Quan el meu avi em veia berenar amb una taula ben parada, sempre se li escapolia un: «Apa, quin tiberi!», com si s’alegrara de la meua bona predisposició a menjar i de la possibilitat de fer-ho. És curiós com aquesta frase feta rememora els soparots de l’emperador Tiberi de fa gairebé 2.000 anys, molts dels quals solien acabar amb el llançament indiscriminat d’esclaus als esculls de l’illa de Capri. El temps, inexorable, ens ha brindat una nova oportunitat de remembrar la crueltat dels representats públics. Aquesta vegada, però, la proximitat en el temps aconsellaria una definició més precisa, sense cap element blanquejador, que podria definir el modisme «fer un ventorro» en quatre accepcions:
1. m. Àpat de sobretaula llarga, que sol ser el preludi d’uns altres excessos sensorials.
2. m. Àpat que es dona com a excusa per a amagar la responsabilitat legal d’un representant públic.
3. m. Excusa d’individus incompetents quan no volen complir amb les seues responsabilitats.
4. m. Acció pròpia de gent miserable o malànima i, per extensió, de gentussa, xusma o purrialla.
Només calia esperar i ja ha arribat el moment. Ha estat difícil mantenir el respecte institucional, el silenci i les formes durant aquest any. Mai ens havíem enfrontat a una situació semblant. Si ja en temps de Camps ens sentíem presoners de la màfia, amb Mazón aquesta sensació s’ha agreujat fora mesura. Hem deixat de sentir-nos vassalls, per a ser ramat; ni tan sols, persones. Com si els valencians haguérem perdut el dret a sentir-nos ciutadans o membres actius del nostre país. Amb Mazón ens hem transformat en «els altres», en «els no-blaus», en «els comunistes bolivarians», en «els catalanistes proetarres», en «aquells que parlen raro» o en qualsevol altra barbaritat amb què ens volgueren etiquetar. I és que la malaurada consigna del general Millán Astray: ¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte! ha arrelat en alguns líders polítics actuals com si fora digna de ser reviscolada, com si els lemes feixistes foren tan vàlids com la resta i, el pitjor, com si foren el recurs estrella del nou xèrif que arriba a la ciutat. És el problema de la ignorància de bona part de la nostra classe política, que parla massa, sense pensar i sense documentar-se prèviament.
El més estrany del cas és que molts d’aquests polítics són llicenciats en dret i, per tant, haurien de saber què és tècnicament possible i què no ho és; tret que aquestes titulacions siguen un regal ben pagat. No vull ser malpensat, però qualsevol estudiant de primer de dret de la UV sap que l’acció pública està regulada per la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia i els Drets Humans i que les decisions d’un representant públic s’acoblen dins aquest marc legal, com si foren matrioixques russes, una dins l’altra sense destorbar-se. L’elenc de vulneracions flagrants de drets fonamentals en què ha caigut aquest govern és llarga de no dir, com ara: la desarticulació dels serveis d’emergència, la negligència en la gestió de la dana, la desatenció a les víctimes, la llei de senyes d’identitat, el valencià com a optativa en la PAU, les retallades de professors contra el criteri del TSJ, l’intent d’asfíxia econòmica a l’AVL, la reducció de l’oferta en valencià en l’ESO vulnerant els resultats de la consulta als pares, la inclusió d’assignatures de cacera i bous en la Primària, el model estàndard desestandaritzat, el canvi d’accent de València en contra del criteri de l’AVL, etc., etc., etc. Un festival de fantasia tecnicolor que no acabava mai i que en algun moment havia d’arribar a la fi. Calia trobar un desenllaç a tant de disbarat. Tot i això, hi ha alguna cosa que em diu que aquesta dimissió velada tindrà un epíleg.
El fet que la Generalitat Valenciana sempre desvie el punt de mira cap al Govern central podria propiciar que Mazón concloguera que tan lícit és governar sense suport parlamentari com governar després d’haver dimitit i, si Vox no hi té cap inconvenient, crec que encara ens quedarien moltes jornades d’ignomínia. Això podria durar i, coneixent Mazón i els seus aliats, pot ser que siga l’as que s’amaga a la mànega.
El silenci i la retirada de la vida pública hauria de ser la prioritat, però això seria per a algú que entén la política com la contínua recerca per a generar acords entre contraris. No és el cas de Mazón. La seua perspectiva, i la d’aquells que li donen suport, és de confrontació pura i dura; per això l’orgull de no esmentar la paraula «dimissió» ni de donar la batalla per perduda, malgrat la immensa quantitat de greuges, i de morts, que s’ha deixat pel camí.
No hi ha lloc possible entre els 229 morts per a Mazón, però sí entre els cadàvers polítics de la nostra història. Així ho ha anunciat recentment i així hauria de ser per sempre més. Espere que per primera vegada haja dit la veritat.
