Hola companys i companyes. Abans de tot vull agrair-vos el suport, també amb aquest reconeixement. Un premi que és col·lectiu perquè la lluita ho és i perquè jo no estaria resistint amb fermesa si no fos per la inspiració de tants i tants revolucionaris. Quan era un postadolescent amb poca consciència i molta perdició, vaig conèixer l’exemple de resistència dels presos polítics antifeixistes, i va marcar-me especialment. Eren i som una de les proves més evidents de l’absència de ruptura amb el Règim feixista que només s’havia reformat i emmascarat per encobrir-se. A la vegada, una mostra de com les presons poden ser una altra trinxera de lluita des d’on aportar molt. Els articles dels comunistes empresonats van orientar-me i van ser una empenta perquè elevés el meu nivell de compromís. Tenint clar que la reivindicació de l’amnistia total era imprescindible. Perquè lluitar per la llibertat de qui ha lluitat pels nostres drets i llibertats, és fer-ho també per la col·lectiva i per tant, per la nostra pròpia dignitat.
Llavors, encara no sabia que jo acabaria segrestat per ordre d’uns tribunals feixistes, però vaig proposar-me evolucionar per un dia fer front a la dura repressió en cas que arribés. Sabent que, sense sacrificis ni riscos, són impossibles els canvis. Igual que actualment, va ajudar-me a implicar-me més el fet de recordar les persones que han fet i fan esforços més grans per fer avançar la lluita. Les que resisteixen en condicions més dures. En els moments més difícils em donen alè. Penso també en tots els antifeixistes, com en Guillem Agulló que han estat assassinats pel feixisme. En totes les revolucionàries, com la comunista Isabel Aparicio exterminades per dedicar la vida a la conquesta d’una societat justa. En els milions de víctimes de l’imperialisme, i ara especialment en la població palestina per l’ocupació genocida del feixisme sionista. Per homenatjar-los amb la victòria que acabi amb la impunitat dels botxins, aquesta memòria també és una potent energia combativa.
Són temps foscos perquè per augmentar encara més els seus beneficis, els capitalistes augmenten la sobreexplotació, la inflació, les retallades socials, el pressupost militar, la manipulació mediàtica i el terror repressiu. En definitiva: la misèria, l’individualisme, la ignorància, la por i la barbàrie de la guerra imperialista. I valgui la redundància, el feixisme. Però, a la vegada, són temps molt propicis per a sembrar consciència que es tradueixi en més lluita organitzada. Doncs l’empitjorament brutal de les condicions de vida provoca molt afartament. Una ràbia que, si no l’orientem en la justa direcció, l’aprofitarà el feixisme com ja ho està fent, estan guanyant molta influència, i això ens exigeix redoblar esforços combatent-lo en tots els àmbits.
Crec molt important denunciar també els que en nom del progressisme, de l’esquerra i de l’antifeixisme, els ajuden a créixer de múltiples maneres: per les seves polítiques de misèria, per no promoure una cultura i un art veritablement antifeixista al servei de la causa obrera i popular, i per permetre’ls la impunitat mentre ens reprimeixen als antifeixistes. Fins i tot han armat fins les dents el feixisme sionista, col·laborant així, i amb altres tipus de negocis, amb el genocidi. És intolerable que per guanyar vots diguin ser antifeixistes.
Acabo fent un enaltiment de la solidaritat. Més necessària que mai enfront de tot això. Per a aconseguir que la repressió sigui un revulsiu en lloc d’un fre, cal que els represaliats no acotem el cap i continuem la lluita. Si no, guanyen els opressors. Però, també cal que la solidaritat s’enforteixi. Així, el terror repressiu se’ls girarà en contra i, com tants règims reaccionaris que només servien a una minoria, acabaran enderrocats.
Que el crit rebel es difongui a cada racó possible. Amb mobilització, escrits, música, pintades i el que calgui. Jo des d’aquest pou no deixaré de propagar-lo. Una abraçada plena d’esperança al Col·lectiu Ovidi Montllor, al pare i la mare d’en Guillem i a la resta de presents.
