Tots els que viuen una mateixa època, s’influencien els uns als altres, de diferents maneres, i sense tindre’n habitualment, consciència. I en esta època de comunicacions massives, i xarxes amb algoritmes amb astúcia manipulativa, les influències es propaguen molt més de pressa. Crec que estem entrant en un era paradoxal on la nostra visió del món es transformarà, i fins i tot pot canviar de sentit. I no hauria de ser cap sorpresa: «Those who cannot remember the past are condemned to repeat it». Ja ho va escriure George Santayana, al seu llibre The Life of Reason (1905).
Dic que tinc la trista intuïció que és el conservadorisme el que es proclamarà revolucionari, mentre que els partidaris del progressisme i l’esquerra no tindran cap altre objectiu que la preservació dels èxits. Una manca d’ambició extrema, que crec que ve d’antic i de la fallida superioritat moral que s’autoassigna. És possible que la darrera revisió intel·lectual de l’esquerra fos aquell The Third Way d’Anthony Giddens, traduït a vint-i-cinc idiomes i dut a la pràctica per cap govern? Ara vivim immersos en esta reinvenció del progressisme i l’esquerra, basat segons els detractors en pur wokisme, segons els favorables en el col·lectivisme, que tampoc és que ho millore gaire.
Hi ha com a poc un precedent. En febrer de 1979 es va produir la dita revolució islàmica proclamada a l’Iran per l’aiatol·là Khomeini, i en maig del mateix any, la revolució conservadora que representà Margaret Thatcher al Regne Unit. Totes dues revolucions van tenir rèpliques planetàries. Les idees de Thatcher van imposar-se amb força als EUA amb l’arribada de Ronald Reagan en novembre de 1980, mentre que la lectura khomeinista d’un islam tradicionalista, sever, i definitivament hostil amb Occident va tindre ample predicament al món àrab i musulmà.
Però si ampliem mínimament l’òptica temporal, hi ha dos fets més igualment rellevants.
En desembre de 1978, Deng Xiaoping va accedir a les més altes magistratures del Partit Comunista Xinés, i del país, encapçalant un gir eminentment conservador, perquè es basava en les tradicions mercantils ben arrelades a l’esperit xinés, i que la revolució de Mao Zedong havia intentat extirpar. Però també era una revolució, perquè en només una generació va ser capaç de transformar a forma de ser i viure, d’un país immens. Mai abans en la història, s’havia transformat la vida de tants milions de persones en tan poc de temps. Una revolució conservadora, doncs.
L’altre esdeveniment remarcable es produí a Roma en octubre de 1978, amb l’arribada de Karl Wojtyla, que sota el nom de Joan Pau II, exercí com a cap de l’Església catòlica, apostòlica i romana, des de la seua condició de Papa. Una altra revolució conservadora, ara a l’església, però que tingué evidents i contundents conseqüències al món polític, començant per la seua Polònia natal.
Com és possible que en el breu període comprés entre octubre de 1978 i maig de 1979 s’assentaren les bases d’un canvi de paradigma global, que tingué un punt àlgid, només deu anys després, el novembre del 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, i de tota una lectura dual del món?
Ja sé que faig reduccionisme, que hi ha un context. Que abans, l’abril del 75, amb la caiguda de Saigon, els EUA van encaixar (malament) una derrota militar que va sacsejar el sentiment patriòtic. I que això generà un nou equilibri de poders a la zona, amb les consegüents tensions entre els dos gegants del món comunista, l’URSS i la Xina. Però que amb una versió o una altra, la zona d’influència creixia a l’Àfrica subsahariana (Angola, Moçambic, Cap Verd, Guinea-Bissau, Sant Tomé i Príncep, Madagascar, el Congo Brazzaville, Guinea Conakry… Fins I tot per un temps Somàlia i Etiòpia tingueren governs encapçalats per militars que es reclamaven marxistes-leninistes). I sé que l’URSS en plena i ferotge ampliació de la seua zona d’influència, va cometre l’errada d’entrar a l’Afganistan. Un país, que si bé és cert tenia un moviment comunista important, no és menys cert que tenia una població tradicionalista i conservadora. Tot mentre els EUA continuaven mig en xoc, i llepant-se les ferides del Viet-cong. Però escric una columna d’opinió, no una tesi, i per tant tot este paràgraf està de més.
