Habib va fer la pregunta: «Hi ha futur en el periodisme en valencià»? Habib és un dels alumnes de l’IES Les Llomes d’Alacant. L’institut ha votat un 98,04 % pel castellà i un 1,96% pel valencià. Les Llomes, ubicat al barri de Joan XXIII, és un dels barris de menor renda del País Valencià i de l’estat espanyol. Si preguntes a qualsevol alacantí, et recomanarà que és millor que no vages a aquest barri de nit. La costera que porta el mateix nom del barri, la de Joan XXIII, ha eixit diverses vegades en programes de televisió i en vídeos de youtubers sobre barris conflictius.
Com el seu nom indica està al cim d’un turó. Als afores d’Alacant. Les pistes de futbol i bàsquet estan en diferents altures. «Allà és on fem les Fogueres», diu Edi, un dels membres del departament d’Història. Dues grans estàtues pintades de color ocre presideixen l’entrada. També formen part del conglomerat de les Fogueres.
Aquest institut, que ha optat majoritàriament pel castellà a la consulta, té l’única formació professional especialitzada en artesans, artistes i constructors foguerers de la ciutat d’Alacant. «Ens va costar molt obtenir la subvenció de Conselleria», explica el professor d’Història. «Abans el gimnàs era molt més gran», assenyala.
Van construir un taller que ara és el doble de gran del gimnàs actual. És una sala on hi ha ninots de foguera arreu. Dues joves agranen el terra. Acaben de fer una pràctica. El taller té màquines com ara serres i martells, elements perillosos i que sobten en un dels instituts ubicat en una de les zones més conflictives de la ciutat. Preguntat per aquest tema, Edi nega amb el cap. «No hem tingut grans incidents respecte d’això», comenta.
La decoració acolorida en totes les instal·lacions és la tònica dominant. Pilotes de bàsquet, personatges de videojocs, masclets i dibuixos animats. Tot s’hi val a l’hora de posar llum i color a les parets de cada costat dels passadissos. Cada racó mínimament avorrit queda impregnat de pigments càlids i freds que animen la vista i l’ànima.
El patí de darrere té una pintada en color violeta. «25N, dia contra la Violència de Gènere», resa el mural. Una gran quantitat d’alumnat és migrant d’origen marroquí i d’ètnia gitana. Pels passadissos hi ha proclames en favor de la igualtat, dels drets individuals de les persones i tot en valencià. Mapes de les comarques del nostre territori amb informació de cadascuna.
La raó de la visita és participar en una entrevista al taller de ràdio que tenen. Irene, la seua responsable, és la cap del departament de valencià. De fet, l’institut ha rebut el premi Carme Miquel de foment del valencià pel seu taller de ràdio. És una assignatura optativa amb dues hores a la setmana. En aquesta ocasió, el conjunt de l’alumnat, ha de fer una entrevista a un periodista d’aquest mitjà, Diari La Veu.
Per preparar-ho han cercat informació del periodista a xarxes i també han escoltat el pòdcast del diari, La Nostra Veu. Ainara, Martín, Nono, i així fins a una vintena tenen un guió conjunt. Irene, la professora alacantina del barri obrer d’Alacant, és l’encarregada de dirigir el programa.
Com són molts i tots volen participar-hi, pregunten en dues tandes, algun fa més d’una qüestió. Els seus ulls brillen quan el periodista els parla de qui ha pogut entrevistar, de com funcionen les mentides a les xarxes socials i també de moda i d’esport. Quan es menciona el nom de David Villa, futbolista que va poder entrevistar el convidat, la classe fa un «Ohh» seguit.
L’episodi el penjaran a Ivoox i tota l’entrevista es desenvolupa a la biblioteca de l’institut. Quatre taules en U amb els micròfons amb caputxes grogues i color viola. Tenen un altaveu, un ordinador i una taula de so. La qualitat d’àudio no té res a envejar a qualsevol ràdio local municipal o un pòdcast professional. Nati, una altra de les mestres ha fet fotos durant la gravació del fals directe del programa. Tot pràcticament professional.
A la fi, cinc joves s’acosten al convidat. Són tots del Reial Madrid, menys un que és del València. Els interessen molt els esports. Bellingham, Lamine Yamal i Mbappé són alguns dels noms que tenen a la boca. Però, el que més els interessa és saber com el seu entrevistat va poder parlar un dia amb David Villa, llegenda de l’Sporting de Gijón, Saragossa, València, Barcelona i Atlètic de Madrid, a més de màxim golejador de la selecció espanyola. Els fascina l’esport. Pregunten en castellà, però el convidat respon en valencià. La conversa és fluïda.
Les Llomes és un institut en una zona «en principi» marginal que vetlla per l’art i la tradició més alacantina i valenciana per se, les fogueres. Fomenta els valors de la igualtat, el respecte i els drets individuals. Que té un equip directiu i un professorat que aposten i creuen en el seu alumnat. Alumnat amb el qual treballen dia a dia. I és clar, amb cursos de segon de batxillerat que aplegaran a la universitat. El gran ascensor social.
En la consulta de Rovira, va guanyar el castellà de manera contundent, 98,04% de castellà enfront de l’1,96% de valencià. Ara bé, de més de 300 famílies cridades a les urnes, només en van votar 47. 40 a favor del castellà i 1 a favor del valencià. La resta, no va votar res. Es van abstenir. Les 300 famílies restants no són activistes pel valencià. La intenció era que la major part de l’estudiantat isquera de l’institut exempt de valencià. Però de Les Llomes eixiran valencianoentenedors i exempts d’odi.
