Demà farà just un mes que una riuada pitjor que la del 1957 va arrasar bona part de les comarques valencianes i va provocar almenys 222 morts i cinc desapareguts. Enmig de tota la catàstrofe, el drama i la ineptitud de les institucions, una notícia positiva: la societat valenciana i moltíssima altra gent de moltíssims territoris va desplegar quasi immediatament una onada solidària d’una magnitud quasi tan incommensurable com la mateixa onada d’aigua.
Les interminables columnes de persones, sobretot joves, que cada dia caminaven per anar a llevar fang van convertir-se en la imatge de la DANA igual com ho van fer les de piles de cotxes destrossats.
Un mes després, però, potser és bon moment per fer balanç. De l’autoorganització espontània i més o menys caòtica dels primers dies s’ha passat a una estructura més estable, però encara depèn d’un voluntarisme més difícil de mantenir en el temps, com a mínim al mateix nivell d’intensitat. A més, una volta feta la faena més pesada i urgent de llevar fang i cobrir les necessitats bàsiques més immediates, s’està passant a una nova fase més de reconstrucció que requereixen perfils més concrets de voluntaris.
Un dels col·lectius que ha anat afrontant aquesta evolució de l’ajuda ha estat Suport Mutu DANA, una iniciativa sorgida a les poques hores del desastre i que s’ha recolzat en les estructures i xarxes dels moviments socials, però que ha anat més enllà, aconseguint fer arribar ajuda directa a milers de persones de les àrees afectades. «Un mes després es nota el cansament, cada volta ens costa més enviar brigades, sobretot entre setmana, perquè la gent treballa, té compromisos… sort en tenim de la gent que ve de Catalunya, que van molt organitzats a través de la Xarxa d’Ateneus i Casals i porten el seu material», explica Mar, una de les activistes de Suport Mutu DANA, qui també destaca que «les necessitats han canviat, ja no se’ns demana tant anar a llevar fang, tret d’algun baix molt concret, i sobretot estem enviant la gent a netejar espais naturals, com per exemple l’Albufera».
Des d’una de les zones més afectades, el barri del Parque Alcosa, d’Alfafar, Toni agraeix un flux de persones solidàries que «continua»: «ací segueixen arribant persones, associacions, col·lectius… el principal problema que tenim és organitzar-nos per a ser més funcionals. Ens ve gent que ens demana que li donem faena i el que necessitem a voltes és gent que vinga a coordinar i no tant a tirar una mà un dia». Un diagnòstic que coincideix amb el de Mar i que està estretament relacionat amb el de Mar, «el voluntari d’un dia s’agraeix, però el que necessitem és una implicació constant per poder organitzar les xarxes i açò costa més d’aconseguir de forma permanent, per motius obvis».
Dario, cuiner voluntari al centre social bar Terra de Benimaclet, explica les fórmules que han anat desenvolupant per guanyar més capacitat de mantenir l’esforç solidari: «Els primers dies ací al Terra cuinàvem 400 racions diàries de plats calents, però implicava tenir el bar tancat, açò no ho pots aguantar molts dies, perquè també has de pagar el lloguer, sous, etc. Així que hem creat una xarxa amb set establiments més del barri i cada un es compromet a cuinar entre 20 i 30 racions dos dies per setmana, que és molt més assumible, i nosaltres ens encarreguem de coordinar i assegurar-ne la distribució». Un model, a més, que també ha tingut la virtut «d’implicar molta gent que, a priori, potser no s’havia plantejat fer res per ajudar, però que ha vist que el que li proposàvem estava a les seues mans i ha respost», encara que també alerta de la caducitat: «Ara s’acosta Nadal, que són dates molt importants per a l’hostaleria, amb molta faena i una ingressos que permeten aguantar un hivern de poca activitat, i la majoria de gent, negocis xicotets i familiars, ja ens han avisat que no podran continuar».
Voluntaris un mes després?
