El 2015, la que va ser la notícia del segle va passar pràcticament desapercebuda a la premsa a l’estat espanyol. Fins i tot els mitjans econòmics especialitzats no li van dedicar més que unes quantes línies. Així doncs, es fa molt difícil seguir els canvis lents però molt profunds que s’estan produint al món -un món molt més gran i complex del que habitualment s’anomena “comunitat internacional” i que, en realitat, no deixa de ser els EUA i els seus aliats, que seria més correcte anomenar satèl·lits.
Aquesta notícia va ser la creació del Nou Banc per al Desenvolupament, una ferramenta financera creada pels BRICS que no només era la primera pedra d’una alternativa a l’FMI i el Banc Mundial, sinó que era el primer pas per desenvolupar un comerç internacional sense passar pel dòlar.
Des que el 1974, Henry Kissinger va acordar amb Aràbia Saudita que aquest país només vendria el petroli amb dòlars a canvi de protecció militar -mesura que s’acabaria imposant a tot el comerç mundial d’hidrocarburs-, els principals productes d’exportació estatunidenc han estat papers pintats de verd. Tenia igual el dèficit comercial o de crèdit que els EUA pogueren acumular, tenien la màquina de fer bitllets que tots els països del món havien d’acumular si volien adquirir petroli. Va ser aquesta immunitat al dèficit el que va permetre la caríssima “Guerra de les Galàxies” de Reagan que van donar la puntilla a la URSS i que ha permès endeutar el país sense conseqüències per tal de finançar la maquinària militar més poderosa que mai s’ha vist a la història.
Això clar, va començar -era l’inici, aquests processos són lents- a acabar-se el 2015, encara que esdeveniments posteriors, com la invasió d’Ucraïna o l’ampliació dels BRICS han accelerat la situació.
Des de fa un any, de fet, Veneçuela venia el 80% del seu petroli a la Xina sense emprar el dòlar en l’intercanvi. L’atac militar al país caribeny seria doncs un atac als BRICS en un intent desesperat de sostenir l’hegemonia geopolítica estatunidenca a escala global. Un avís a navegants: “Vigileu què feu que us pot costar car”, està dient Trump a la resta del món. Les amenaces, de fet, ja s’han fet explícites contra Colòmbia i Iran, país que va ingressar als BRICS el 2024 i també ven una part del seu petroli sense passar pel dòlar.
Seria, però, simplista plantejar els BRICS com una espècie d’aliança anticapitalista o antioccidental formada per països d’esquerres o antiimperialistes. L’Índia està governada per un president que es podria definir com d’extrema dreta i Brasil no va abandonar el grup durant la presidència del proestatunidenc Jair Bolsonaro. L’aliança més aviat el que intenta és establir regles comercials i financeres més justes davant de l’evidència que el predomini del dòlar i les normes de l’FMI sempre beneficien els mateixos.
I ara mateix ja compten amb deu membres de ple dret, a més d’onze altres associats, inclosos un membre de l’OTAN com Turquia o aliats dels EUA com Egipte o Tailàndia. I sense comptar que Aràbia Saudita va rebutjar entrar in extremis al grup per les pressions dels EUA, però malgrat tot hi manté bones relacions i també exporta part del seu petroli a la Xina sense dòlars.
Aquest desembre, els BRICS farien una passa més en la seua estratègia de desdolarització i llançaven una nova “moneda virtual” per a simplificar el comerç entre ells. Poques setmanes més tard es produïa l’atac a Veneçuela.
Quan ets un martell tots els problemes són claus
Sense el poder econòmic i industrial que va tenir un dia i sense el poder financer que li donava l’hegemonia del dòlar, l’únic camp en què els EUA encara no tenen rival és el militar. El país consumeix un 37% de la despesa militar mundial -un 55% si hi sumem els seus satèl·lits de l’OTAN.
Sembla doncs que davant els profunds canvis que està experimentant l’economia mundial, els EUA han decidit aturar-los a base de bombes. Com dèiem, més que a Caracas, els míssils anaven dirigits com advertència a qualsevol altre país que vulga seguir aquest camí.
No està gens clar que l’estratègia isca malament. Malgrat el seu histrionisme, no pense que Trump estiga boig. Simplement utilitza les ferramentes que té. Davant la derrota davant Xina en el camp comercial intenta obligar la resta de països a seguir comerciant preferentment amb ells a canvi de no bombardejar-los. I com el seu poder de foc, almenys a curt termini, podria tenir èxit.
Però amb tot, la jugada és arriscada i podria tenir l’efecte contrari, que més i més països s’allunyen dels EUA per por a aquesta actitud mafiosa i es multipliquen les peticions d’adhesió als BRICS, sobretot en les àrees del món més allunyades dels EUA.
Al cap i a la fi, si una cosa ens ensenya la història és que els imperis que es basen només en la coacció militar tenen una vida molt més curta que els que ofereixen altres coses a canvi.
