Els Estats Units d’Amèrica (EUA), el país adalil de la llibertat i la democràcia, ha triat lliurement a les urnes Donald Trump qui, després de presidir el país de gener del 2017 al 2021, va intentar perpetuar-se en el poder no acceptant el resultats de les eleccions de novembre del 2020, al·legant frau electoral. El 6 de gener del 2021, Trump va participar en la manifestació «Save America», organitzada per Women for America First, i que va desembocar en l’assalt al Capitoli, la seu del Congrés dels EUA, per part d’un grup de manifestants, davant la seua inacció com a autoritat per evitar l’intent de colp (o d’autocolp) d’Estat.
El febrer de 2021, Trump va ser sotmès a un judici polític (impeachment) per incitació a la insurrecció. Tot i que 57 vots van ser a favor de la imputació i 43 en contra, el Senat el va absoldre després de no assolir la majoria qualificada de dos terços necessària per fer-la efectiva.
Tres anys després, el novembre del 2024, Trump ha estat reelegit President. Només assumir el càrrec, ja en 2025, va emetre diverses Ordres Executives, incloent-hi una en la qual indultava prop de 1.600 persones condemnades per l’assalt al Capitoli. Altres van establir la seua política de gènere basada en la negació de la identitat de gènere i la reafirmació del sexe biològic com a binari i immutable.
Així mateix, es van cancel·lar els programes de diversitat, equitat i inclusió, es va prohibir la participació de dones trans en l’esport femení i es van revisar les polítiques de visats per impedir la presència d’atletes trans en competicions femenines als EUA. A més, es va instar el Comitè Olímpic Internacional (COI) a adoptar la mateixa postura.
Trump, declarat culpable d’abús sexual a una periodista, i que acaba de rebre a la Casa Blanca el lluitador d’arts marcials mixtes (MMA) Conor McGregor, també declarat culpable d’un delicte d’agressió sexual contra una dona, s’ha autoerigit referent global en matèria de gènere, imposant una visió excloent de les atletes trans sota el pretext del sentit comú i la justícia esportiva.
En este context, els Jocs Olímpics de 2028 a Los Angeles plantegen algunes incògnites. Una d’elles és: què passarà si es classifica alguna dona trans? Recordem que als JJOO de Tòquio, celebrats el 2021, va participar per primera vegada una dona trans en categoria femenina, la neozelandesa Laurel Hubbard, en halterofília. En París 2024, només una atleta trans, la italiana Valentina Petrillo, va participar i va ser en els Jocs Paralímpics, en les proves de 200 i 400 metres classe T12 d’invidents.
Els drets humans fonamentals i el reconeixement legal de la identitat de gènere
El principi d’igualtat i no discriminació per raó de sexe és un dret humà fonamental, reconegut internacionalment i vinculant per als Estats. Estos drets, inherents a la dignitat humana, són universals i prevalen sobre altres normes jurídiques, protegint les persones davant possibles arbitrarietats. No obstant això, el sistema binari de classificació del sexe i el gènere ha generat discriminació estructural cap a les persones trans i no binàries, ja que les seues identitats no han estat històricament reconegudes. Este fet ha limitat el seu accés a drets fonamentals i les ha exposat a situacions de vulnerabilitat i exclusió. Per això, l’ONU i la Unió Europea (UE) han impulsat mesures per garantir la seua igualtat jurídica i social.
L’ONU reconeix els drets de les persones trans dins del seu marc de drets humans universals, que trobem en documents com els Principis de Yogyakarta, els informes de l’Alt Comissionat o les resolucions del Consell de Drets Humans. Este organisme internacional reclama als Estats adoptar lleis d’identitat de gènere basades en l’autodeterminació, prohibir les teràpies de conversió, garantir l’accés a la salut i protegir les persones trans de la discriminació i la violència. Tot i que no tots els països han implementat estes recomanacions, l’ONU continua promovent la igualtat i el respecte a la identitat de gènere.
