Coyoacán, 20 d’agost de 1940, fa vuitanta anys. Ramon Mercader és un barceloní del PSUC pertanyent a la columna Carles Marx, i Comandant a la Divisió 27 després de l’OPA del PCE a l’exèrcit espanyol decretada per Stalin. S’acosta lentament a l’esquena de Lev Davídovich Bronstein mentre aquest s’aixeca cap a l’article que l’havia dut i sense atrevir-se a mirar-li als ulls li clava un piolet en el cap. L’agredit s’alça, reuneix forces per a reduir-lo fins i tot i arribar on està la seua dona mentre es dessagna. Stalin preparà l’assassinat més minuciós que s’ha planificat mai. Primer enviant agents del partit comunista mexicà disfressats de Policia mexicana i armats amb metralletes que obriren foc contra la cambra però fracassaren. Ramon Mercader l’agent de l'”operació ànec”. Reclutat pel servei secret rus, es va fer passar per un anarquista per a entrar en el cercle d’afinitats de Trotski en Coyoacán i així matar-ho de la forma més covard.
Així l’assassinat més minuciós de la història matà a la ment més il·lustre de la revolució més il·lustre, convertint-se en un referent per a dos corrents del marxisme: la que reivindica un assassinat deshonrós i a traïció de la dictadura estalinista i qui recordem a l’home que va construir l’URSS.
León Trotski, nascut a l’actual Ucraïna rural sota el domini del tsar Alexandre II. Jueu, de família burgesa rural, fou homenatjat per George Orwell en 1984 com Emmanuel Goldstein i en Rebel·lió a la granja com el porquet Snowball. Va estudiar a Odessa on va arribar als cercles populistes cosmopolites, a Sans Petersburg fundà la Lliga Obrera, motiu pel qual va ser empresonat i exiliat a Sibèria, a Londres va conéixer a Lenin i va descriure’l com el “cap de l’ala reaccionària del partit”, criticà durament el “centralisme democràtic” i es va relacionar amb cercles i personalitats marxistes de tota Europa, fet decisiu per a definir la seua política.
Líder del soviet de Sant Petersburg, encapçalà l’oposició a la Duma de Kerensky. A la revolució de 1917, on fou un dels principals protagonistes, va rebutjar la presidència del govern que li va oferir Lenin i va centrar-se en la diplomàcia internacional i en l’organització del nou exèrcit: la modernització de l’exèrcit roig que presidia Trotski va ser el primer pas en la construcció de l’imperi que hui encara és Rússia. Aquesta primera organització va ser el pilar fonamental de la naixent URSS. No només pels triomfs militars, també per la materialització del primer cos administratiu republicà: l’estat es fonamenta en dos pilars: la recaptació tributària i el monopoli de la força: Trotski va construir ambdós eixos. L’acció de Trotski va ser decisiva per a la construcció de l’URSS i de la pràctica administrativa marxista contemporània que li atribuïm erròniament a Bismarck. Si hui tenim gestors marxistes és per aquest primer impuls. També va ser el fundador de Pravda, el que seria el diari oficial del socialisme internacional i el gran difusor del pensament soviètic.
Unificador de les faccions menxevic i bolxevic, defensor fins al seu últim dia de la teoria dels soviets fou l’home que va terminar amb el front oriental de la I guerra mundial. El primer objectiu del comité revolucionari fou terminar la guerra, tasca que va desenvolupar Trotski com cap de les relacions exteriors. El 2/12/1917 Trotski va signar un preacord d’armistici amb Alemanya i les faccions aliades. A canvi Rússia havia d’acceptar renunciar als països de l’Europa de l’est. Va convéncer a Lenin que era la millor opció. Però la resta del govern va oposar-se i Trotski va haver d’acceptar limitar-se al cessament d’hostilitats. Alemanya i Àustria atacaren les fronteres el 18 i així finalment va aconseguir imposar a la resta del govern l’armistici decisiu en el desenvolupament final del conflicte.
