La dificultat d’elaborar una visió més plural, segons els experts, parteix de la jurisprudència del Tribunal Constitucional, la concentració de la infraestructura cultural a la capital de l’Estat, o el fet que mai no s’haja plantejat una descentralització seguint un model federal, entre altres factors.
Els investigadors Joaquim Rius i Mariano M. Zamorano han analitzat la relació entre el federalisme, les polítiques culturals i la identitat plural a l’Estat espanyol, a través del desenvolupament de les competències culturals i la comparació del model espanyol amb d’altres com ara l’anglosaxó i el francès d’una banda, i el de Quebec (Canadà), de l’altra. Consideren que s’està produint “una creixent inestabilitat del sistema en la política cultural, la qual desmenteix en diversos aspectes que Espanya siga un estat federal”, apunten.
Així, i segons el treball publicat en la revista ‘Publius: The Journal of Federalism’, “l’administració central de l’Estat ha establit un control polític i dinàmiques estrictament simètriques entre les 17 regions i dues ciutats autònomes”, amb el qual el resultat “no correspon a un govern federal que actua com a coordinador entre parts federades o que és representatiu de l’existència d’una diversitat cultural i nacional”.
El treball de Rius, professor a la Facultat de Ciències Socials, i de Zamorano, ‘Federalism, Cultural Policies, and Identity Pluralism: Cooperation and Conflict in the Spanish Quasi-Federal System’, relaciona l’actual model cultural de l’Estat espanyol amb altres fórmules com la francesa. “Hi ha una important centralització de la infraestructura cultural a la capital. Això indica que és la continuació d’un esquema centralista heretat d’un Estat totalitari i inspirat en el model intervencionista francès que promou la identitat nacional”, ha dit.
Així mateix –s’exposa entre les conclusions de l’estudi–, “en més de 30 anys l’administració general de l’Estat no ha establit cap organització democràtica que promoga la cultura de les minories nacionals, les seues llengües o la seua cultura i creacions artístiques”. En aquest sentit, el treball apunta: “En canvi, la política cultural de les comunitats autònomes s’ha concebut com un aparador per legitimar-ne l’existència en el context de la descentralització, i cada vegada més com un recurs per al desenvolupament econòmic i una eina per a la promoció de la cultura espanyola a nivell nacional i internacional”.
La recerca marca com a punt d’inflexió en les relacions culturals entre l’administració general de l’Estat i les comunitats autònomes la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. “L’Estatut intentava protegir els poders de les autoritats de Catalunya en matèries de cultura contra invasions de les seues competències que han ocorregut des del principi de la democràcia, on l’Estatut de 1978 determinava l’exclusivitat de la responsabilitat en aquesta àrea. Per contra, la sentència del Tribunal Constitucional insisteix a convertir-la en una competència en la qual es produeix una concurrència total o un paral·lelisme competencial, germen d’ineficiències i conflictes”, apunta Joaquim Rius.
Interpretació del Constitucional
D’altra banda, la sentència del TC fa una interpretació també desfavorable de l’article 149.2, segons els investigadors, respecte al concepte de “servei de cultura com a atribució essencial” i al deure de facilitar la “comunicació cultural entre les comunitats autònomes, d’acord amb elles”. “Aquest concepte, segons la sentència, permet elaborar legislació bàsica unitària, i obri una via per a la intervenció de l’administració general de l’Estat en la política cultural autonòmica”. Això porta a “indefinició competencial, constitucional i estatutària, un factor oposat a la federalització de l’Estat en matèria cultural i que es materialitza en actuacions recentralitzadores com els plans de patrimoni immaterial, els quals lluny de promoure la diversitat cultural en clau plurinacional, són utilitzats per promoure elements controversials d’una concepció unitarista i tradicionalista de la identitat com és la tauromàquia”.
Solucions a través del consens
Joaquim Rius i Mariano M. Zamorano advoquen pel consens per a solucionar la situació, a través del desenvolupament de mecanismes i objectius comuns de cooperació cultural en el marc de la diversitat cultural. “Altrament –apunten–, aquesta dinàmica de polítiques culturals es mou cap a un conflicte polític i identitari”. En el seu treball, els autors també citen que només un nou escenari polític i constitucional permetria la cooperació federal en matèria cultural.
Com a exemple d’una ingerència en matèria cultural per part de l’Estat, els experts participants en l’estudi citen el cas de Platea, un programa promogut pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport a través de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música. Tenia l’objectiu d’afavorir la circulació d’espectacles d’arts escèniques en espais de les entitats locals, per a la qual cosa es va signar un acord amb la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
Nou llibre de Joaquim Rius
‘Treinta años de políticas culturales en España. Participación cultural, gobernanza territorial e industrias culturales’ és el títol del llibre de què Joaquim Rius és coautor, i que acaba de veure la llum a través de Publicacions de la Universitat de València. L’obra analitza les polítiques culturals com un factor que ha esdevingut element clau en la configuració dels agents del sistema polític, en el desenvolupament territorial, en la generació de noves pràctiques d’oci i consum i en la construcció d’identitats col·lectives.
L’obra esmenta una temàtica que fins ara estava dispersa i sense sistematitzar. Rius, al costat de Juan Arturo Rubio (Universitat Antonio de Nebrija), han arreplegat la participació dels principals especialistes en aquesta temàtica per analitzar el nucli de la política cultural. També s’hi tracta la influència del marc polític i institucional, els factors identitaris (apartat on també ha participat Mariano Zamorano) i el context internacional com a factors que condicionen la política cultural i n’expliquen l’evolució.