A la UE, els drets de les persones trans estan protegits per normatives de no discriminació com la Carta dels Drets Fonamentals, les Directives d’Igualtat de Gènere i les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, que equiparen la discriminació per identitat de gènere a la discriminació per sexe. La Resolució 2048 del Consell d’Europa del 2015 va marcar una fita cap a la inclusió i el respecte per la diversitat. Este document insta als Estats membres a garantir el reconeixement legal del gènere basat en l’autodeterminació, eliminant requisits discriminatoris com l’esterilització obligatòria o els diagnòstics de salut mental. Així mateix, va recomanar establir procediments ràpids, accessibles i transparents per al canvi de gènere en documents oficials. En este sentit, l’Estratègia per a la Igualtat LGBTIQ 2020-2025 impulsa el reconeixement legal de gènere sense requisits mèdics, tot i que la seua aplicació varia segons el país.
Des de febrer de 2023, Espanya compta amb una de les lleis més avançades en el reconeixement dels drets de les persones trans: la Llei 4/2023, en la que destaca el dret a l’autodeterminació del sexe. Esta Llei elimina els requisits mèdics o psicològics per modificar el sexe al registre civil, despatologitzant les identitats trans i garantint el seu reconeixement legal sense necessitat de diagnòstics ni tractaments. Esta legislació reafirma que el reconeixement de la identitat de gènere és un dret fonamental, promovent la igualtat i la no discriminació. D’esta manera, Espanya reforça el seu compromís amb els drets humans de les persones trans, en línia amb les recomanacions internacionals en matèria d’igualtat i dignitat.
La polèmica sobre la participació de dones trans en l’esport
L’ona expansiva de les polítiques de gènere de Trump ha arribat a Espanya reactivant la controvèrsia sobre la participació de dones trans en l’esport femení. Un tema que ja va generar debat durant la tramitació de l’avantprojecte de la coneguda com Llei Trans.
Esta polèmica ha tornat a mobilitzar partits polítics com el PP i Vox. El primer registrant a les Corts una proposició de Llei per modificar la Ley Trans i la Llei de l’esport que garantisca la igualtat d’oportunitats en las competicions femenines. El segon liderant propostes com la recent aprovació al Parlament de Cantàbria una proposició no de llei (PNL) instant el Govern central a derogar les normatives estatals que permeten la participació d’esportistes trans en categories femenines de competició. Per la seua banda, l’Ajuntament de Toledo ha proposat aplicar el criteri del sexe biològic per a l’assignació de categories esportives, impedint així que les dones trans competeixen segons la seua identitat de gènere i retirant les subvencions als clubs que no s’ajusten a este criteri.
Al País Valencià, el recent acord entre Carlos Mazón i Vox per aprovar els pressupostos del 2025 representa un gir reaccionari en el Govern de la Generalitat Valenciana que també va a tindre conseqüències en les polítiques de gènere i en el tema concret de la participació de les dones trans en l’esport.
Arguments en defensa de la inclusió de les dones trans en categoria femenina
Davant tota esta ofensiva contra la presència de les dones trans en la categoria femenina, és fonamental aclarir i tenir en compte alguns aspectes en defensa de la seua inclusió:
1. Les dones trans són dones i això implica que han de gaudir del reconeixement social i legal de la seua identitat de gènere sense patir discriminació en cap àmbit, inclòs l’esport de competició. La igualtat i la no discriminació per raó de sexe són drets fonamentals reconeguts internacionalment, i això inclou garantir que les dones trans tinguen les mateixes oportunitats i drets que qualsevol altra dona, assegurant la seua plena inclusió en la societat i en l’esport.
2. L’argument de l’avantatge competitiu de les dones trans en l’esport. Un dels principals arguments contra la inclusió de les dones trans en l’esport femení és l’avantatge biològica i genètica. Molts factors biològics i genètics confereixen avantatges en l’esport, però estos no són motiu d’exclusió. Per exemple, les persones esquerrans tenen un avantatge especialment rellevants en disciplines de duel individual o en parella com els esports de raqueta (com el tenis, el tenis taula o el bàdminton) o els de lluita (com l’esgrima o el judo), perquè la majoria d’oponents són dretans i no estan acostumats a enfrontar-se a rivals esquerrans. En el cas dels esports de lluita el factor sorpresa pot marcar la diferència i, en este aspecte, ser esquerrà suposa un major avantatge. Per la seua part, els i les atletes de pell més fosca i ascendència africana occidental tenen una major proporció de fibres musculars de contracció ràpida que suposen una avantatge en les carreres de velocitat. Tot i estos avantatges, ningú proposa separar competicions per dretans i esquerrans o per grups ètnics. Existeixen moltes variacions genètiques que poden influir en el rendiment i que no es consideren excloents.
