En els últims anys, les universitats i administracions públiques espanyoles han aconseguit un grau de maduresa digital notable, amb la digitalització de nombrosos processos, la creació d’espais de dades obertes o la incorporació de tecnologies multimèdia a la docència.
Això s’ha realitzat de forma quasi generalitzada amb una creixent externalització de desenvolupaments tecnològics per raons comprensibles: falta de recursos interns, urgència en la modernització, complexitat tècnica creixent en un entorn on les tecnologies canvien constantment. Així, s’han subcontractat empreses per a implementar plataformes acadèmiques, sistemes de gestió en tots els àmbits, solucions en el núvol o entorns virtuals d’aprenentatge. També s’ha optat per solucions informàtiques de grans corporacions, que oferixen actualitzacions, estan esteses en tots els àmbits i donen major suport.
A la Universitat de València, encara que tenim llarga tradició de desenvolupament de ferramentes pròpies i algunes basades en programari lliure, s’ha apostat per les mateixes raons per emmagatzematge en el núvol extern, ferramentes col·laboratives o sistemes de videoconferència que depenen de proveïdors globals els servidors i els marcs jurídics dels quals no sempre estan sota jurisdicció europea. En molts casos, estes decisions han permés avançar amb rapidesa i també han evitat haver d’augmentar plantilles de personal tècnic, donar-los formació, estabilitzar-les a llarg termini o invertir en recursos tecnològics propis d’alt cost.
No obstant això, esta tendència a l’externalització ha generat progressivament una pèrdua d’autonomia, amb dependència, per exemple, de canvis unilaterals en llicències o condicions d’ús, o amb dades emmagatzemades en infraestructures remotes.
Això ens porta a un concepte que ha començat a estar present en el debat públic i que serà decisiu en els pròxims anys: la sobirania digital. Entenem per sobirania digital (o sobirania tecnològica) la capacitat d’una institució o un Estat de mantindre el control sobre els seus sistemes crítics, les seues dades i els seus sistemes d’intel·ligència artificial, així com sobre el seu coneixement tecnològic. Com més gran és la dependència en infraestructures i sistemes tecnològics de proveïdors externs, major és el risc que decisions estratègiques queden condicionades per interessos aliens.
La sobirania digital s’ha convertit en una preocupació i aposta ferma de la mateixa Unió Europea, que porta temps incorporant esta idea en la seua estratègia tecnològica. Sota el programa “Dècada Digital 2030” i a través de normes que regulen la protecció i governança de dades o el Reglament d’Intel·ligència Artificial, Europa està intentant assegurar que les dades dels seus ciutadans i les seues infraestructures digitals no depenguen per complet d’actors externs. En este sentit, Francesca Bria lidera l’informe EuroStack, que proposa crear una infraestructura pública europea i alerta sobre el risc que Europa es convertisca en una “colònia digital”.
Este intent de reforçar la sobirania tecnològica ha causat incomoditat en algunes grans corporacions, com Google, que recentment criticava el pla europeu en considerar-lo “alçar murs”, quan més aviat es tracta d’establir regulacions que garantisquen els nostres drets i de reduir dependències. En realitat és una cosa senzilla: que el desenvolupament tecnològic respecte els nostres valors europeus, que tinguem capacitat pròpia per a decidir i que el control d’elements estratègics no quede diluït en plataformes i serveis que operen fora del nostre marc institucional.
Esta preocupació cobra enorme importància amb l’extensió massiva de les aplicacions d’intel·ligència artificial i la seua incorporació a nombrosos àmbits, especialment en l’educatiu. En les universitats, l’ús de servicis de xat basats en IA —ChatGPT, el més conegut d’ells— s’ha estés ràpidament entre l’estudiantat, obligant el professorat a revisar metodologies docents i sistemes d’avaluació. També en la investigació i en l’accés a la informació científica s’estan integrant ferramentes basades en IA. Des de les universitats públiques hem de decidir si en la implantació de la IA apostem per una sobirania digital, si fomentem capacitats pròpies, col·laboracions interuniversitàries i consorcis tecnològics o ens limitem a dependre exclusivament de solucions tancades externes.
No es tracta d’aïllar-se ni de deixar de col·laborar amb empreses tecnològiques —col·laboració que és necessària i, en molts casos, beneficiosa—, sinó d’evitar que la universitat pública es convertisca en una mera consumidora. Existixen mecanismes de cooperació que ja estem utilitzant en alguns àmbits tecnològics, com la xarxa espanyola de supercomputació o infraestructures cloud compartides entre universitats (Boira), que hauriem d’explotar en altres àmbits com la IA: establir consorcis tecnològics, compartir infraestructures i plataformes de dades comunes o ferramentes d’intel·ligència artificial adaptades a les nostres necessitats. Estes estratègies permetrien també optimitzar recursos a llarg termini i enfortir el teixit tecnològic de l’entorn.
Quan existisca externalització de serveis, hauria d’anar acompanyada de transferència de coneixement i enfortiment de capacitats pròpies. Si els equips interns no adquirixen experiència tècnica, la dependència externa es torna estructural i molt costosa de revertir. La sobirania digital no és una consigna ideològica, és una aposta institucional en un món governat per dades i algoritmes, on la Universitat de València i el sistema universitari valencià han de decidir si volen ser únicament usuaris de tecnologia o també liderar el seu desenvolupament. Eixa decisió, encara que tècnica en aparença, definirà bona part de la nostra autonomia en les pròximes dècades.
L’autonomia acadèmica del segle XXI no serà només financera o normativa: serà també tecnològica.
Immaculada Coma és professora d’Informàtica en l’ETSE, candidata a vicerectora de Transformació Digital en l’equip de Juan Luis Gandia a la Universitat de València.
