Soc massa jove per a escriure açò, però no trobe la manera d’expressar el que l’ànima intenta dir-me, una manera perquè la meua ment ho puga entendre. Tinc ganes de plorar. I no comprenc què em passa, bé, sí que sé el que em passa. El que em passa és que vull ser feliç. Però feliç de veritat. Això és el que vull. Ser feliç. Una parella asseguda a dues cadiretes de fusta fora de la porta de casa. Al costat una gosseta menuda, blanca i tranquil·la. Vivint. Emocionar-se enmig de la plaça del poble mirant una història d’amor a la pantalla.
Que complicat és començar a sentir, i més quan no saps el que has de sentir o simplement no sents res. Gent, històries, gent i dificultats. Un ball inoblidable després d’una vida ja quasi oblidada. Però tens eixe ball inoblidable i saps que has viscut, i que has sigut feliç, almenys en l’instant quan ballaves eixe ball inoblidable. Aprendre a estimar, viure junt amb l’altra persona, qui siga, o no, potser no, no importa res absolutament, simplement viure. La vida no té cap sentit, i ací estic plorant i vivint. Ni aire ni blat ni cireres ni un amor a la pantalla. La vida no té sentit i continue escrivint. I plorant.
Sentiments que no soc capaç de controlar i no podria dir-vos si són reals o una continuació del que ens dictem entre tots. És que no hi ha res real? Què trobeu vosaltres, lectors? La parella asseguda davant la porta amb unes cadiretes i una gosseta al costat menuda. I blanca. Són ja majors, amb la mirada de resignació encara que tenen un mig somriure entre les dents. Mentrestant, les paraules em miren i no saben què fer, si continuar tacant el paper o anar-se’n i viure també. De totes maneres, ja fa una estona que he deixat de plorar, si bé tinc la llàgrima encara al costat de l’ull. Està esperant, sense seguretat, a vore si la desil·lusió encara no s’ha acabat i torna. M’he llevat la llàgrima i no estic escrivint, torna a aparéixer.
Un rastre de llumetes menudes serpentiformes que no il·luminen molt. Encara que il·luminen per a poder tindre una xerradeta mig a fosques amb algun amic. O a soles. Amb les paraules del paper. Estar tranquil amb l’ànima encara que el cos, de moment, no entenga el que em diu, arribar a apreciar els detalls del camí mai ha de cansar la mirada. Lluitar per les injustícies, per millorar-nos com a persones, les mirades netes sempre, no volem mirades térboles que jutgen l’altre, per la vida, i escriure les vegades que siguen necessàries. Que bonic és viure, estimar i parlar en valencià. El ball inoblidable aborronat i feliç.
