Els deu medicaments amb recepta més venuts en Espanya són: Nolotil, Adiro, Paracetamol, Enantyum, Eutirox, Ventolín, Sintron, Orfidal, Lexatin i Omeoprazol.
Vagen fent-se una idea de com va la cosa -la salut comunitària- amb tant d’analgèsic, ansiolític, antidepressiu, cardioprotector i rescatador de tota forma, textura i condició.
Anem bé. Sense anar més lluny, Espanya ocupa la tercera posició en consum de psicofàrmacs, només per darrere de Portugal -ací no se sap ben bé què fou primer, el fado o l’antidepressiu- i Suècia -paradís educatiu i infern autolític; ací, en canvi, no hi ha qui s’aclarisca.
En qualsevol cas, fora interessant fer un estudi comparatiu amb tots els països de la Unió Europea sobre els medicaments que s’hi consumixen i les polítiques de prescripcions mèdiques que hi fan els professionals de la sanitat pública. Després de saber que les vitamines que m’ha prescrit l’oftalmòleg costen 70 euros, ja veig amb altres ulls -literal- les visitadores i visitadors d’elegància vaporosa, maletí en mà i vestits d’Armani. Això sí que ho pague jo!
Sobretaula. Sense voler, a la iaia se li han escampat les pastilles per l’hule. Iaia, que, d’eixa que t’has pres, només n’era mitja. És que, fill, com que les tinc totes a orri en la coixinereta i maregeu més que al sol de migdia… La mare -estoica, amb la mirada fixa en la pantalla-, a banda de l’Aspirina matinera, l’Ibuprofèn del migdia, el Nolotil vespertí i el Diazepam nocturn, és una dona totalment sana, equilibrada i que fa mil anys que no va al metge -a què? L’àvia, d’amagat, em dona un bitllet de 20 euros. No li ho digues a ningú.
L’àvia s’acaba d’empassar la pastilleta roja del iaio que, rodant rodant, ha anat a parar al seu abast visual-palmar. L’home, trobant a faltar la rogeta, se n’ha triat un parell de les conines -i alguna més, reptida- davant la mirada enriolada del meu germà. Eixes, iaio, eixes!
L’avi s’ha assegut en la butaca de la saleta en mode efígie, amb els ulls tancats i les mans en el gaiato, mentre el sol li acarona agradosament les cames. Immobilitat absoluta; l’hora fada. M’hi acoste, cavil·lós pel grapat de pastilles que s’ha empassat, i li toque l’espatla amb un dit. No es mou. Atemorit, ara amb un bolígraf, caut, torne a percudir en l’espatla. “T’estàs quet o d’una “cinglà” t’avie” -no està mort, no. I sense obrir els ulls branda el gaiato en totes direccions per tallar-me la retirada -objectiu acomplert només a mitges. No, pare, estic estudiant filosofia! El iaio?, jo què sé per on para. Se n’haurà anat al casino.
El ciclat del meu germà ronca com un porc. S’ha pres deu clares d’ou, arròs blanc i pollastre com si li’l furtaren, i s’ha estacat un batut de complements vitamínics, proteics, espirulina, onagre, creatina i lacasitos en vena… Se’m queixa que no pega deu passes sense haver de fer-se una beguda isotònica o energètica -però toca, toca, parant enlaire el bíceps ciclopis. Jo toque.
Fa colla amb els del gimnàs i, entre peses i peses, ponderen pectorals, quàdriceps, culs i mamelles i, en la intimitat del vestidor, comenten entre udols i salivera els darrers vídeos porno -especialment aquell que li feren amb IA a una companya seua de classe que estava molt bona.
Però tot no són flors i violes, atén. Em conta que el dissabte passat se li n’anà la mà amb la nóvia perquè no l’excitava (grossa, molla, amb celul·litis, pell de taronja, estries…) i que no pogueren fer-ho -i això que ell no deixava de pensar en la seua excompanya mentre ho intentava-, perquè ella s’havia posat borda i li havia insinuat que ell tenia un problema i gros. Sort que sempre ens quedarà el porno, germanet, aventurava.
Perdona per la bastonada, fill, però és que a la nit, si no prenc pastilles, no m’adorm. I estava adormint-me… On està l’inútil de ton pare? Treballant? Jo els guanyava a grapats sense eixir de casa. Per cert, no tindràs per ahí algun duret, ja saps que la iaia em lliga curt. Vint euros només?… Bons són!! I després de tres intents fallits -Parkinson; de tirar herbicida, diu-, m’oferisc a rotllar-li’n un. Si és dels teus, sí. Li’l rotlle.
Pare, que no entenc la filosofia; que no n’hi ha manera. No patisques, fill, que ella tampoc ens entén a nosaltres -i tampoc no és mal de morir. Eixe que diu que vivim en el millor dels mons; eixe, un desgraciat. I aquell altre que no confiava en els seus sentits i deia que existia perquè pensava. Eixe no ha conegut la tia Encarneta, que les seues llufes podien despertar un mort. Ja et dic jo que el sanguango eixe no dubtaria del seu olfacte -o del que en quedara després de l’experiència.
I d’aquell que deia que no passes mai dues vegades pel mateix riu, això és falta de faena; perquè qui compta la faena és perquè en fa poca. Hala, deixa els llibres i ves a comprar-me tabac. I m’amolla un bitllet de vint euros -que ja quasi és de la família, perquè deu haver passat ja per tots els seus membres.
En fi, Nofre, el meu cunyat, era un aferrissat defensor de l’homeopatia biodinàmica i de l’automedicació artificial generativa fins que li agafà l’ictus i el deixà privat. Des de llavors té mig cos paralitzat i un avantatge funcional -per a la família, si més no-, almenys quan parla no se l’entén. La culpa de tot, la vacuna de la covid eixa!
