos armen en els seus fòrums aqueixos que viuen a la nostra costa, del nostre temps i que s’aprofiten de la nostra candidesa. I sospiten, encara que no ho sàpiguen dir, que hi ha paraulotes encara més grosses i molt més nocives que les que jo dic: per exemple, abandó, indiferència, abús, atur, pobresa, desesperació, i moltes altres amb les quals qualsevol professor de qualsevol institut o col·legi es troba diàriament» (pàg. 27-28). Perquè, com es diu en el text, hi ha més violència en la resposta «no tinc temps, fill» que donen alguns pares als seus fills quan aquests els demanen parlar, que en moltes de les paraulotes que emet aquest professor malhablado.
No hi ha història d’amor sense retrets. ‘Memorias de un escritor malhablado’ increpa als pares que interpreten l’escola com a magatzem de xiquets, com l’espai en el qual els aparquen durant el temps que dura la seua jornada laboral. Però també fa autocrítica i qüestiona alguns mètodes que empren els seus companys, que de vegades trauen conclusions sobre alguns dels seus estudiants sense disposar de totes les dades. És paradigmàtica la història de M. (la xica que havia de treballar més), com així li la denomina en el text, que el seu contingut no vaig a desvetllar ací per a no desbaratar-li al futur lector una de les històries més emotives d’aquestes ‘Memorias de un escritor malhablado’, i una de les raons per les quals val la pena detenir-se a llegir aquest llibre.
Però si de cas, el major retret de Matías Escalera Cordero va dirigit, en aquest llibre, al conjunt de la societat espanyola; una societat on, cada cert temps, reviuen els focus inquisitorials i tornen a aparèixer fantasmes que creiem que no ens tornarien a espantar mai. El menyspreu cap a la intel·ligència, la raó i l’educació -símptoma de l’absència d’una cultura republicana i il·lustrada que haja gaudit de continuïtat en la nostra història- forma part de la marca Espanya. Però no cal perdre l’esperança. Perquè com ens recorda George Steiner, que apareix en aquestes ‘Memorias de un escritor malhablado’, «sense esperança només es pot ser banquer o soldat, però no mestre» (p. 74). La lluita segueix: seguim tenint esperança, perquè encara tenim mestres. I viceversa.
