Diumenge passat Cloe, una menor de 15 anys, va ser assassinada presumptament per la seua parella, dos anys més gran que ella, en un carreró del nucli urbà d’Orihuela Costa. Aquest barri, que es va començar a cimentar allà pels anys seixanta, va viure la seua etapa d’esplendor al caliu de la bombolla immobiliària que s’unflava sense aparent aturador a finals del segle passat i a inicis de l’actual.
Actualment un de cada quatre habitants de la capital del Baix Segura viuen en aquest barri que ha acollit estrangers de tot arreu –molts d’ells hi passen la jubilació– i famílies joves que han trobat a Orihuela Costa un espai litoral en què la vida no es tan cara com en altres districtes en què la platja és visible des dels balcons.
La condició assequible dels immobles, en canvi, contrasta amb altres realitats que s’han fet visibles arran un crim que ha commocionat tot el país. Cloe i el seu presumpte assassí compartien institut, l’IES Playa Flamenca, on els pares i les mares no han deixat de denunciar els últims anys la quotidianitat dels alumnes amb les drogues i amb entorns poc propicis. Aquesta denúncia s’ha multiplicat després del crim i periodistes procedents d’altres ciutats, arribats a cobrir el succés, s’han sorprès de la discordança entre aquest relat i l’aspecte de l’institut, que presenta unes instal·lacions ben modernes i un entorn anhelat.
A Orihuela Costa hi ha dos col·legis i un institut. Els tres estan saturats d’alumnat, presenten ràtios de les més elevades del País Valencià i són dels pocs que mantenen la matriculació oberta durant tot l’any. Això els fa acollir, setmana rere setmana, nous alumnes procedents d’altres pobles, molts dels quals són fills de famílies de diferents nacionalitats en una comarca en què la immigració és d’allò més elevada i també d’allò més variada.
A Oriola, segons dades de l’Ajuntament, un de cada tres habitants és estranger, i la nacionalitat més nombrosa és la britànica, que s’estén arreu del Baix Segura a través de pobles en què el castellà cada vegada és més absent i idiomes com el rus també guanyen pes en l’entorn. També ho guanyen els estigmes en un ambient en què la pluralitat, denuncien molts veïns, no ha sigut ben gestionada per l’administració. A Orihuela Costa, per exemple, ha proliferat el tòpic que ser rus equival a formar part d’alguna de les màfies d’aquest barri, visibles freqüentment als mitjans de comunicació.
Les migracions, de fet, no són tema secundari en un poble eminentment conservador i en què Vox forma part del govern. Quan es va produir el crim de Cloe les primeres reaccions en xarxes socials suggerien la condició migrant del presumpte assassí. La teoria era falsa, però fàcil d’expandir gràcies a la por que l’extrema dreta ha sabut instaurar. També a Oriola, on fa unes setmanes Vox va presentar a l’Ajuntament la moció titulada «bitllet de tornada» per a demanar l’expulsió dels immigrants «il·legals». Si aquella proposta va generar estupefacció, més encara en va causar la petició plantejada pels ultradretans per fer una llei contra la «violència intrafamiliar», tornant a negar la qüestió de gènere en aquesta lacra. Només havien passat quatre dies de l’assassinat de Cloe.
Relats vs realitats
Aquests debats, superficials però influents, han amagat fins ara realitats incòmodes que comencen a ser visibles arran el crim. A Orihuela Costa els problemes dels centres educatius no han estat resolts i l’assassinat d’una jove de 15 anys els comença a fer notar. Els pares protesten per l’entorn en què creixen els seus fills, els educadors no tenen mitjans per fer-hi front i els alumnes que passen la jornada fora de les aules transiten uns carrers sovint massa poc freqüentats. I no només perquè el barri siga estrictament residencial. Altra de les raons és que molts veïns d’Orihuela Costa, en un percentatge important, són jubilats anònims i aïllats en comunitats tancades que pateixen una soledat tan involuntària com normalitzada en un entorn residencial, apartat dels serveis públics però rendible per als promotors.
Coneixedors del terreny indiquen que aquest barri és un resum de l’evolució del litoral meridional valencià. D’un entorn que aspirava a ser luxós i que ara presenta problemes d’aïllament, de convivència i la llunyania d’una administració poc o gens inquieta davant uns veïns invisibles i apartats de la vida pública. «És va prioritzar la venda de pisos, però no les inversions en serveis públics, i el resultat és el que tenim ara», diu un altre veí d’Oriola.
Aquests antecedents no han propiciat el crim de Cloe, però emergeixen en situacions dramàtiques en què tothom es pregunta què ha pogut passar. La commoció dels companys d’institut, dels professionals del centre, de les mares i pares dels alumnes s’estén pel conjunt del barri i del terme municipal. I es veu acompanyada de la ràbia generada per la manca d’explicacions a un succés que fa descobrir realitats ignorades durant molt de temps.