Una pregunta que potser s’hauria d’haver fet prèviament és ¿per què un mes després de la riuada encara hi ha d’haver restaurants de Benimaclet cuinant de forma voluntària? La resposta, de tots els consultats és la mateixa: «per l’absoluta inacció de les institucions». «Nosaltres estem repartint racions, no soles als afectats, sinó també als bombers, als militars o policies perquè els responsables solament els donaven entrepans. De veres que l’exèrcit no ha pogut muntar una cuina de campanya per a la seua gent en un mes?» es pregunta retòricament Dario.
L’experiència de Mar és similar: «L’Ajuntament de València va habilitar un correu per aquells voluntaris de fora que necessitaren allotjament, però quan hi escrius la resposta és sempre que no tenen lloc. I soles és un exemple». La incompareixença de les administracions arriba a tal nivell, que a Suport Mutu DANA han debatut si havien d’enviar brigades a netejar escoles. «Et trobes en una situació que li estàs fent la faena bruta a un govern criminal». I no soles les administracions. Una de les normes d’aquesta xarxa ha estat no enviar voluntaris a netejar grans empreses ni col·laborar amb elles, ja que han tingut també peticions «d’ajuda» de companyies conegudes i amb recursos més que suficients.
Aquesta deixadesa de funcions de les administracions ha provocat que siguen voluntaris els que decidisquen a quins municipis s’enviaven camions cisterna. «Nosaltres no tenim els recursos per a fer-ho i ningú ens dona un sol recurs. Com pot ser que no ho gestione l’Estat?», es pregunta Mar, que reconeix que va arribar un moment que es despertava angoixada en plena nit perquè no arribava a tot.
Una altra de les conseqüències d’aquesta incompareixença institucional és el risc que corren voluntaris i afectats. Un risc que s’ha vist més clar després de l’esfondrament d’una escola a Massanassa que va matar un treballador. Des del Parque Alcosa Toni destaca, per exemple, el problema de l’aigua acumulada en soterranis, que ningú sap com llevar i que «des de l’Ajuntament ens diuen que esperem que s’evapore. Però quan preguntes sobre els danys que pot provocar a l’edifici, no et responen. Açò és una cosa que no podem respondre sols, necessitem arquitectes i enginyers coordinats», es lamenta. I afegeix que «cal una administració que estiga al carrer i no la tenim i ara s’han vit les conseqüències, els ajuntaments estan col·lapsats, la Generalitat està col·lapsada i ens han deixat sols a la societat civil».
De l’emergència a la reconstrucció
Un mes després de la DANA també han canviat les necessitats. Quan la majoria de fang ja s’ha llevat i moltes necessitats més urgents –els primers dies calia fins i tot portar aigua potable a les esquenes- s’han resolt, a més de braços també es requereixen altres perfils per a tasques més concretes. Estem passant ja de l’emergència a la reconstrucció.
Una reconstrucció que Toni reclama que es faça «arrelada a la comunitat» i «diagnosticant i detectant els problemes concrets», pel qual és necessari «escoltar la gent, sobretot aquella més precària, com persones dependents, migrants irregulars… que són els qui sempre tenen menys drets i són invisibles».
Perquè quan es parla de reconstrucció, exactament què vol dir? Simplement deixar-ho tot com estava o aprofitar per millorar coses? Des de Suport Mutu DANA es reivindica que d’aquesta reconstrucció «s’encarregue gent del lloc» i que, per tant, servisca «per a crear comunitat i també per a refer l’economia de les àrees devastades». «Un exemple fàcil d’entendre és que si cal arreglar centenars d’instal·lacions elèctriques, s’encarregue a cooperatives d’electricistes formades per veïns que s’han quedat sense faena», explica Mar. Un model de reconstrucció que posaria el focus en el llarg termini i en deixar una situació més sostenible, no soles en infraestructures, sinó també econòmicament i socialment.
«Per açò –especifica de nou Mar- cal pensar bé com es gasten els recursos, per invertir en material que puga quedar-se al territori i per açò cal un voluntariat cada volta més implicat, format i especialitzat».
