Aquesta setmana sol centrar-se en la lluita per la igualtat de gènere i la denúncia de les discriminacions que totes les dones patim només pel fet de ser dones. I, en aquest sentit, encara queda molt per fer. Seguim lluitant per la igualtat salarial, per trencar el sostre de vidre, i per qui agrana els cristalls quan les burgeses blanques el trenquen. Continuem reivindicant que patim la doble jornada laboral, que la conciliació queda molt lluny de ser una realitat i que les cures segueixen feminitzades. Seguim, interseccionalment, reivindicant els nostres drets reproductius, lluitant per les que ja no estan, les assassinades, per les migrants, les racialitzades, les prostituïdes. Per totes, siga quina siga la seua identitat sexual o expressió de gènere. I ara més que mai; perquè cap dret es pot donar per fet, com ens recordava Simone de Beauvoir.
Però no sols estem a la nostra lluita, la lluita feminista. Les dones, i especialment les dones joves, liderem molts altres moviments de transformació social. Pense, per exemple, en Greta, la cara més visible de la lluita per la defensa del medi ambient i la justícia climàtica. Eixes gretes que fan front al negacionisme, un negacionisme el qual té repercussions molt clares i directes que ja estem patint.
També em venen al cap moltes altres. Les voluntàries que, anònimament, es clavaven les botes damunt de bosses de fem i caminaven quilòmetres i quilòmetres per a netejar fang. Les que, com Estela, carregaven camions, els conduïen i repartien allò que feia més falta als pobles afectats, que no era sols menjar, útils de neteja o medicines, sinó també escolta i comprensió. O una mà amiga disposada a sostenir una pancarta, sortir als carrers i denunciar que no van arribar a temps, que els van deixar morir, que l’alarma va arribar molt tard i que calen responsables. Perquè en molts pobles, qui estava al capdavant de l’ajuda, organitzant, liderant, eren les esteles, les dones. Les mateixes que ara demanen, demanem, justícia.
Són eixes llogateres de la sindicata que clamen per un habitatge universal, digne i accessible per a la classe treballadora. Perquè la nostra llar no pot ser objecte d’especulació, de fons voltor, grans tenidors o pisos turístics. Aquestes dones són les, que com fa MJ, denuncien que cada volta resulta més difícil que les persones, especialment les joves, puguen tan sols plantejar-se un projecte de vida si no tenen garantit que tindran on viure demà. I són totes les emejotes que fiquen el cos per a lluitar contra els lloguers turístics il·legals o parar un desnonament.
I són moltes altres: les que combaten contra les macroplantes que volen arrasar el nostre territori, les que defensen els drets de les persones migrants i refugiades, les que treballen per reconstruir la memòria històrica del franquisme, les que ens cuiden des de la nostra delicada sanitat pública, les que protegeixen el territori rural i la seua agricultura, les que investiguen per a millorar el futur, les que vetllen pels drets dels animals, les que denuncien les desigualtats econòmiques i pugnen pels drets laborals, les que participen de lluites agermanades com la de les persones LGTBIQ+, les que busquen garantir els nostres drets lingüístics i promoure la cultura valenciana o les que es decideixen estar a primera línia de la política per defendre la sobirania política i l’autogovern.
Perquè les dones hem sigut i encara som un pilar fonamental a totes les lluites socials. El moviment feminista sempre ha sigut un moviment humanista, acollidor, a partir del qual s’han imbricat molts altres. Ara som totes aquestes, però també hem sigut les que feien segudes al 15M, les que resistien contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial, les que feien caure règims opressius a la Primavera Àrab o les revolucionàries franceses. Eixes revolucionàries que van estar al costat dels seus companys, als mateixos carrers, però que, en arribar ells al poder van ser oblidades, com reivindica Olympe de Gouges a la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana.
Volem retre homenatge a aquestes dones que treballen per totes i tots. També a les que ens han precedit, convertint en drets allò que en un moment sols eren reivindicacions quasi utòpiques per a alguns. No podem oblidar-nos mai d’elles ni de la seua genealogia. Com tampoc podem deixar de visibilitzar a les que lluiten hui.
De totes elles els podeu parlar a aquells que pregunten en internet, des de la comoditat de la seua cadira gamer, «On estan les feministes quan…?». Doncs ací estem. Totes les dones i en totes les lluites.
Nerea Bella Garcia és secretària de perspectiva de gènere a l’Executiva Nacional de Més Compromís, militant de Joves PV i investigadora a la Universitat Jaume I.
