“Sant Vicent del Raspeig, un lloc del qual enamorar-se”, així, Urbi et Orbi, resa el cartell anunciador de l’Ajuntament, col·locat pertot arreu. Poble on es van inventar (any 1947) fer i plantar Fogueres per atracció turística o turístico-estiuenca en commemoració del 18 de juliol, efemèride franquista molt cantada en aquell temps; les quatre primeres Fogueres de Sant Vicent van ser: Carrer Major, Carrer Nou, Falla del Generalíssim i l’Entrà del Poble. Clar!, tot és subjectiu… Però el que sí és cert, o objectiu, és que Sant Vicent, un poble emparat en l’ona expansiva de la gran urbs que és Alacant, no vol ser la seua ciutat dormitori. Degut a la concentració de servicis i comunicacions, la Universitat (que és la primera empresa de tota la demarcació provincial), l’Outlet, autovies, residències d’estudiants, Biblioteca Pública Municipal (premi FOPA 2006 a la millor obra de la província), centres tecnològics, polígons industrials i comercials…, sumat al fet de l’establiment d’infraestructures modernes, s’ha convertit en un pol ben atractiu. Lloc en què la qualitat de vida creix i creix: “San Vicente del Raspeig es la población de la provincia de Alicante con mayor índice de prosperidad tras analizar cuestiones como las oportunidades de renta, la incidencia de la pobreza relativa o la desigualdad de sus habitantes (Información, 21-10-24)”… On enamorar-se és possible. I això ho saben joves i majors, operaris i empresaris, grans i menuts, sabuts i menys sabuts…
Qui es va inventar el cartell o eixe eslògan? Ho diguem perquè, en este món, quasi tot té paternitat i tot pot generar royaltys… Ah!, anònim. Igual com qui es va inventar allò d’”A la taula del Bernat, qui no s’assenta ni apareix no és comptat”. Si ningú no ho reclama, doncs serà de tots a una, tots som el poble. Un poble de població jove, d’empenta. On s’hi radica el campió d’Espanya (any 2011) i subcampió mundial (any 2016) del gelat artesà, encara que “guanya’t la fama i gita’t a dormir”, resulta que este xic, diuen, s’havia d’espavilar una mica més; o és que, ja sabem, ací descobreixes la lluna, i et retrauen “què mires per amunt?”… Igualment, en l’event “The Champions Burger 2024”, tenim l’establiment amb la proclamada millor hamburguesa de tot Alacant: l’hamburguesa “Indomable”; i també han guanyat en 2025 amb la “Multiorgàsmica”.
Poble, tal com conta la Història, de llauradors, carreters i brodadores, que, a l’eixida de la localitat cap a Alacant, tenia una torre, anomenada “Castellet”, òbviament, per a vigilar. El que no sabem és si era per a vigilar els de dins o els de fora. Els santvicenters tenen igual, se n’han oblidat, ja no existeix eixe Castellet, ara volen que vinguen gents, ja en som més de 60.000. De moment, tots hi cabem, encara que tot es queda curt, com el campus de la Universitat, que no sap on col·locar-se, ara per ací, ara per allà. Del que no s’han oblidat els santvicenters és dels districtes o pedanies que s’ha quedat el municipi d’Alacant: “La Canyada, el Verdegàs, el Moralet (de qui direm que té 2.250 habitants, molts sense llum ni asfaltat de carrers o camins, sense escomesa d’aigües ni clavegueram…, perquè està considerat “sòl rústic” però a l’hora de pagar l’IBI es considera “sòl urbà”, i ha de ser el municipi limítrof, Agost, qui assumisca portar aigua a algunes cases), la Serreta, l’Alcoraia…, la barriada dita Granada”…
I ara que parlem de barris i ciutat, preguntarem si, al compàs d’eixe vertiginós creixement demogràfic de Sant Vicent del Raspeig (ja aprovats els nous Pais o sectors urbanitzables dels Urbanos, de la carretera d’Alacant, dels Montoyos…), si s’ha previst al mateix temps la necessitat de servicis i equipaments per a les noves famílies, en forma d’escoles, instituts, ambulatoris, polisportius, vies de circulació…, o passarà com sempre: ja vorem!
“Sequet, però sanet” va pronunciar sant Vicent Ferrer quan va passar per estos indrets. I tenia raó, ací no vol ploure mai, per més que, o per això mateix, el terme municipal està ple de ressonàncies hídriques: Boqueres, Pantanet, Pou de Sant Antoni, Camí de l’Aigüera, del Clotet, de la Bassa, barrancs del Rambutjar, del Joncaret, dels Cocons, del Savinar, del Carrinxalet…, i el Cantal del Pixador no massa lluny. “Sequet però Sanet”, crit i soflama quasi a l’alçada d’“Allons enfants de la Patrie”, o “¿A quién le importa lo que yo haga? Yo soy así, y así seguiré”… Quasi tot el món té assumit que “A Sant Vicent, el sol baixa pels torrents”, no aigua, és clar!, no aigua, tot és calor i energia. I “Si plou, la deixarem caure”, no siga que vullguem fer massa, que ens en passem una mica o un molt, i ens vinga “Com el ferrer d’Ibi, que, ferrant, ferrant…, va perdre l’ofici”.
