Des de la proclamació dels resultats de l’elecció presidencial a Bolívia el 20 d’octubre, el país ha estat experimentant revoltes i una crisi política sense precedents des de la primera elecció d’Evo Morales, també sindicalista i indígena, en 2006.
El sistema polític bolivià estableix que un candidat amb més del 45% dels vots en la primera volta i més del 10% d’avantatge sobre el candidat en segon lloc siga triat sense passar per una segona volta. Els resultats es publiquen segons es van comptant. No obstant això, entre el diumenge a les 19:40h i el dilluns 21 a les 19:30h, no va haver-hi cap actualització. El diumenge a la nit, la bretxa entre els dos candidats, Evo Morales i Carlos Mesa, va ser del 7% i l’endemà del 10.14%. Entre els dos, Morales havia proclamat la seua victòria.
Aquesta situació ubuesca va ser l’espurna que va permetre l’explosió social que ha arrasat el país.
Una oposició racista
Inicialment, la mobilització contra el frau electoral es va dur a terme pels partidaris de Carlos Mesa, representant de la dreta neoliberal clàssica. El 23 d’octubre, va cridar a la creació de la Coordinadora de Defensa de la Democràcia que “crida a totes les bolivianes i a tots els bolivians dels nou departaments del país a mobilitzar-se pacíficament fins a aconseguir l’objectiu democràtic de la convocatòria d’una segona volta electoral”. Però prompte serà l’extrema dreta racista, molt implantada a la regió de Santa Cruz, dirigida per Luis Fernando Camacho (advocat i empresari, exmembre d’un grup paramilitar especialitzat a caçar indígenes) qui assumirà la direcció de les protestes. Mesclant religió i política en els seus discursos, representa el Bolsonaro bolivià, però sobretot és president del molt poderós Comité Cívic pro-Santa-Cruz, una agrupació de comerciants i empresaris del departament de Santa Cruz. Aquesta ciutat és el pulmó econòmic del país, però també una terra blanca amb molt pocs indígenes; el cor de la majoria de les protestes de la dreta, com el violent intent de secessió de la resta del país en 2008. Diversos comités cívics implantats a les ciutats van reprendre els discursos de Camacho, i líders com Marco Pumari, de Potosí, va declarar que “Camacho farà llegir la Bíblia a aquests heretges!”.
Les manifestacions van degenerar molt ràpid amb l’incendi d’edificis oficials, habitatges de líders del MAS i l’explosió de violència contra les poblacions indígenes (l’alcaldessa indígena de Vinto, electa del MAS, va ser pintada de roig i arrossegada pels carrers), les dones i els militants pro-Evo. Ràpidament, les forces policials s’amotinaran per a unir-se als manifestants anti-Morals.
La força dels disturbis va ser suficient per a obligar Morales a renunciar el 10 de novembre després que proposara en va un diàleg obert. Després de la seua dimissió, Camacho va cridar a exercir la violència contra els indígenes per a “matxacar els traïdors del MAS”.
Un colp d’estat que no es presenta com a tal
Abans de la seua renúncia Morales va proposar convocar noves eleccions i establir un nou Tribunal Suprem Electoral per a garantir el bon desenvolupament d’aquestes, donant així raó a l’oposició. Però Carlos Mesa no ho va acceptar i ja no va exigir noves eleccions, sinó la dimissió de tots els representants electes del MAS (parlament, govern, etc.) per a formar una junta de govern provisional. Fins i tot l’OEA (Organització d’Estats Americans, dominada per la dreta llatinoamericana i els Estats Units) es va limitar a recomanar la celebració de noves eleccions, semblant coincidir amb la proposta posterior de Morales. Després, Mesa i Camacho van sol·licitar el suport de l’exèrcit, que el van obtindre quan el Cap d’Estat Major va sol·licitar la renúncia de Morales.
En rebutjar la proposta de Morales i confiar en el carrer per a expulsar als representants electes del MAS en ciutats i pobles, cremant els seus domicilis amb l’ajuda dels grups paramilitars vinculats als comités cívics i a l’extrema dreta, Carlos Mesa ha demostrat que el seu objectiu no era aconseguir una segona volta de les eleccions, sinó més aviat enderrocar el govern.
Per descomptat, no es tracta d’un colp militar similar als que s’han donat massa habitualment en el continent, però per l’objectiu perseguit, enderrocar el poder sense esperar les eleccions, té les característiques d’un colp d’estat. S’ha realitzat en dues etapes. La primera, amb el rebuig per l’aliança dreta/extrema dreta de la seua pròpia solució tan prompte com va ser aprovada per Morales. Després, mobilitzant-se contra tot el que representa el MAS i el seu poder, recolzats pel motí de la policia i la crida dels militars a la dimissió de Morales. Aquesta combinació feia impossible qualsevol altra solució que no fóra el derrocament del govern per aquesta santa aliança entre les forces armades i la dreta, freqüent en la història de Bolívia.
