És un home comú, si és que açò existeix, i té un gos. Un dia decideix canviar de vida, abandonar-ho tot: casa, treball, roba… Es despulla, ix al carrer i comença a caminar. El seu gos el segueix. El gos no diu: “Ara em va malament que canvies de vida”, ni “què dimonis fas nu pel carrer?”. El gos no demana explicacions, no objecta ni prejutja. Cal tirar-se a caminar? Caminem. Ara toca dormir? Dormim. Ara, menjar? Mengem. Dos són els trets principals d’un gos: la disponibilitat immediata per a la companyia i l’amor incondicional cap als seus amos. Va haver-hi un home que admirava tant els gossos que vivia com ells.
La llegenda explica que el filòsof Diògenes de Sinope (segle V abans de nostra Era) vivia nu al carrer. Pregonava la necessitat d’una existència senzilla, sense ansietat pel futur. Una existència com la dels gossos.
Sovint es representa Diògenes ficat en un tonell i al costat d’un fanal, el llum amb la qual cercaria incansablement l’ésser humà. Quan l’emperador Alexandre el Gran va visitar la ciutat de Corint, ansiós per conèixer Diògenes, el va trobar tombat al carrer, prenent el sol. L’emperador, els dominis del qual arribaven des de Grècia i Egipte fins a l’Índia, li va preguntar magnànimament si podia fer alguna cosa per ell. Diògenes va contestar: “Sí, aparta’t. M’estàs tapant el sol”.
Una altra font explica que, quan va arribar l’emperador, Diògenes mirava un munt d’ossos humans apilats. Alexandre el Gran li va preguntar què feia. El filòsof va contestar: “Cerque els ossos del teu pare, però no puc distingir-los dels dels esclaus”.
Ferrater Mora resumeix així la doctrina filosòfica de Diògenes i els seus seguidors: “Afavorir l’educació i servir de models, predicar la igualtat social o la tornada a la Naturalesa, destacar l’autarquia i la filantropia, desenvolupar la forma literària de la diatriba [conversa] o la vida mendicant i, sobretot (…), menysprear les convencions”.
Aquesta doctrina és la del cinisme, però no tal com ho entenem hui dia. “El sentit pejoratiu que va adquirir la paraula molt posteriorment es deu, en gran part, al menyspreu que tenien els cínics per les convencions socials”, afig Ferrater. Van ser els opositors al cinisme, els puritans defensors de l’ordre establert (l’ordre dels amos i els esclaus), els que van omplir el terme ‘cínic’ de les connotacions negatives amb les quals hui s’usa comunament.
El gos viu en temps present i sempre està disposat a fer companyia a algú. Mai té un compromís anterior, ni molt de treball o altres obligacions. El gos celebra el seu cos, ho exhibeix sense pudor. El seu sentit del ridícul i la vergonya, que el té, és molt infreqüent. El gos es conforma amb allò essencial, juga i mestressa com ningú, perquè el seu amor és incondicional. Amb prou faenes es molesta a jutjar. Només ho farà quan se li infligisca un dany directe, a ell o al seu amo. D’altra banda, seguirà estimant eternament i incondicionalment, no importa quines decisions personals, opinions o comportaments, adopten els seus amos.
Tenen una mica de savis els gossos. La paraula ‘cínic’, per cert, prové del vocable grec ‘kíon’, que no significa una altra cosa que ‘gos’.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
