La convocatòria em va arribar ahir de vesprada i tot just per aquest matí. Un amic, activista a l’associació veïnal del barri em va avisar per Whatsapp. Els avisos de desnonaments, per desgràcia, són molt habituals i és impossible atendre’ls tots, però aquest tenia una cosa diferent. Miguel i la seua família viuen a pràcticament dos carrers de casa. Són, per dir-ho clar, veïns meus, encara que jo no els conega ni mai hi haja parlat.
Com diu el lema, «vecina despierta, un desalojo en tu puerta». M’interpel·la i baixe a veure què passa. A les 10 del matí en punt ja hi ha mig centenar de persones a la porta d’un bloc de pisos estàndard. Just al costat, una empleada d’una empresa de neteja deixa impecables uns baixos que fa temps es van convertir en pisos turístics. Res –ni pancartes, ni cartells- avisa que allà està a punt de produir-se un greu atac a un dret bàsic reconegut per la mateixa constitució espanyola. Soles la gent.
El grup és prou heterogeni. Jubilats de l’associació de veïns, joves amb pinta alternativa, activistes de la PAH amb les seues vistoses samarretes verdes i uns forros que jo encara no els havia vist mai, ideals per les llargues esperes de les comitives judicials a ple hivern i que, a més, els donen un aire a falla que trobe que els pertoca. Potser no em tocaria a mi dir-ho, però sempre he considerat la PAH un dels col·lectius socials més autèntics que existeixen. Gent que ha passat per l’experiència traumàtica d’un procés de desnonament –qui no n’ha passat per un, no entendrà mai del tot que suposa- i que a partir d’ací han decidit seguir lluitant per acabar amb aquesta xacra d’una vegada per totes. Es podria dir que són als desnonaments el que els alcohòlics anònims al drama de l’alcoholisme. Gent que no parla d’oïdes o de teories, sinó del que ha viscut. I precisament per açò són tan persistents i tan generosos. Autèntics àngels de la guàrdia del dret a l’habitatge.
«Si ens haguéreu avisat abans hauríem pogut ser més gent», reclama un activista del col·lectiu Benimaclet per l’habitatge, creat fa just uns mesos. «Però si a nosaltres ens va arribar just l’altre dia –es lamenten des de la PAH,- es necessita temps per aturar un desnonament, estudiar el cas, parlar amb els advocats, presentar els recursos… però la gent no ens ve a buscar fins que no es veu ja apurada a l’últim moment». Però amb tot, ací estan. Passant fred –bé, tampoc tant, que a València tenim un hivern d’allò més suau i ells van ben preparats amb els seus forros- i el que siga per aturar un desnonament. Un altre.
«És que nosaltres estem ja des del 2012 igual. N’hem vist de tots els colors», explica una altra veterana. Durant anys s’han produït un milió de desnonaments. Si tenim en compte que la família mitjana és de 3,5 persones, estem parlant d’una població superior a la de les «províncies» –perdó per l’expressió- de València i Castelló sumades.
Ambient tranquil
Per ara la situació està prou tranquil·la. Soles À Punt i Diari la Veu han vingut a cobrir la notícia. Un cotxe de policia local s’ha aturat a preguntar com anava i s’han oferit «pel que necessiteu». «I ens han parlat en valencià!», destaca una veïna. Encara que a voltes la cosa es pot complicar i acabar a colps de porra, aturar un desnonament, bàsicament és avorrit. T’estàs allí, davant la porta esperant que arribe la comitiva judicial i, si arriba –que no sempre passa,- fer pressió perquè s’avinguen a negociar un ajornament. Un temps que, sovint és preciós per a la família afectada, ja que pot conduir a aconseguir un lloguer social i poder-se quedar a casa o bé trobar una alternativa que els evite acabar al carrer.
Sent sincers, la concentració és, més que pacífica, apàtica. Per no fer, ni tan sols es criden lemes. La imatge és d’un grup de gent parlant tranquil·lament de les seues coses. Potser un poc nombrós, tenint en compte el lloc i l’hora, però tothom ha vist portes de restaurants, en el moment d’eixir del sopar d’empresa, amb més gent i fent més soroll. I la mitjana d’edat, més aviat elevada, tampoc augmenta la sensació de risc.
Amb tot, fa la seua pressió. La comitiva judicial es nega a arribar a la porta de l’edifici i fa aturar el taxi a la cantonada –l’arribada del taxi, aquest és el senyal inequívoc que alguna cosa s’està movent. Hui sols ha calgut esperar una hora. «Ha anat ràpid» assenyala contenta la veterana.
Passa una furgoneta d’antiavalots de la policia espanyola i hi ha cert moment d’inquietud. «Va buida, va buida!» crida algú per a alleujament del grup.
Arriben els advocats i representants que han estat negociant amb la comitiva judicial. «Ens ofereixen un ajornament de 15 dies. Intentarem treure’ls dos mesos», expliquen. «Que baixe Miguel, que ha de signar». Algú crida per l’intèrfon per demanar-li que baixe. El senyor es fa esperar. Com en portar la problemàtica a la PAH, no pareix algú que va amb presses per la vida. Un poc d’impaciència. Potser hi ha por que la comitiva judicial es canse i se’n vaja? Al mateix cantó hi ha també un cotxe de la policia.
Finalment, Miguel arriba. Confirme que no l’he vist mai. És un senyor major que camina a espai i pareix un poc superat per ser el protagonista de tants esdeveniments. Fa anys que el Banc Sabadell va intentar desnonar-lo quan no va poder fer front a la hipoteca. Llavors va aconseguir negociar-se un lloguer social a canvi que el banc es quedarà el pis –més tots els diners abonats fins al moment- però aquest se’l va vendre a un fons voltor. «És una estratègia habitual, per evitar que anem a les oficines a fotre merder», explica la veterana, qui també apunta que «en realitat són els mateixos», perquè els bancs són accionistes dels fons i a l’inrevés, però sempre són noms molt menys identificables i, per tant, assenyalables públicament. Ara, una volta esgotat el contracte de lloguer, el nou propietari es nega a renovar-lo. «Patà i al carrer», s’indignen.
Per hui, almenys, el desnonament no es portarà a terme i Miguel i la família podran seguir dormint uns dies més a sa casa. Potser en breu torne a rebre un altre avís similar. Els desnonaments, per desgràcia, pareix que continuaran. Dedicar un matí a aturar-los, ni que siga de tant en tant, és una experiència i una mostra de compromís cívic per la qual hauria de passar tothom.
