A «Religió d’estat» ja vaig deixar unes notes sobre la Irlanda del segle XVIII, formalment un dels tres regnes (amb Anglaterra i Escòcia) sota la corona de la dinastia Hannover que havia succeït els Stuart. Irlanda, però, era una colònia. A diferència de les colònies britàniques de Nord-Amèrica, Irlanda tenia Parlament, però estava tutelat pel de Londres que li supervisava –o directament li dictava– la legislació. La correspondència entre religió i la posició social i política era estreta. L’administració colonial, l’aristocràcia terratinent i el mateix Parlament, estaven en mans de les famílies de l’Església anglicana, que consideraven Irlanda una possessió.
Al nord, a la província de l’Ulster, la proporció de població protestant era major, resultat dels assentaments de presbiterians escocesos arribats a principi de segle XVII durant la colonització planificada per Jaume I, el primer Stuart. Els presbiterians eren considerats dissidents respecte de la dominant Església anglicana. Ciutadans de segona que, malgrat constituir una sòlida classe mitjana amb terres i negocis, mancaven de representació política.
Els nadius catòlics, més de les 4/5 parts de la població, privats de l’accés als poders econòmic i polític, alimentaven l’esglaó més baix de l’escala social. Una gran proporció era camperola sense terra i en règim de servitud (vegeu «La colonització d’Irlanda»). Principals perjudicats per les anomenades «lleis penals», vetats per a càrrecs públics, sense dret de vot (en aquella època restringit a partir de certa posició econòmica), entrebancat el seu accés a l’educació, a la propietat, a l’arrendament de terra, als matrimonis mixtos protestant-catòlic, etc. Tampoc podien portar armes ni unir-se a l’exercit per una llei de 1689 titulada «Una Llei per a una millor assegurança del govern mitjançant el desarmament dels papistes…».
A les darreres dècades del segle XVIII les coses començaren a moure’s. Un sector de protestants, presbiterians i anglicans, descendents de colons britànics, havien començat a veure’s a si mateixos com a irlandesos. Rebutjaven el greuge que representava la submissió del Parlament irlandés al britànic de Londres, i els obstacles a l’exportació de la producció irlandesa a profit dels interessos anglesos (vegeu «La submissió d’un parlament»). També qüestionaven les lleis penals en la mesura que inhabilitaven els catòlics com a ciutadans. Potser per solidaritat, potser per considerar imprescindible la participació de la majoria catòlica en el projecte de desempallegar-se del sotmetiment als interessos britànics.
«Estem governats per anglesos i servents d’anglesos, l’objectiu dels quals és l’interés d’un altre país, l’instrument del qual és la corrupció i la força dels quals és la debilitat d’Irlanda». Un passatge d’una declaració de la Societat d’Irlandesos Units [Potser trobeu algunes similituds del fragment en la nostra proximitat]. Fundada en 1791 per protestants (majoritàriament presbiterians) reunits en una taverna de Belfast, Irlandesos Units prompte s’expandí per l’illa. Defenien una reforma del Parlament que estengués el dret de vot i de representació. Reivindicaven que la denominació comuna irlandesos, ciutadans amb els mateixos drets, independentment de la religió, havia de substituir el tradicional sectarisme que regnava a l’illa. I tot açò ocorria al caliu de les revolucions americana i francesa com ja apuntí a «La història del feble i el fort».
Els catòlics ja havien començat a obrar pel seu compte fundant el Comité Catòlic amb l’objectiu d’empényer cap a la derogació de les lleis penals que els incapacitaven com a ciutadans. Les coses es facilitaren quan en 1766 faltà el fill de Jaume II, el darrer Stuart catòlic, que durant sa vida, a l’exili, i sostingut per Roma i per regnes catòlics com França o Espanya, havia reclamat ser restaurat en el tron britànic. Mort el pretendent, el papa reconegué la legitimitat de la dinastia Hannover regnant. Una altra empenta vingué rebotada de les colònies americanes i el temor dels britànics que una revolució similar pogués prendre entre els catòlics irlandesos.
Algunes lleis penals començaren a alleugerir-se en 1778. Per exemple, els catòlics podrien unir-se a l’exèrcit i comprar terres, sota l’obligació de fer un jurament de lleialtat. En 1793, una gestió del Comité Catòlic –amb el suport d’Irlandesos Units–, saltant-se el parlament irlandés i peticionant directament a Londres, en audiència reial, aconseguí eliminar un manoll més de lleis penals. Els fos concedit el dret de vot en les mateixes condicions restringides de l’època –el parlament continuaria, però exclusivament ocupat per protestants–; podrien estudiar i titular-se en la Universitat (el Trinity College de Dublín), accedir a l’oficialitat en l’exercit, o portar armes…
La guerra d’independència americana afeblí els efectius de l’exèrcit a Irlanda. I sorgiren les companyies de Voluntaris Irlandesos, una milícia patriota protestant que pretenia substituir la manca de tropes regulars en la defensa nacional. Estava tendre el record d’accions militars suportades per França o Espanya per a restaurar la corona al pretendent catòlic Stuart. Ben prompte, però, aquest moviment també organitzà manifestacions i convencions a favor de la reforma parlamentària i l’abolició dels desavantatges comercials respecte dels monopolis britànics. En 1782, amb batallons dels Voluntaris Irlandesos als seus voltants, el Parlament de Dublín votà per aclamació una Declaració de Drets Irlandesos, i Londres derogà les lleis que el sotmetia al parlament de Westminster.
Paral·lelament a l’alleugeriment de les lleis penals iniciat en 1778, als dos mons, catòlic i protestant, havien germinat societats secretes enfrontades. Destacaré la protestant “Els xics de l’alba” i la catòlica “Els defensors”. Contrariats pels primers senyals de rehabilitació dels catòlics, els xics de l’alba feien ràtzies nocturnes en cases de catòlics buscant i confiscant armes que tenien prohibit posseir. En 1795, membres destacats d’aquesta societat fundaren l’Ordre d’Orange, defensora del domini protestant, que continua activa fins hui en dia a Irlanda del Nord. Cada 12 de juliol commemoren la victòria del rei protestant Guillem d’Orange sobre el darrer rei catòlic Jaume II Stuart. Ho fan amb tradicionals desfilades i la crema, la nit del dia 11, de símbols de la República d’Irlanda en enormes fogueres fetes principalment de palets. Els defensors nasqueren com a reacció als xics de l’alba, i un sector d’ells cooperaren amb Irlandesos Units quan, en les acaballes del segle XVIII engegaren una rebel·lió armada perseguint una República irlandesa independent.