El fet cert, és que en pocs mesos canvià el món tal com el coneixíem, i no parle només (només!) d’economia, centres de poder, fronteres… Parle també del comportament sociològic de la gent, de la seua autopercepció, i de com la compartien, del seu discurs públic. Fins als anys huitanta del segle passat, pocs dirigents es declaraven obertament de dretes, preferien dir-se centristes, i tota crítica al socialisme i especialment al comunisme, es veien obligats a preambular-la, matisant que ells no eren anticomunistes. Un epítet que aleshores ningú no estava disposat a assumir. Amb Thatcher, Wojtyla o Reagan, la cosa canvià. La gent de dretes ho proclamava amb jactància, i aquells que s’aprestaven a donar una opinió positiva d’algun aspecte del comunisme, trobaven prudent de subratllar, també com a preàmbul, que en realitat, comunistes no ho eren. El cas de Khomeini i el seu islam radical, mereixeria una reflexió a part. Convé no oblidar com l’esquerra europea aplaudí l’enderrocament del Xa i l’arribada al poder del clergue, i com aleshores amb el comunisme, ara qui vulga fer des de l’esquerra una crítica a algun aspecte de l’islam, es veu constret a aclarir que és contra l’islamisme, i no contra l’islam. O contra algun precepte bàsic, i no contra la religió en conjunt. No fos cas… Perquè condemnar els abusos dels menors a mans (mai millor dit), de capellans, o la venda de nadons amb monges com intermediaries, és just, i és necessari, i és obligació progressista. Però criticar els matrimonis amb xiquetes prepúbers, la prohibició d’accés a la cultura o oficis de les dones, o l’assassinat ritual d’homosexuals per part de règims islamistes, és islamofòbia!
La paraula alemanya Zeitgeist, que dona títol a esta columna la podríem traduir com «esperit del temps» o «esperit de l’època». Fa referència a l’ambient cultural, intel·lectual, ètic, espiritual, o polític d’una determinada època o societat. Representa les idees, les creences, els valors, i les tendències culturals predominants que defineixen el caràcter d’una generació o un període històric.
Em sembla que el que s’ha descrit de finals dels anys setanta i primers huitanta, era un exemple clar de Zeitgeist, i trobe que té algunes similituds amb el que vivim ara. A Europa, l’extrema dreta té influència o directament governa en un nombre creixent de països (Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Polònia, República Txeca, Espanya…) Ara un Trump embravit, i allò que en diuen la tecno-casta, han ocupat la Casa Blanca, i si els deixen, ocuparan el canal de Panamà o Groenlàndia. Milei a Argentina revisa a l’alça les polítiques ultraliberals de Thatcher. Bukele a El Salvador aplica un model que vulnera absolutament els drets humans pel que fa a la seua populista política de seguretat. I Putin, etern Putin, aplica polítiques conservadores en l’econòmic i social, reduint al no-res les llibertats democràtiques, i ha potenciat el sentiment nacionalista, en el que basa el seu expansionisme. Expansionisme militar contra Ucraïna, perquè l’OTAN trucava a la porta, amb governs titella a països del seu entorn i influint sota mà en processos electorals europeus i americans.
Les esquerres continuen atordides, sense propostes realment potents i valentes, replegades, amb un mirar-se al melic suïcida, i quasi demanant perdó per ser-ne. Quan governen intenten no molestar, mentre s’omplin la boca de proclames d’«aturar el feixisme», i l’única barricada que alcen és a Bluesky! Mentrestant, la dreta creix, tant que ja no li calen cops militars. Només l’ajuda d’un exèrcit togat. El votant de dretes se’n proclama amb força, orgull i convicció. I quan governa, fa de Ballista, el cavall d’Àtila, un poni aporegat! Van amb tot.
