El Camp d’Elx, integrat per una trentena de pedanies inserides en el terme municipal de la tercera ciutat més poblada del País Valencià, constitueix un dels nuclis poblacionals més singulars del país. Amb un paisatge rural, amb una agricultura que encara té un important pes dins l’economia i amb una llengua pròpia que resisteix –tot i que amb dificultats evidents–, són molt els estudis adreçats a aprofundir en les característiques que han fet d’aquest nucli un espai únic. Ara, l’investigador Vicent F. Soler, natural d’una d’aquestes pedanies, ha publicat el llibre Les escoles del Camp d’Elx, editat per la càtedra Pedro Ibarra de la Universitat Miguel Hernández, amb seu central a la capital del Vinalopó.
L’estudi
Soler va estudiar al col·legi de la partida de l’Algorós, inaugurat a inicis dels anys seixanta, quan encara era un xiquet. Després d’haver estudiat l’educació a Elx centrant-se en l’ensenyament secundari, l’investigador va concloure que el treball recentment publicat encara estava pendent de fer. Era una necessitat acadèmica, però també una qüestió sentimental, en tant que ell mateix va ser un dels alumnes d’aquelles pedanies totalment rurals aquells anys.
L’investigador indica que tot i la Llei reguladora de l’Ensenyament de 1857, coneguda popularment com Llei Moyano en referència al polític que la va proposar, el Camp d’Elx comptava amb entre huit i 10 escoles fins 1917, moment en què José Francos Rodríguez –ministre d’Instrucció Pública– va impulsar el primer paquet reduït de construcció d’escoles a la ciutat.
Però no va ser fins la Segona República que les escoles al Camp d’Elx es van multiplicar. Llevat de les partides més septentrionals del Camp d’Elx, cadascuna d’aquestes comptava amb un centre d’ensenyament mentre es projectava la reconstrucció d’altres escoles aturades durant la Guerra Civil i la dictadura posterior. Així, Soler posa com a exemple el cas de la partida d’Algoda, que tot i tindre projectada una escola el 1933 aquesta no va ser inaugurada fins el 1963, fet que demostra el diferent interès que la República i el franquisme tenien envers l’educació. «És un exemple paradigmàtic», confirma l’investigador, que recorda que fins i tot un mestre de la partida de la Baia, Jaime Verdú Soler, va morir al camp de concentració de Mauthausen.
Les escoles
Moltes de les escoles del Camp d’Elx es van constituir en espais llogats d’habitacions de cases rurals. La primera escola de xiquetes es va inaugurar a l’Altet l’any 1928 i la gran majoria de les construccions d’escola pública no van arribar fins l’etapa republicana. Tres d’aquests edificis, el d’Atzavares baixes, el de Torrellano alt i el de Torrellano baix, encara resten erigits. La necessitat era tal que algunes d’aquestes infraestructures van ser cedides dels mateixos veïns a l’Ajuntament perquè construira l’escola, tal com es llegeix a la placa que així ho constata.
Les dades d’analfabetisme evidencien la urgència de l’escolarització en aquells temps. El cens de 1909 elaborat per Soler indica que al Camp d’Elx hi vivien 2.200 xiquets, dels quals el 21% declaraven que anaven a escola i el 36% eren formats a casa per mestres particulars, tal com permetia la Llei d’Educació davant les mancances a l’hora de garantir l’escolarització universal. El 43% restant dels infants no anaven a escola al Camp d’Elx, un territori en el qual en aquell 1909 només el 18% dels habitants sabia llegir i escriure –el 25% dels homes i el 10% de les dones.
La voluntat política
Això va motivar la República per estendre l’educació a la població de manera generalitzada, però la fita no es va complir fins mitjan anys seixanta. Soler està segur que amb la continuïtat de la República l’objectiu s’hauria assolit abans. Prèviament als anys trenta aquesta intenció es visibilitzava als preàmbuls de les lleis, tal com assenyala el mateix Soler, que recorda les referències als preocupants índexs d’alfabetització comparats amb Europa.
Canvis al Camp d’Elx
Actualment aquestes pedanies acullen poc menys de 50.000 habitants. L’any 1900 la població era de poc menys de 13.000. La desproporció demogràfica entre el camp i la ciutat es evident: en el primer cas la població s’ha multiplicat quasi per quatre i en el segon per huit –de 30.000 a 240.000 habitants, si es calcula l’evolució demogràfica de la totalitat del terme. A principis del segle XX, recorda Soler, el repartiment poblacional entre camp i ciutat era equilibrat, però l’analfabetisme es concentrava en la primera zona.
Actualment, al Camp d’Elx, hi ha uns 2.700 alumnes escolaritzats i només tenen escoles d’infantil i de primària en una desena de les quasi trenta pedanies. Curiosament, ara fa quasi un segle les escoles es van generalitzar en pràcticament totes les partides. La reducció de la població en edat escolar i les facilitats del transport públic han fet canviar el panorama educatiu. Tant que en tot el camp només hi ha un institut de secundària, ubicat a la Foia.
