Aquests darrers dies, molta gent a xarxes ha compartit la famosa frase de Mónica Oltra de “guanyen els roïns” del dia en què va ser forçada a dimitir el juny del 2022. Molta menys gent -i ací ens referim a polítics i periodistes de l’àmbit que podem considerar d’esquerres-, però, està compartint els tuits i articles on reclamava aquella mateixa dimissió “per a salvar” el govern progressista al País Valencià. Oltra va ser víctima del lawfare d’un estat on la dreta i l’extrema dreta tenen encara molt poder i molts tentacles, fins i tot quan no governa, però qui va provocar la seua eixida del segon govern del Botànic va ser gent que en teoria estava del seu costat de la barricada, però que a l’hora de la veritat va fer altres càlculs polítics o personals.
Recordem aquesta història ara que es torna a parlar de revertir la gestió privada dels hospitals a partir de l’escàndol que ha suscitat els àudios filtrats del directiu del grup Ribera Salud, la mateixa empresa que gestionava els hospitals d’Alzira i Torrevella, que durant el Botànic van tornar a la gestió pública, convertint-se en un dels majors èxits polítics d’aquells huit anys de governs progressistes.
No és casual que, malgrat que les competències en sanitat estaven en mans del PSOE, els dards de Ribera Salud -que hauria finançat les demandes judicials contra Oltra i fins i tot va arribar a contractar la famosa menor abusada que va ser el centre de la persecució- es dirigiren contra l’exvicepresidenta.
És vox populi per qualsevol que seguira la política valenciana de l’època que les reversions hospitalàries van fer-se malgrat el PSOE i per pressió dels seus socis a l’esquerra -no només Compromís, sinó també Unides Podem.
Hui, en canvi, els entorns polítics i mediàtics al voltant dels socialistes denuncien la privatització de la sanitat de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i recorden amb orgull les diferències amb el Botànic i, també, posen Oltra com a exemple de valentia. La valentia que ells no van tindre. Ni liderant les reversions ni defensant després la seua aliada.
Recordem l’article 25 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), aprovada per l’ONU el desembre del 1948, fa 77 anys, que prescriu: “Tota persona té dret a un nivell de vida que assegure, per a ell i la seua família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seua voluntat.”
Ara, amb l’actual escàndol, es parla de derogar la llei 15/1997, de 25 d’abril, sobre habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut, que permet a les empreses privades infiltrar-se a la sanitat pública i que es troba a l’origen del “model Alzira“, que després s’ha anat replicant arreu de l’Estat. Seria una molt bona notícia. La sanitat pública és massa important per deixar-la en mans d’empreses que tenen com a lògica maximitzar els seus beneficis i guanys econòmics-com és normal i inevitable en qualsevol empresa privada- i per això s’ha de garantir una gestió pública, robustament finançada, que pose en el centre el benestar dels pacients i la salut pública. La salut és transversal i afecta totes les persones, tinguem la ideologia política que tinguem, no és de dretes ni d’esquerres: la política sanitària, si!