Finalment, pensant a evitar un bany de sang, una part de l’esquerra, com la COB (Central Obrera Boliviana), va demanar la dimissió de Morales.
Per què s’ha arribat allí?
La violència de l’explosió no és el fruit de la casualitat. Té els seus orígens en dos fenòmens. En primer lloc, la insistència de Morals i del MAS per mantindre’s en el poder. En 2016 van perdre un referèndum per a esmenar la Constitució i permetre que Morales es presentara per a un quart mandat. Després, mitjançant una maniobra, aconseguirà no aplicar el resultat del referèndum recolzant-se en els textos internacionals que preveuen el dret de tota persona a presentar-se a les eleccions, sense abordar els possibles límits al nombre de mandats. Aquesta ruptura democràtica va commocionar profundament la població boliviana i va soscavar en gran manera el prestigi de Morales (recorde’s que en 2014 va ser triat amb més del 62% dels vots).
En segon lloc, des de 2014, Bolívia ha experimentat una important desacceleració econòmica marcada per la disminució en el preu dels hidrocarburs, la principal font de finançament dels programes socials al país. La caiguda del preu de les matèries primeres en un país caracteritzat per un extractivisme extrem limita els marges de maniobra del govern, que va conéixer un augment de l’endeutament, un comerç internacional desfavorable i un descontentament social en augment en totes les franges de la societat, especialment en la base social del règim.
Aquesta combinació de la crisi democràtica amb l’inici de la crisi socioeconòmica és el fermente dels esdeveniments que sacsegen al país. També s’ha de tindre en compte que el poder ha sigut incapaç de mobilitzar de forma àmplia els seus partidaris enfront de les mobilitzacions de la dreta, fins i tot en els seus propis bastions, com Potosí o Cochabamba. Les reaccions [a aquesta mobilització liderada per la dreta] s’han donat i ara estan creixent ràpida i fortament, però arriben tard i en aquests moments estan més dirigides a rebutjar la volta al poder de la menyspreable parella dreta/extrema dreta que a un suport total i complet a Morales. El que es correspon amb l’estat de desmobilització electoral d’alguns dels suports històrics del MAS, particularment en els barris populars.
Val la pena recordar que García Linera, teòric del règim i també vicepresident, va idealitzar aquesta concentració del poder en nom del populisme d’esquerra, amb una simple idea: el poble ha d’encarnar-se en un líder; per tant, mentre el poble existisca i tinga el poder, el líder natural no té cap raó per a abandonar aqueixes funcions. Això va contribuir a l’exclusió del poble dels assumptes públics, assignant al MAS al paper d’una simple màquina electoral al servei del líder. Els esdeveniments que sacsegen a Bolívia també són part del balanç pràctic d’aquesta concepció.
Solidaritat del NPA amb el poble bolivià
El frau és inexcusable perquè, a més de la usurpació democràtica que representa, és en gran part la font de noves desgràcies que tenen el risc de caure sobre el poble bolivià si es completa el projecte polític de Mesa/Camacho. Malgrat les responsabilitats del MAS en la crisi actual, el NPA [Nou Partit Anticapitalista, de França, ndt] no es fa il·lusions sobre quina mena de democràcia impulsa la dreta. Té una llarga història al país, després del seu suport a tots els colps d’estat, especialment durant el fosc període de la dècada de 1970. El règim amb el qual somia Camacho és, en el millor dels casos, el de Bolsonaro.
La nostra solidaritat és amb el poble bolivià que pateix la fúria de l’extrema dreta.
Demanem la fi de les persecucions que pateix l’esquerra boliviana, els barris populars i els pobles indígenes.
Fem una crida a posar fi a la violència contra les dones practicada pels manifestants pro-Mesa.
Condemnem el colp d’estat contra Morals i el seu govern.
Ara que Morals s’ha refugiat a Mèxic, és d’esperar que el nou govern desitjat per la dreta i l’extrema dreta, que no oculten les seues orientacions neoliberals, ataque tots els drets socials adquirits durant el període de govern del MAS.
Fonts:
https://npa2009.org/actualite/international/solidarite-avec-le-peuple-bolivien-contre-la-furie-de-lextreme-droite?
https://vientosur.info/spip.php?article15306
Patrick Guillaudat
