El 15 de novembre del 1842 els republicans federals valencians van decidir alçar-se en armes contra el general Baldomero Espartero, convertit en regent, després de foragitar Maria Cristina, així que s’assabentaren de la insurrecció contra ell que s’havia produït Barcelona.
El republicanisme federalista s’havia estés ràpidament com una taca d’oli i a València, des del 1839, estava constituït en societat secreta. El febrer del 1842 Espartero va nomenar Miguel Antonio Camacho com a cap polític (un governador civil). Durant la repressió esparterista contra els valencians hi va haver múltiples atemptats contra les llibertats públiques: detencions, repressió indiscriminada i fins i tot suspensió de la llibertat de premsa, una de les conquestes del 1840. Els escamots de Camacho arribaren a l’assassinat d’un líder republicà federalista local, Vicent Agramunt, agredit i mort per dos sicaris el 25 de febrer del 1842. La mort d’Agramunt indignà València, la València popular, no la privilegiada, per a la qual Espartero era el millor defensor dels seus interessos.
L’alçament republicà contra Espartero es va produir el 20 de novembre del 1842, cinc dies més tard que el de Barcelona, i tot al contrari que el barceloní, va durar poques hores. Va començar a les dotze i mitja del matí i els revoltats es van fer forts a la plaça del Mercat i a la Llotja, i hi van crear una junta provisional. A les quatre de la vesprada, Camacho va decretar la llei marcial i la Junta no va aconseguir ni prendre la Ciutadella ni el suport de Shelly per a dirigir l’acció armada. La nit va ser molt tensa i, quan l’endemà, el dia 21, es va fer de dia, els republicans revoltats van abandonar les barricades de la plaça del Mercat i la tropa del governador de la Ciutadella va prendre el Mercat i la Llotja.
La revolució s’havia acabat abans de 24 hores i començaven les persecucions dels republicans avalotats. El moviment va fracassar perquè, segons les investigacions, no va tindre una base social tan clara com a Barcelona i només van participar-hi un grup de milicians radicals. El fet és que, a València, el moviment obrer encara no tenia entitat i els ajuntaments valencians tampoc no van fer unes reivindicacions econòmiques evidents per moure els menestrals. Els caps de l’alçament de València van ser Joan Josep Gascón i Francesc Usera, antics regidors de l’Ajuntament de la ciutat. Gascón va signar una proclama on cridava els ciutadans perquè s’armaren i prengueren el carrer; al mateix temps, Camacho publicava la llei marcial la vesprada del dia 20. Gascón i Usera van fugir de València la matinada del dia 21.
Els esdeveniments del dia 20 de novembre a València van ser el punt i final d’un trencament ja en curs entre els progressistes i els republicans i entre els mateixos republicans valencians. Això explica que durant aquesta revolta la milícia republicana mancara de la unió que havia caracteritzat les revoltes anteriors.
Bombardeig de Barcelona
Posteriorment, el 3 de desembre de 1842, a Barcelona, a les 11.30 hores del matí, i des del fort de Montjuïc, es va iniciar el bombardeig de la ciutat ordenat per Espartero, al llarg de dotze hores, va rebre l’impacte de més d’un miler de projectils per sufocar la insurrecció iniciada setmanes abans. El general va dir: «Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años».
El 10 de juny del 1843, la notícia de l’esclat d’una segona insurrecció barcelonina contra Espartero fou l’espurna per a la insurrecció a València. Es va produir un avalot popular, amb l’exèrcit i la Milícia Nacional, de moment expectants, per a després donar suport decididament a l’avalot. Camacho va decidir plantar cara a la revolta. A València, coneixedors els avalotats que ni exèrcit ni Milícia Nacional pretenien intervenir-hi, hi va havar caça a l’esparterista. Dos policies secretes, identificats com a autors de la mort d’Agramunt, van ser linxats per la plebs. Camacho va anar a enfrontar-se tot sol a la turba. Arribà a la placeta de Santa Caterina, el nucli de l’aldarull, però una vegada allí, fou incapaç de dialogar amb els revoltats; va fugir i es va refugiar a l’església. Els amotinats anaren a per ell, l’empaitaren i el mataren. El seu cadàver va ser passejat pel carrer de Saragossa.
Fonts: Josep Miquel Santacreu, «El republicanisme al País Valencià en la dècada de 1840», El Temps d’Història, 2002 | Maria Pilar Molina, «El bombardeig de Barcelona per Espartero», El Temps d’Història, 2002 | David Garrido, «València contra Espartero: l’avalot de 1843», Diari La Veu, 2019
