Hui, diumenge 25 d’octubre, se celebra, un any més, la jornada valencianista del darrer diumenge d’octubre. Aquest any en què tot està condicionat per la maleïda pandèmia serà, com tots els actes, una cosa discreta però, com és que una festa amb la trajectòria, la història i el simbolisme que té el darrer diumenge d’octubre és, cada any, una festa quasi anecdòtica, de la qual només hi participen uns pocs milers de valencians i valencianes? No vull infravalorar aquesta jornada, només assenyalar que, per les seues característiques, sembla que allò més normal seria que fora una jornada molt més rellevant.
Conta la història que Jaume I, una vegada havia conquerit la ciutat de València, va descavalcar al Puig, des d’allà dalt va observar la ciutat que havia conquerit, es va agenollar i va plorar d’emoció. Amb aquest relat més o menys històric com a fonament, el darrer diumenge d’octubre se celebra una diada reivindicativa que reuneix grups independentistes i valencianistes des de fa ja seixanta anys a l’Aplec del Puig. En un altre temps, aquesta reivindicació suposava una gran valentia ja que el franquisme reprimia durament qualsevol mena de nacionalisme que no fora l’espanyol, com és ben sabut. Des d’aleshores ha plogut molt, fins al punt que una coalició valencianista com Compromís acumula centenars de milers de vots cada any i fins i tot, hi guanya eleccions; sembla que el valencianisme no es troba en el seu pitjor moment.
No obstant això, a l’Aplec del Puig no acudeixen més de dos o tres mil valencians, cent vegades menys dels que acudeixen, per exemple, a una Trobada (Escola Valenciana) que, salvant la grandíssima distància, també reivindica la llengua i la identitat del poble valencià. Crec que açò hauria de fer reflexionar els sectors valencianistes. No es tracta de rebaixar un acte que té un fort caràcter reivindicatiu i convertir-lo en una mena de festa del 9 d’Octubre, una celebració oficial que pràcticament manca de contingut valencianista més enllà dels tòpics habituals, però potser sí que cal pensar què fa que una diada com la del darrer diumenge d’octubre passe, més o menys, desapercebuda o ignorada. Potser té a veure amb que partits com el PSOE, el PCPV i Esquerra Unida mai no s’han incorporat a participar en aquesta festa de reivindicació valencianista. Potser, com ja han assenyalat alguns, té més a veure amb la pròpia natura partidista de la convocatòria, que més que centrar-se en les idees i reivindicacions que molts valencians i valencianes comparteixen, sembla una mena de competició pel protagonisme. Potser sembla cafè per a molt cafeters. Al meu parer, en aquesta celebració podem observar un clar exemple d’allò que és, encara que siga una tendència noble -per qüestió de principis-, una molt probable mala tradició de l’esquerra: l’escissió. Potser li aniria millor al valencianisme si posara al centre allò que uneix els centenars de milers de valencians afins al seu projecte, com sembla que ha fet Compromís en certa mesura -cosa que no ha de confondre’s amb suavitzar o modificar les conviccions pròpies, la qual cosa suposaria la perversió d’allò que plantege.
La publicació d’aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
