L’habitatge ha de ser l’estoig de la vida, la màquina de la felicitat, va dir l’arquitecte Le Corbusier, el més important del segle XX. L’accés a un habitatge digne o màquina d’habitar, com deia l’arquitecte, és un dels pilars fonamentals de qualsevol societat que vulga nomenar-se com a tal. No obstant això, la situació actual de l’habitatge a Espanya, així com a l’Horta Sud, sembla més un retrat de les misèries del capitalisme desbocat que una mínima garantia de benestar social.
Sembla que el dret a l’habitatge és, avui dia, un incordi per a les administracions més que un problema a resoldre.
Els governs locals, autonòmics i estatals es troben embolicats en una dansa grotesca de bones intencions i polítiques fallides. La Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, i la Constitució espanyola semblen més decoratius que operatius. Els articles que haurien de protegir-nos del desnonament i la precarietat residencial s’han transformat en una mena de poesia legal, bonica a l’orella però inútil. Poesia escrita per agradar als oïts més egocèntrics i avariciosos de la nostra societat: grans tenidors, fons voltor i especuladors.
La nostra terra no és una exempció d’aquesta tragicomèdia. Els preus del lloguer han ascendit amb la gràcia d’uns quants, allunyant cada vegada més els joves i les famílies de l’aspiració de tenir una llar. Mentre es parla de sostenibilitat i progrés, les nostres ciutats es converteixen en parcs temàtics per a inversors estrangers i fons d’inversió i els nostres pobles en un mer decorat que espera els habitants d’estiu perquè representen el seu paper prescrit.
I a més de tot açò, la maleïda DANA. Aquest problema no només s’ha agreujat, s’ha transformat en un malson per una part molt important dels nostres veïns, que no poden trobar un lloguer accessible ni una llar a on plorar tot allò que han perdut.
Davant aquest panorama desolador, trobem una sèrie de mesures que podrien semblar òbvies a qualsevol amb dos dits de front, però que aparentment són revolucionàries per als nostres governants. Crear una taula municipal de l’habitatge i un Pacte per a l’accés a l’habitatge és un primer pas indispensable. Però això no és suficient. Una eina municipal que elimine els costos d’intermediació pot semblar una utopia en un món on els intermediaris són els reis del ball.
Les ajudes per als joves que s’emancipen, la rehabilitació d’habitatges existents, i la creació d’un parc d’habitatges municipal per a lloguer assequible són mesures imprescindibles per a revertir la situació. Però, no ens enganyem, sense una regulació estricta del mercat de lloguer i sense posar fre als preus abusius, tot això es quedarà en bones intencions.
Comunista et diran si aquestes mesures vols defensar, com si això fora un problema. Comunista soc i orgullós de ser-ho.
Ja és hora que el Govern transferisca els habitatges de la Sareb a les comunitats autònomes i a legislar fermament per evitar els abusos. Això, però, només serà possible si es deixa de veure l’habitatge com una mercaderia més i es comença a entendre com el que és: un dret fonamental.
Aquestes paraules només són un crit de sentit comú en un desert de polítiques ineficients i especulació descontrolada. Ara és el moment de començar de nou. Ara és l’hora de deixar a banda les bones paraules i actuar amb la fermesa i la determinació que aquesta crisi exigeix. Ara és el moment d’alçar la veu, entre tots i a una. Ara; no demà. Ara.
Només parle d’un habitatge digne, ni més ni menys.
Julio Álvarez Marín és arquitecte per la ETSAS (Sevilla), màster d’Arquitectura en la ETSAB (Barcelona), coordinador d’Alcàsser Unida i portaveu d’EUPV-Podem de l’Ajuntament d’Alcàsser a l’oposició.