A més, la dimensió biològico-genètica no és l’únic factor que influeix en el rendiment esportiu. Dues persones amb característiques corporals semblants poden obtenir resultats molt diferents en funció d’altres elements ambientals i culturals com la preparació i entrenament, els recursos disponibles o la voluntat i motivació cap a la competició, que també són determinants en el rendiment.
Per la seua part, els condicionants sociohistòrics han impactat negativament en el rendiment de les dones trans, ja que la seua presència en l’esport organitzat és molt baixa, sovint per la seua percepció com un entorn hostil i insegur. A més, moltes d’elles parteixen d’un desavantatge en les condicions de pràctica esportiva, fet que dificulta encara més la seua participació en l’alta competició. De fet, l’interès d’este col·lectiu per la competició d’alt nivell és molt reduït. En conseqüència, la presència de dones trans en l’elit esportiva és anecdòtica. Perquè una dona trans arribe a ser campiona, han de confluir múltiples factors que van molt més enllà de la seua dotació genètica i física. Els comptats casos de dones trans que participen en competicions esportives és molt estrany que arriben a classificar-se en competicions internacionals i, si arriben, no es corresponen a grans campiones. Per exemple, l’esportista Laurel Hubbard, esmentada anteriorment, va quedar eliminada en la primera fase de la competició olímpica d’halterofília. De la mateixa manera, l’atleta paralímpica Valentina Petrillo va ser eliminada en les proves preliminars dels 200 metres i en les semifinals dels 400 metres en la categoria T12 per a esportistes amb discapacitat visual.
3. Les dones trans no són una amenaça per a les dones cisgènere. La seua inclusió en l’esport femení no suposa un perill real per a les dones amb una identitat de gènere coincident amb el seu sexe biològic. La por a la seua participació es basa sovint en prejudicis més que en dades objectives. A més, esta alarma resulta desproporcionada quan les dones trans són precisament un col·lectiu molt reduït, a la vegada que especialment vulnerat.
Als EUA, un estudi de l’Institut Williams de la UCLA estima que només el 0,5% de la població adulta s’identifica com a trans, mentre que entre els joves de 13 a 17 anys el percentatge arriba a l’1,4%. A Espanya, després de dos anys d’aplicació de la Llei que permet la lliure autodeterminació del sexe, no hi ha constància de dones trans competint en l’alta competició, com tampoc d’homes que hagen fet un ús fraudulent de la Llei amb l’únic propòsit d’obtindre avantatge inscrivint-se en categories femenines. Per tant, la preocupació per este tema és desmesurada i contribueix a generar un clima d’exclusió que s’allunya del principi d’igualtat i no discriminació com a dret humà fonamental.
4. L’esport no pot estar per damunt dels drets humans. Per molt que valorem la competició esportiva, esta no pot prevaldre sobre els drets humans fonamentals. Les dones trans tenen el mateix dret que qualsevol altra dona a participar en activitats esportives, i la seua inclusió no ha de ser vista com una amenaça, sinó com una oportunitat per fomentar la diversitat i la igualtat en l’esport. Negar este dret suposa vulnerar el principi d’inclusió que hauria de regir qualsevol competició i representa un retrocés en la lluita pels drets humans.
Com que estem parlant d’un col·lectiu tan reduït i vulnerat de persones, abans d’acabar, m’agradaria assenyalar l’existència de dos recursos que poden ajudar a la inclusió de les persones trans en l’esport. Per una banda, la Guia Esport inclusió i diversitat LGTBI, elaborada pel Grup d’Investigació Activitat Física, Educació i Societat (AFES) de la Universitat de València, i, per l’altra, l’existència de l’Agrupación Deportiva Ibérica LGTBI+ en defensa de la igualtat real i efectiva de totes les persones que practiquen esport, inclosos els drets de les persones LGTBI+.
L’esport, com el gènere, té una dimensió biològica, però també és una construcció sociohistòrica que respon al moment i característiques de la societat on està immers. Una societat inclusiva i respectuosa, que reconega la dignitat de totes les persones, ha de garantir que ningú siga exclòs per la seua orientació sexual o identitat de gènere, tant en l’esport com en qualsevol altre àmbit de la vida.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
