Per a bé o per a mal, he sabut de política des que era menuda i, encara que siga molt indecisa, la meua ideologia la tinc molt clara. Si fa uns anys m’hagueren preguntat com veia la qüestió del feixisme a Espanya, jo haguera dit que havíem millorat molt i que tot anava prou bé en general. Si em preguntares ara, et diria que tinc por.
Encara que tots ens hem de preocupar per aquests temes per igual, sigues qui sigues, o com sigues, jo, com a dona, roja i amb la seua sexualitat no molt clara, ho faig més que ningú al meu entorn. No passe ni un dia sense sentir un comentari homòfob, racista o masclista a la meua classe, i això fa que m’adone de com estem de malament. Ho justifiquen com a una broma, però no tenen cap mena de gràcia. Jo estic molt cansada de discutir amb ells, perquè la major part de les vegades veig que no entraran en raó. Però és que si no ho intente, com se suposa que farem tot açò?
A més, no sé per què ha sigut. No sé si algú ho sap, però aquest increment tan massiu del feixisme entre els adolescents ha sigut en aquests dos últims anys. De veres no entenc per què. Per què no voldries que tots tinguérem els mateixos drets? Que tots fórem iguals. Què et molesta el que siga cada persona? En què t’afecta?
De moment tinc l’esperança que alguns maduren i junts millorem un poc tot açò, però alguna cosa em diu que costarà, i que fins que no repetim el que ja va passar, la gent no se n’adonarà. No és la primera vegada que passa. És un cercle que es repeteix, quan finalment tots ens trobem en una igualtat, la gent sembla que comença a canviar d’opinió i llavors el malson es repeteix una altra vegada.
Però ara que almenys legalment encara tenim tots aquests drets (no tots els que deuríem, depenent de cada col·lectiu discriminat), abans que el feixisme s’apodere del món una altra vegada, ens hem d’unir i alçar encara més la veu. Tot i que estiguem cansats, no podem parar de lluitar. Perquè a mi i a moltes més persones ens fa por perdre els nostres drets, la nostra llibertat, les nostres llengües, les persones que estimem o simplement el fet d’estimar-les, el nostre poder de decisió i elecció i moltíssimes coses més.
I, per tant, ara el que hem de fer és lluitar i resistir.
M.M.S. és alumna d’ESO en un institut del País Valencià.
