Sergi Tarín / València
“100 anys no són res si ho són al servei dels valencians”. La frase final pretén invocar el tango, però la figura institucionalment cosida, de muscles caiguts, d’Alberto Fabra té poc de ‘gardeliana’. I l’ambient, el lloc i les formes tampoc no ajuden. Per això bufen trompes i trombons i els clarinets esmolen un pasdoble que rebota per la gran sala de la Llotja de Mercaders. Enfront hi ha el gòtic civil valencià, arquitectura i humanitat, és a dir, tota eixa catifa del pells de visó, medalles, uniformes militars i cabells untats de grocs i marrons.
És la València blava i secessionista, reunida en missa major, aquelarre històric o guió de farsa política per commemorar el centenari de la Reial (Real segons els estatuts propis) Acadèmia de Cultura Valenciana, oracle i mascaró de proa de la nova Llei de Senyes d’Identitat del Consell, penúltim intent de traure al carrer, en vespres electorals, la ja escarransida fera blava. Però com que la fera es vella i deu estar mig sorda i mig cega, tampoc no sap orientar la bocinada. “Passem estretors per la dràstica reducció de l’aportació de les administracions, que suposen un 30 per cent del que rebíem fa huit anys”, mossega Enrique de Miguel, degà de la RACV. “Nyam!” I Barberá, que és membre d’honor amb dret a medalla, se’n du la mà a la jugular en un gest instintiu de picada de mosquit.
De fet, veritats i essències no fan la panxa grassa. I la València blava també ho està de fam. Els segon pasdoble té acompanyament de sucs gàstrics i hi ha gestos contrariats entre l’exquisida, molt velluda i abrigada concurrència. Alguns ulls enfilen els laterals amb el desig que un bigot qualsevol (¡ah, els temps vigorosos!) ordene la coreografia de cambreres amb dosis d’arròs al forn i paella de conill, que per això són plats eminentment normatius. Però no. Les dolcíssimes veus catedralícies s’escolen pel migdia i el proteic discurs de Serafín Castellano, pilotari, caçador amb parany i delegat del Govern d’Espanya, tampoc no acaba de reconfortar els budells. “Ser valencià és una de les formes més nobles i grans de ser espanyol”, recita i, exaltat, inaugura una nova via de fuita del fet valencià: “No sóc ni del valencianisme excloent i tancat en si mateix ni del valencianisme sota influència del catalanisme, sinó d’un altre potent, integrador, intel·ligent, útil i pragmàtic”. “¡El vertader!”, crida amb to de palleter i la via serafina aixeca un tímid enrenou d’aplaudiments.
Acte celebrat a la Llotja. Foto: GVA.
Es tracta del primer i últim gest incandescent de la sala després del discurs de trenta minuts del degà, íntegrament en castellà, enumerant història, estatuts i panteó casalici d’“ardorosos defensors de València”, “proveïdors de la millor i més depurada valencianitat” i “cavallers sense falsedat ni minva”. Massa marbre per a tan freda jornada. Un fet que no escapa a l’alcaldessa: “Parle en este ambient glaçat, però amb el cor calent de valenciana”. Una víscera de potent efecte hivernacle capaç d’augmentar la temperatura municipal amb la flama de tot tipus de plans generals i parcials i requalificacions. Però hui insuficient com per embolar un bou o escalfar les goles per a l’himne final i ‘ad hoc’ de l’Acadèmia, “de cultura, de pau i d’amor”, lletra de Vicent Ramon Calatayud a la València “present que no descansa” i que “encarant cada dia al sol nos va quallant collites que són un vell primor”.
