M. no vol revelar el seu nom, ni tampoc el país on han hagut de marxar la seua dona i els seus fills després de les amenaces rebudes per uns sicaris. «Semblaven russos, però tampoc ho sé del cert», assegura. Aquestes persones han vingut repetidament a casa seua i l’han amenaçat a ell i a la família. «Si no deixeu el pis vos trencarem les cames», era el crit més corrent. També els han siliconat el pany i realitzat altres formes de pressió per tal que abandonaren el pis.
Aquest és un dels tres casos d’assetjament immobiliari extrem, amb grans dosis de violència, que la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) ha denunciat davant la Conselleria d’Habitatge en base al decret llei 3/2023, que adopta mesures urgents per fer front a les situacions de vulnerabilitat i emergència residencial. Des de la PAH, però, alerten que aquests no són els únics, ja que «molta gent té por a denunciar». «La denúncia sovint implica que tot el teu entorn sàpiga que estàs en situació de perill de desnonament, el que pot provocar problemes a la faena, o a l’escola dels xiquets, així com situacions de vergonya», explica Ismael Sanz, membre de la Plataforma.
Aquesta «nova generació» d’assetjament immobiliari en què sovint s’hi veuen involucrades empreses de matons a l’estil de la tristament famosa Desokupa, ha començat a estendre’s arran que molts fons d’inversió internacional hagen començat a vendre molts dels pisos que van adquirir a l’estat espanyol.
«Aquests fons voltor o grans immobiliàries van comprar milers de propietats als bancs o la SAREB a preus ridículs –assenyalen des de la PAH- i van intentar fer fora als inquilins, que sovint tenien dret a un lloguer social o que han pogut impedir els desnonaments gràcies als decrets de moratòria aprovats pel govern espanyol a partir de la pandèmia». Aquestes moratòries, que ara s’han prorrogat de nou fins al maig del 2025 i malgrat que la PAH les considera una «protecció insuficient» sí que han aconseguit fer desistir a molts fons d’inversió d’aconseguir els pisos buits de gent, així que han començat a posar-los a la venda a preus barats però amb un avís tètric: «el bitxo segueix dins». El «bitxo», segons l’argot immobiliari és el llogater, que queda així deshumanitzat i convertit en una simple molèstia a «eradicar». Eradicació que pot arribar, en casos extrems, a ser literal.
Els compradors d’aquests pisos barats són immobiliàries, altres fons d’inversió o fins i tot particulars que opten per estratègies més agressives per expulsar els inquilins, fins i tot saltant-se la legalitat. «Hem de tenir en compte, que tots aquests residents es troben legalment en aquests pisos, no parlem d’okupes, sinó llogaters o propietaris legítims que no van poder fer front a la hipoteca i van perdre la propietat, però que tenen tot el dret legal a residir a l’habitatge fins que no hi haja una sentència ferma de desnonament», puntualitza Sanz. L’objectiu seria destinar les cases a pisos turístics o oficines, amb rendibilitats molt més altes que el lloguer habitacional.
La venda dels immobles on viuen s’ha fet sovint sense el seu consentiment i ni tan sols informar-los, el que, segons la PAH, violaria els seus drets a exercir el tanteig i retracte. «No totes, però hi ha famílies que s’han refet i potser podrien tornar a comprar els seus pisos, però mai els ofereixen l’opció», explica Sanz.
Els deutes es paguen… o no
Des de la PAH denuncien que la immensa cartera immobiliària acumulada pels bancs després de la crisi del 2008 haja estat malvenuda a fons d’inversió internacionals, enlloc d’aprofitar l’ocasió per crear un parc públic d’habitatge.
«Sempre se’ns diu que els deutes cal pagar-los, però els bancs han rebut uns préstecs per valor de 101.571 milions d’euros de diners públics entre els dos grans rescats –el primer de 66.000 milions amb l’esclat de la crisi i el segon de 35.000 milions més amb la creació de la SAREB- sense que hagen hagut de tornar un sol euro o que les seues propietats hagen passat a mans públiques per tal de resoldre el problema de l’accés a l’habitatge».
«Declaracions com que València és la millor ciutat per als nòmades digitals encara empitjoren la situació –reflexiona Sanz-, ja que s’estan venent les nostres ciutats al capital estranger, és un autèntic procés de colonització, mentre els habitants d’ací som expulsats».
