Entre uns i altres, ja ens la clavaren amb la taronja sud-africana -en realitat la punta de l’iceberg d’una pila de tractats comercials que sempre han perjudicat l’agricultura mediterrània, en general, i la valenciana, en particular. Mentre ací els polítics dels dos grans partits estatals deien defensar-la -eixa agricultura que només han vist des dels màrgens o des de la carretera quan van a l’apartament-, a Brussel·les hi votaven en contra sense gens de pudor -i tot perquè un grapat d’empreses espanyoles totalment alienes als nostres interessos feren negocis en el país africà. Com sempre, perquè uns guanyen, uns altres han de perdre. El problema és que, quina casualitat, perden sempre els mateixos.
I els eterns perdedors, els llauradors valencians, malgrat conformar un sector hortofructícola molt potent, una volta més, se les havien d’engolir com a punys. Aquells polítics hipòcrites -que tenien el cul llogat per pertànyer a partits d’obediència estatal- sabien que, total, encara que ballaren de coroneta, els anaven a votar igual. Així, quan tocava, feien el paperot de defensors aferrissats de bancals, hortes i cavallons i, passat el temporal, tornaven a ser el burro de Vitòria, a passar sense pena ni glòria -els vots estaven assegurats. El camp té això, és conservador de mena i els canvis li fan por. I, com aquell, els llauros ja ho tenen bé mentre tinguen per anar anant -i no compten els seus jornals. Però les desgràcies, com els pets, no venen a soles.
Mercosur, la tu faltaves, ha estat l’estocada definitiva al sector. Ara els tractats comercials preferents són amb els països de més enllà de l’Atlàntic, allà on els drets laborals estan totalment garantits, allà on la producció agrícola es fa sense herbicides cancerígens, ni pesticides prohibits; allà on els fitosanitaris fan gust de moca i les llavors són només moderadament transgèniques; allà on, gairebé sense doblegar el llom, els jornals donen per a viure amb dignitat, i qui no té un resort en Puntacana és perquè està fava. El progrés, ignorants, és això, fer el cul gros als fons d’inversió -mentre uns i altres maregen el llaurador amb quaderns de camp, sostenibilitat i collites que donen a menjar només al corredor. I no xistes.
Però no! La cosa no queda ací -que ja seria, de per si, grossa. Ara, l’alcaldessa de València ha tingut l’ocurrència de voler acabar amb la Tira de Comptar d’alguns mercats municipals.
La Tira de Comptar, per als qui no ho sàpien, és una institució medieval que ha funcionat ininterrompudament des del segle XII i que permet que els llauradors de l’horta puguen vendre directament els productes de les seues collites en els mercats municipals. En alguns indrets com ara a Alzira fa anys que es perdé. Al terme municipal de València, no. No obstant el pas del temps, ara per ara encara se’n mantenen, residualment, als mercats del Cabanyal, mossén Sorell i, preferentment, a Mercavalència.
D’entrada, en aquest darrer mercat de matinada encara hi ha tota una nau per a la tira de comptar i allà desenes de llauradors -amb una important presència femenina – mercadegen cada matinada, curiosament, amb presència majoritària de pakistanesos i magrebins com a treballadors i compradors, respectivament. Aquesta imatge, a ulls de qui no ho sap, trenca el tòpic de les fruiteries regentades, sobretot, per personal d’aquesta procedència, que, contra tot pronòstic, són els qui -amb les poques fruiteries de tota la vida que queden- més venen productes de rabiosa proximitat, de la nostra Horta, i comprats directament als llauradors -mira per on, fent-los bollir l’olla. I tota pedra fa paret, si volem continuar treballant el tros.
I aquesta singularitat, que ha perdurat al llarg dels segles i ha permés la viabilitat d’explotacions agrícoles menudes i mitjanes -les que hi ha a l’horta valenciana, vaja-, ha conviscut en harmonia -en done fe- amb els assentadors tradicionals que no venen producció pròpia, però també fan el seu paper molt rellevant en el comerç hortofructícola.
Per què fer malbé un model que no perjudica ningú -que no ho ha fet durant segles? A més, creieu-me, si hi ha un paradís per als sentits, un esclat de vida a cada passa, una orgia sensorial de matinada -imàtgens de frescors vegetals i fruites amb geometries, colors, aromes i textures enlluernadores-; si hi ha un paradís terrenal, dic, eixa és la tira de comptar.
Per què li fa nosa a l’alcaldessa la tradició que beneficia la butxaca de molts treballadors i treballadores del camp i que unfla també la nostra autoestima? Lluny de promoure el reconeixement de la Tira de Comptar com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat -a fi de garantir-ne la continuïtat-, en la línia dels tribunals consuetudinaris d’aigües, el Misteri d’Elx, la Festa d’Algemesí o els murs de pedra seca, per exemple, va i es posa dotora i vol acabar d’un bufit amb una tradició i un sector econòmic que dona quemenjar a moltes famílies.
I tot açò, només per una ocurrència sense trellat -que de segur que li ve d’una mala nit per haver menjat taronja sud-africana ben carregadeta de pesticides i fitosanitaris amb gust de moca i praliné acompanyada de delitosa dacsa i soja transgèniques -ummm, tot plegat, un plaer per als sentits.
Ah, me n’oblidava. I què deuen pensar, senyora alcaldessa, els seus paisans llauradors de Torrent sobre la qüestió? Poquet i bo, li dirien. En fi, senyora, si sap comptar, amb mi no compte.
