L’Associació Cívica El Camí al País Valencià ha organitzat una caminada pel tram del Vinalopó i el Carxe, de les cases del Senyor a Raspai.
El recorregut del dissabte té una distància de 10 quilòmetres i és fàcil, ja que presenta 110 metres de desnivell positiu i 107 metres de desnivell negatiu. El del diumenge té una distància de 13,6 quilòmetres, amb 238 metres de desnivell positiu i 98 metres de desnivell negatiu. Per tant, és una excursió apta per a tots els públics.
La trobada dels participants tindrà lloc el dia 18 a les 9.30 hores al poblet de les Cases del Senyor, en concret a l’avinguda de Monòver, a la plaça on hi ha la font. L’esmorzar es farà a les Enzebres i el dinar al Pinós, al restaurant de la Casa de la Música. A la vesprada, es durà a terme una visita urbana.
En la ruta de l’endemà, a 5 quilòmetres del Pinós, es visitarà un tros de la calçada romana i un conjunt de petroglifs. Una vegada a Raspai, es tornarà amb cotxe al Pinós, on es dinarà al bar restaurant Lotherman’s.
Les persones que desitgen fer la caminada poden consultar la fitxa i inscriure’s al formulari.
El Carxe
La comarca del Carxe, a la Regió de Múrcia, és la continuació de la plana limitada per la serra de Salines, al nord, la del Coto, al sud, i a ponent, la del Carxe (1.371 m). Aquest territori manté el valencià com a signe inequívoc de la seua identitat. Van ser terres de pastures sovintejades pels ramaders valencians fins que en la segona meitat del segle XIX s’hi va assentar pobladors provinents de les Valls del Vinalopó i la Foia de Castalla.
Aquesta zona sempre ha tingut com a centre el Pinós i, per això, la llengua i fins i tot l’adscripció a l’origen valencià ha persistit. Els murcians eren els altres, els que no parlen valencià, els veïns de Iecla, Jumella i Favanella. Un poble, aquest darrer, en què les cançons populars recorden encara hui, amb orgull, la pertinença en el passat al Regne de València. La població del Carxe rondava els 3.000 habitants el 1950 i hui dia amb prou feines arriba al miler.
El 2005, el llogaret del Carxe (també anomenat el Raspai) és una pedania de Iecla de menys de 150 habitants va demanar al Síndic de Greuges que es dotara el poble d’un professor de valencià i l’Ajuntament de Iecla va tramitar la petició d’un professor de valencià a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va aprovar organitzar-hi un curs de seixanta hores. Aquesta decisió va significar que per primera vegada una institució murciana reconeguera l’existència de catalanoparlants en territori administrativament murcià. A Iecla pertanyen els també llogarrets catalanoparlants de Quitapellejos, el Carrascalejo i els Pinillos.
L’interès dels filòlegs
Terres oblidades per la catalanofília, el seu descobriment pels filòlegs rescatà el Carxe de l’oblit. El descobriment de catalanoparlants a Múrcia va despertar l’interès dels erudits, que d’antuvi pretengueren veure una herència del passat medieval, fins que advertiren que el Carxe va nàixer al segle XIX. Manuel Sanchis Guarner, sorprenentment, no va conéixer l’existència del Carxe fins que no li ho va fer saber una mallorquí resident a Múrcia, Antoni Gracias, qui coneixia a un natural de la Canyada del Trigo, Lluís Rico Navarro.
Sanchis Guarner va informar d’allò que creia un descobriment el 1950, en l’edició de la seua Gramàtica valenciana, i el 1970 va fer una excursió a la comarca acompanyat de l’escriptor monover Antoni Ródenas, autor del llibre De Azorín i el país meu (València, 1973), que descriu també aquelles terres frontereres de la catalanitat lingüística.
El Carxe prompte es va integrar en els mapes dialectològics del català. El 1998, Ester Limorti i Artur Quintana, amb transcripció musical de Lluís Borau i Ester Pérez, publicaren El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (Alacant, 1998), una obra completíssima, recomanable per a conéixer la comarca del Carxe.
