Algú s’imagina una filmació de Vicent Ferrer fent un sermó? Que algú viatjara en el temps i aconseguís enregistrar una actuació del fill d’un notari de Girona? De Vicent Ferrer?
Vicent va ser el mag de la paraula, el prestidigitador dels sentiments, l’engalipador de la massa, un mentalista de la teologia, un artista que omplia el teatre més gran del món: els carrers de les ciutats. En algun moment –i aprofitant-se dels seus coneixements i del seu domini escènic-, va practicar la pedagogia del terror. I com que devia ser un home amb facilitat per als idiomes, anava mutant lingüísticament d’una manera imperceptible: per allà on passava, era capaç de fer-se com aquelles persones.
Els predicadors van ser els autèntics comunicadors de masses fins al segle XVIII a l’Occident catòlic. Hi havia notícia, informació. Hi havia emissor i receptor. I molts eren “influencers” de centenars de milers de persones que els consideraven personatges exemplars, virtuoses i modèliques. Eren els “followers” de l’època. El seu canal era la paraula i en cada intervenció podien actuar davant de desenes de milers de persones.
Bernat Metge escriu sobre la seua estada a Barcelona el 1409: “el mestre Vicent és ací. Porta ja més de sis setmanes i diu missa major i predica meravellosament cada dia. A la prèdica assisteixen de set a vuit mil persones…I a la processó -devota, solemne i bella- hi van més de 25.000 persones. Mai s’ha vist a Barcelona una processó amb tanta gent”.
Vicent és un dels personatges més destacats que ha donat el Regne de València i tota la Corona d’Aragó. Tingué un paper històric com a confessor de papes, de reis i de reines. I va ser un teòleg notable, enemic d’Occam, que va ser capaç de triar un papa i un rei. Un papa de Roma i un rei de la Corona, un dels estats medievals més interessants i influents d’aquella Europa que volia oblidar els senyors de la guerra i reivindicava el poder de les repúbliques. Vicent sabia commoure els esperits, gestionava perfectament tots els recursos literaris i sabia adaptar-se al seu públic. Era un showman. Tenia un registre oral, fresc i popular, però alhora era el garant d’una tradició lingüística que ell sabia vella, bella i immutable. Que bevia de son pare de Girona, de la seua mare, de les seues classes i lectures a Lleida, dels seus estudis a Barcelona i del dia a dia a València, Morella, Xàtiva, Girona, Vic, Alcoi, Teulada, Vila-real… Sobre totes aquestes reflexions, sura la idea més objectiva i positiva: que durant el segle XIV i XV, la llengua de Vicent Ferrer –el nivell més formal representat per la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó- era una llengua prestigiosa, exportable, una eina de comunicació efectiva, i un actiu cultural de primer ordre a l’Europa de les ciutats, una llengua apta i cobejada en el món de la filosofia, la política, la teologia, la història, la jurisprudència, la fe… Una llengua culta i popular alhora, amb les variants que tenen totes les llengües: diatòpiques, diastràtiques i diacròniques.
Heu pensat per un moment en la notícia definitiva? Aquella que algun editor pagaria una suma enorme de diners… Possiblement, la fi del món, l’Apocalipsi: el dia en què tot s’acabarà. I vosaltres en teniu l’exclusiva. Ara mateix, aquesta notícia és acariciada per molts opinadors que “informen” sobre la pandèmia, la crisi econòmica, volcans “apocalíptics”, la gran apagada, les guerres devastadores… I sí, possiblement, tenen raó: perquè un “món” –el que coneixíem fins ara- pot ser que desaparega.