Com a comandament en cap i pare de l’exèrcit revolucionari, durant tota la guerra civil, va viure en un tren com a Quartell General en el qual viatjava al front de batalla i a parlar amb els joves humiliats titllats de “desertors” per no allistar-se i els va convéncer amb humanitat i tendresa, l’exercit es va reformar mitjançant les seues tàctiques. Una vegada el seu tren es va veure envoltat per l’exèrcit blanc i va resistir 25 heroics dies.
Va intentar impedir l’assassinat de la família real reclamant un judici just. L’execució de la família del Tsar va produir un rebuig tan gran en la societat russa que va desestabilitzar el front comunista i guanyar espai el tsarista, quan estava l’exèrcit blanc a les portes de San Petersburg i tot semblava perdut el govern soviètic va ordenar una retirada total però Trotski es va negar i va desobeir, fet que va fer possible donar-li la volta al conflicte i guanyar finalment la guerra. En morir Lenin poc després, Iussuf Stalin, qui l’odiava, va aconseguir mitjançant campanyes polítiques contra ell “heretar” el lideratge desplaçant-lo del poder i establint, segons paraules de Trotski, una dictadura personalista i centralista.
Va aconseguir exiliar-lo i després d’enviar-ho a Turquia, França, Noruega i finalment a Mèxic assassinar-ho. Durant aquest temps es va dedicar a organitzar aliances internacionals amb diferents moviments i partits marxistes, la qual cossa fou determinant en la creació de la quarta Internacional de la qual és fundador i principal dirigent. Segons les seues teories aquesta organització ha de funcionar com un “partit a escala mundial”, on els partits dels diferents països han de dur una estratègia conjunta que permetrà la consecució d’una revolució socialista mundial. Els seus últims anys els dedicà a denunciar els crims i purgues de l’estalinisme contra els diferents sectors marxistes revolucionaris, fins i tot contra líders de la revolució d’Octubre, que fugien del centralisme imposat pel règim estalinista. Aquest antagonisme estava acompanyat de les diferències amb la desastrosa gestió estalinista a la guerra civil espanyola, conflicte al qual va dedicar els seus últims anys amb l’organització del POUM i de les brigades internacionals.
Les seues efemèrides militars i polítiques no són el seu llegat més important. La seua obra intel·lectual analitza amb mig segle d’antelació els grans problemes actuals. La Revolució Permanent és la seua aportació més important, la visió crítica a la revolució d’Octubre i negativa cap al govern centralista. Postula en contradicció amb Lenin, que la revolució ha d’estar controlada pel proletariat i ha de ser internacionalitzada per a ser permanent. Per a fer això possible el socialisme ha de perseguir objectius democràtics a banda dels econòmics. Trenca amb la idea de la conquista del poder com a final de la revolució; és l’inici i adverteix que és impossible fer una revolució socialista en un sol país i que el perill dels països socialistes és l’endogàmia política. Així la construcció continua, consisteix en: els nous sectors marxistes han d’interpretar la nova visió política de forma continuada en el temps, reproduint-se així un continu desenvolupament de les idees revolucionàries. Així la base sobre la qual s’ha d’assentar la revolució social és la contínua evolució i aprenentatge de baix a dalt i no pels coneixements preestablerts de dalt a baix.
Repudiat i perseguit per capitalistes i estalinistes hui fa huitanta anys ens ho va furtar el dogmatisme polític. Després ens ho ha furtat la historiografia proianqui dels llibres de text amb la historiografia oficial marxista. Així que hui ho reviscolem els qui creiem que el dret de les classes populars a perseguir la democràcia radical i la llibertat és la base sobre la qual s’ha de construir la revolució socialista i no el legalisme. No com a un líder messiànic i personalista, sinó com la figura històrica que el dogmatisme d’uns i altres ha esborrat, i com qui haguera sigut el successor polític de Lenin com a pare fundador de l’URSS juntament amb ell. Paper que encara hui es pretén atribuir a Stalin pels interessos creuats dels relats propis dels dos blocs de la guerra freda.
Vuitanta anys després la revolució permanent segueix sent una tasca democràtica global i universalista i no un tràmit burocràtic.
Cecilio Esteve Pérez i Denis Allso Moreno
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