Però en l’edat mitjana, la plataforma ideal per a comunicar era la trona. Un espai en directe que s’oferia cada dia a milers de temples d’Occident. El predicador –el comunicador de masses- exercia la seua influència a través d’una intervenció davant de centenars de persones. Ell manipulava, mostrava, seduïa… Els predicadors –majoritàriament dominics, però també franciscans- s’havien preparat convenientment: la predicació era la manera de fer arribar el missatge de l’Església, d’adoctrinar les masses. I per això s’havia de fer de la manera més professional: la presència física era fonamental, perquè eren conscients que el fenomen de la comunicació es produïa amb tots els sentits i les parts del cos. Era la famosa presència actoral: la força dels ulls era especialment tractada. Havien estudiat retòrica, que s’ocupava de la construcció artística del discurs. Aquesta constava de cinc parts: inventio, dispositio, elocutio, memoria i “actio“, que era la declamació del discurs. Actualment, parlaríem de les parts de com fer un bon guió: idea, documentació… En tota aquesta acció era fonamental l’oratòria, l’art d’expressar-se en públic. També l’eloqüència, que és la manera de parlar amb facilitat per arribar a delectar, commoure i persuadir. Per això era fonamental la dicció, la capacitat de dir clarament un text. La dicció sense prosòdia era inútil, perquè calia una pronúncia i una accentuació correctes: així, les prèdiques es transformaven en música i melodia: l’entonació, el to, la intensitat, la durada, el timbre, el volum, el tempo de la veu eren elements fonamentals perquè la intervenció fora perfecta. I tot projectat a centenars de metres de distància, amb vent i pluja, amb fred i calor…
Vicent puja a l’escenari. Els teloners han escalfat l’ambient: són els deixuplinants, una colla d’homes i dones que criden i es fuetegen… La “troupe” que porta és també sorprenent: era la famosa “companyia”, els actors i actrius secundaris que reforçaven d’una manera dramàtica, truculenta i morbosa, la representació. Figurants amb frase. Eren un cos d’exèrcit llastimós de més de 300 dones, frares, capellans, infants, rodamons… El corifeu cantava salmòdies narcotitzants mentre es fuetejaven mig vestits, mig nus… La sang regalimava per aquelles espatlles tumefactes i el líquid viscós formava eixeragalls grumollosos que es barrejaven amb un líquid gelatinós que conformava una massa densa, fètida i pestilent. Era la saba de la misèria. En la trama urbana de València encara hi ha un carrer que recorda per on passava: l’antic carrer dels Trànsits, al costat del portell de Sant Jordi. I darrere de tot això, arribava l’àngel anunciador, l’àngel de l’apocalipsi: el pare Vicent. A Barcelona, el Portal de l’Àngel recorda quan Vicent va dir que la gent que salvaria de la pesta si bevia d’aquella aigua… Un àngel s’hi apareixeria. A la plaça de Vic, més de 20.000 persones l’escoltaren…
Entre la massa, s’ha fet un silenci corprenedor, impressionant. Només s’escolten els xiscles d’algú que sent dolorosament l’impacte bestial de la cinta de cuir sobre la seua pell. És el moment de canviar una existència fosca i sòrdida en uns instants màgics. Com aquells que entraven en una sala de cinema en la fosca i sòrdida postguerra valenciana. Silenci… Vicent s’escura la gola, beu un glop d’aigua, modula, mira el paper, alfarrassa el públic, l’observa professionalment: hi veu teles luxoses que fan reflectir el Sol, parracs que indiquen un grup de miserables, dones amb textures de llana, vells corbats sobre bastons, algun barret que indica funcionariat de la Res Pública… Silenci. Algun jueu discretament camuflat entre la massa… Milers d’ulls pendents d’ell. Com en una obra simfònica, comença a parlar amb un ritme moderat, suau, d’introducció, lento, canvia a andante, andantino, moto… el pare Vicent es transforma, gesticula, brama.. Ara el moviment simfònic és solemne, ara és triomfal… Arriba un moment que tant ell com l’auditori descansen… És l’hora de la frase en llatí, d’unes quantes onomatopeies, d’un exemple, d’una anècdota, d’alguna imitació, fins i tot d’algú entre el públic… Quan ha projectat la frase en llatí, el 90% del públic no l’ha entés. Però gràcies a ella i a tota la resta de recursos, la tensió de la trama, el suspens se suavitza… Ara ja s’ha fet amb el públic, que està entregat, seduït, commogut… Inicia un segon moviment atacant els poderosos, ironitza sobre costums nefands de frares i capellans. Quan imita els monjos que s’adormen mentre reciten mecànicament “xam, xam, so d’aram”, la gent esclata a riure… El tercer moviment toca el tema de l’infern. Fa viatjar a tots a les flames de l’Avern. És com si hi haguera estat. Foc, gel , udols, brams, sang, tortures, fang, psicopaties ocultes es verbalitzen en boca del pare Vicent. És un gran prestidigitador de les onomatopeies: allarga vocals, exagera fins a l’histrionisme, imita personatges públics: Xiii, xiiii, xisclen els condemnats enmig de l’infern… Hi ha frases que contenen onomatopeies que elles mateixes es ridiculitzen: “xa, xa, xa… ca… ca… ca… xoooffff…” Inflexiona, imposta, eleva el to de veu, xiuxiueja, crida d’una manera salvatge, projecta perquè l’escolten fins i tot aquells que no veu, perquè hi ha desenes de cantons als carrers… Sap gestionar perfectament la projecció de la veu, que sap que rebotarà per pedres, fustes i racons… Aplicant l’espectre de la terminologia musical, en un sermó podia utilitzar recursos com el pizzicato, el pianissimo, el maestoso, el lusingando, el forte piano, el dolce, l’acceso, l’adagio, l’andante… Pirotècnia, focs d’artifici en forma de declamació, retòrica espectacular… A vegades, sua com qualsevol estrella del rock, i es queda quiet, panteixant, amb la boca oberta, mirant cap al cel, elevant el braç i alçant el dit com un Toni Manero qualsevol en una febrada de popularitat que el fa creure un déu durant uns segons… Una alçada de dit que a l’antiga Roma significava que una personalitat amb autoritat estava a punt de parlar… De fet, el pare Vicent no ha inventat res. Tot és retòrica impostada, conscient, induïda, empatia manipuladora, perquè Vicent té un objectiu: la conversió immediata. Sap que si fa això té guanyada la complicitat de l’auditori. I l’agraïment etern de la seua empresa: l’Església catòlica que necessita fidels i diners. Efectivament: Vicent és molt productiu per al sistema: després que ell i la seua troupe passen, els rics donen almoina, es tanquen bordells, cessen les hostilitats, moros i jueus es converteixen… Vicent estava obsessionat per un problema: la convivència entre cristians, jueus i musulmans. A vegades, va actuar d’una manera radical, xenòfoba i intolerant. Obligava els jueus a assistir als seus sermons, i en molts casos això provocava la violència contra ells. Alguns “pogroms” al call jueu de moltes ciutats són conseqüència del seu “fervor” comunicatiu, de la seua passió enervant… En algun moment té remordiments, perquè ell és conscient del que provoca. El record de tot això és el joc de Sant Vicent, en què dues fileres de “cristians” deixaven un passadís per a “escarmentar” el jueu que “passava” pel mig. Al col·legi dels Dominics de València encara jugàvem a això a finals dels anys 60. I també va proposar que els jueus convertits al cristianisme visqueren fora del call jueu, perquè no se sentiren influïts per la resta, “que els dits cristians novells i conversos sien mesclats en la dita ciutats entre cristians de natura e ja antics” Era temut pel mateix dimoni. El diable diu en un dels seus sermons “no em puc acostar a Casp; hi ha un home que em fa por i no puc amb ell”. Aquell home és el pare Vicent. I Casp va ser la seua tomba política. Perquè allí va acabar de decidir un nou món. O hi va contribuir.
Està en el seu moment de glòria, de vanitat… escolta com la gent l’ovaciona, que ja confia cegament en ell… Algú ha entrat en trànsit, un curiós estat de consciència que ara mateix podem observar en els concerts de música pop. El fenomen dels “fans”. Està en “trànsit”. S’acosta l’èxtasi, l’orgasme místic. Però la factoria humana que comunica emocions s’apaga lentament. Veu com el seu poble es dessagna a conseqüència del Compromís de Casp. Ell –en part- n’és el responsable del resultat. La sang és vessada no només entre jueus i musulmans. També entre trastamaristes i urgellistes. I aquests, són cristians. No pot suportar-ho. És quan s’espolsa les espardenyes. El seu carisma ha decidit un papa de Roma i un rei de la Corona. Ningú no pot dir el mateix. El 1409, cridat pel duc de Bretanya per tal de convertir heretges, va cap al nord caminant, com sempre. Són heretges perquè encara creuen en el Sol i fan ofrenes a les fades. El nord està per civilitzar, pensa Vicent. I ell té una missió. És incansable. Quan hi arriba, reuneix gentades a Vitreux, a Rennes, a Vannes, a Saint-Malo… Després d’escoltar i “sentir” els seus sermons, els convertits es compten per milers. Déu deu estar-ne content. I mor a Vannes –Gwenned, en bretó.- Mai un comunicador de masses l’igualarà. Ara mateix, a Bretanya, és una institució. A cada poblet, hi ha un record d’ell. A Vannes tenen una porta presidida pel pare Vicent. Allí va viure els darrers anys de la seua vida, en una casa que encara guarda la seua força de seducció. Els parlaments dels polítics volen aproximar-se a l’espectacle i al fenomen de Vicent. Però els mítings dels millors comunicadors són només la banalització i l’ombra d’aquella bèstia de la comunicació que fou Vicent Ferrer, un dels oradors més eficaços de la història de la humanitat.
